Blogbuster

El Blog de l'estiu, de la tardor, de l'hivern i de la primavera.

Camp de batalla

Marcus | 31 Juliol, 2005 23:34 | latafanera.cat

Un comandant li diu a les seves tropes:

-En aquesta guerra està prohibit morir! És una ordre!!!

Coincidències

Marcus | 29 Juliol, 2005 22:00 | latafanera.cat

Sempre m’ha fet gràcia que l’Hotel Princesa Sofia de Barcelona  estigui ubicat al carrer Sabino de Arana. Aquest home va ser el pare del nacionalisme basc, fundador del PNB i un carlista convençut. No entraré ara a discutir les idees polítiques d’aquest home. Tan sol remarcar com és d’irònic que idees carlistes i borbòniques conflueixin avui dia en un mateix espai.

Fa un quan temps vaig aprofitar unes vacances de setmana santa per anar a Bilbao. I quina va ser la meva sorpresa passejant per aquesta magnifica ciutat descobrir un carrer anomenat Francisco Macià, president de la Generalitat de Catalunya i d’ERC en el seu temps. En aquest mateix carrer també hi havia un hotel. L’hotel Deusto. M’esperava trobar un hotel Princesa Sofia o amb el nom de qualsevol altre membre de la dinastia Borbònica. Hauria sigut irònic que un carrer d’un república com Macià ubiques, com Barcelona, un hotel amb un nom relacionat amb la monarquia. No trobeu?

Aniversari

Marcus | 29 Juliol, 2005 11:57 | latafanera.cat

1        petó per tu

2        un numero maçó

3        són multitud

4        fantàstics

5        estrelles

6        pollastres a cada barra

7        up

8        l’infinit vertical

9        número atòmic del Fluor

10     pel·lícules de Star Trek

11    de setembre

12    post te aquest blog

13    numero favorit dels akelarre (lloc on les bruixes celebraven els seus rituals)

14    llibres

15    dies de vacances

16    lletres te el meu nom complet

17    nombre de síl·labes d’un haiku

18    majoria d’edat

19    cançons

20    century fox

21    un joc de cartes

22    cap i cua

23    parells de cromosomes

24    mesos de felicitat

25    anys

Pisos fantasma

Marcus | 28 Juliol, 2005 06:38 | latafanera.cat

Us heu preguntat mai perquè molts edificis de Barcelona estant estructurats en entresol, baixos, principal i després segueixen un ordre normal: primer pis, segon pis, i així fins l’últim? Quina necessitat hi ha de tenir tres pisos abans del primer pis pròpiament dit? Doncs això es deu senzillament a la picaresca. Segons el que m’han explicat, els anys 30 i 40 l’Ajuntament atorgava llicencies per construir edificis de, per exemple, cinc pisos. Aleshores els constructors molt hàbilment es van inventar aquest pisos fantasma. Com a resultat tenien edificis de fins a vuit pisos quan la llei els permetia fer-ne de cinc, seguint l’exemple anterior. No està malament, oi? Quan l’Ajuntament va veure el que passava per solucionar-ho va donar llicències d’obra amb limitacions d’alçada. Per entendre’ns, va autoritzar a construir edificis de cinc pisos però aquests havien de tenir una alçada màxima de quinze metres, per exemple. Així s’evitava que sortissin pisos de més.

Després de conèixer aquests fets em pregunto si aquest tipus de construcció també es va donar a altres ciutats o és un cas típic de gran ciutat.

Buscant Nemo

Marcus | 24 Juliol, 2005 22:14 | latafanera.cat

 

L’altre dia estava a la platja i va passar quelcom que em va fer somriure. Estirat sobre la tovallola llegint Àngels i dimonis de Dan Brown els crits d’un infant em van fer perdre el fil de la novel•la. Xisclava d’emoció perquè havia vist un home vestit de submarinista sortint del mar. El nen acompanyat d’altres nens i nenes i dels seus pares respectius es van acostar cap al submarinista. El que havia cridat tant l’atenció d’aquell menut eren els peixos pescats pel submarinista.  -Què és el Nemo?- va preguntar el nen amb cara de preocupació a la seva mare. La mare evidentment va somriure i per tranquil•litzar a la criatura va dir: -No és el Nemo, ni la Dory tampoc. Després d’aquest aclariment els nens es van acostar a tocar els peixos. Casualment no era l’únic que estava contemplant l’escena dels nens. A prop meu hi havia un altre grup format per tres dones. Concretament les tres generacions d’una mateixa família: una àvia, una mare i una filla. L’àvia va comentar en veu alta: -Què diu del capità Nemo? No vaig entendre la resposta de la mare. El vent es va endur les paraules Es curiós com cada generació te els seus referents. Pels més petits Nemo és el peix de la pel•lícula de la Disney Buscant a Nemo. Pels més grans Nemo és el capità Nemo de la novel•la de Jules Verne "20.000 llegües de viatge submarí" o la seva versió cinematogràfica amb el James Mason interpretant l’intrèpid capità.

Correspondència

Marcus | 21 Juliol, 2005 19:18 | latafanera.cat

Ni l’amor a primera vista, ni el primer amor, ni un amor d’estiu, ni fins i tot, un rotllet de primavera. El millor amor de tots és l’amor correspost. Quan saps que ella t’estima i tu l’estimes a ella. Quan tot encaixa al seu costat i la unió dels vostres cossos és una obra digne del més gran de tots els mestres.

Quan estic amb ella, amb la Carme, la felicitat que m’omple és tan gran. I és que després de tant buscar em vaig deixar trobar.

Aquesta setmana, la Carme, ha marxat de viatge. Estarà una setmana fora. I sincerament he intentat prendre-m’ho amb calma i serenitat però no he pogut. La trobo tant a faltar. Estic molt sensible. Diria que d’una forma exagerada. Tot ha començat aquest matí mentre em dutxava. No he pogut acabar perquè l’aigua estava congelada. I el més estrany és que l’habitació estava plena de vapor i el calefactor funcionava perfectament. Més tard, mentre esmorzava el meu got de llet fresca, ha tornat a passar. Aquest cop he hagut de escopir la llet de calenta que estava. M’he escaldat la llengua durant el procés. M’he deixat caure sobre el sofà per intentar digerir el que m’estava passant. Però m’he fet un mal al cul increïble. El coixí era tan dur com una pedra. Cada vegada era més estrany el que m’estava passant. M’he mirat al mirall del lavabo. Quina cara que feia. Tenia un aspecte deplorable, no era jo mateix, i tan sols feia un parell d’hores que la Carme era fora. Sense voler he tirat el seu perfum preferit al terra. L’ampolla de cristall s’ha trencat en mil bocins. La fragància, lliure, ha ascendit fins al meu nas.  Inicialment m’ha agradat sentir aquella olor. Semblava que ella tornava estar a casa. Però la intensitat del perfum s’ha anat fent més gran cada cop. Més i més. Ha arribat un punt que ja no respirava aire sinó perfum. Amb grans esforços he arribat fins al menjador. He obert la finestra. Però en fer-ho, per poder respirar aire fresc, el soroll del trànsit del carrer s’ha fet aclaparador. Insuportable. Les orelles m’han començat a xiular desesperades. Tan intens ha sigut el soroll que no he sentit arribar la Carme.

-Hola!

-Què fas aquí? –li he dit mentre tancava la finestra.

-M’han cancel·lat el vol. Et trobes bé?

De sobte tot ha tornat a la normalitat. L’aparent desordre sensitiu s’havia acabat. Els meus sentits tornaven a tenir una correspondència amb la realitat.

-Ara que estàs aquí ja estic bé. Carme, no m’abandonis mai.

-I es clar que no.

Relk

Marcus | 18 Juliol, 2005 16:22 | latafanera.cat

L’estiu passat a traves de la pàgina www.rockcatala.com vaig fer un descobriment musical sorprenent. Un grup de música anomenat Relk. Són d’Arenys de Munt i fan un tipus de musica molt especial. Els entesos diuen que és: trip-hop, poesia, i cançó d’autor. També en diuen música electrònica del mediterrani. Jo només sé que m’agrada. I amb això en tinc prou. Després d’escoltar varies vegades la cançó que tenien penjada a la web de rockcatalà, “ mà sobre el cor” em va picar la curiositat. Google em va satisfer la meva set de respostes. No em va costar gaire trobar la seva pàgina: www.relk.org. Quina sorpresa més gran em vaig endur al veure l’apartat de música. Hi havia un disc sencer de música per baixar. Era la seva maqueta: a les pedres secretes de la sang. Catorze cançons totalment gratuïtes. Simplement esplèndides. I cada cop que les escoltava m’agradaven més. Des del inicis, i encara, ara les cançons que més m’agraden d’aquest disc són:

  1. Perquè tornis amb mi
  2. Vitralls
  3. Albada de Saó
  4. Branques del somni
  5. Orfena

Es pot dir que gràcies aquest grup el meu altre blog. www.soldemitjanit.blogspot.com  va ser possible. Molts dels relats van ser escrits amb aquest disc de fons. Eren com una font d’inspiració. Per això alguns d’ells tenen com a cita algun fragment de cançó.

Va passar l’estiu i quan va arribar novembre van treure disc nou: Branques. Aquest disc el vaig comprar. I molt satisfet en vaig quedar. Un total d’onze cançons esplèndides de les quals només cinc eren noves. Però com a mínim eren magnifiques.

  1. Terra endins
  2. Caic dins teu
  3. Pel riu dels ulls
  4. Sense temps
  5. Riera de sobirans

I quan ja no podia estar més content va arribar una gran noticia per mi. El desembre feien un concert presentació del nou disc a Barcelona. Concretament a la UPC. Mira que hi ha facultats i precisament havien d’anar a aquesta que tants records em provoca. Afortunadament un cop van començar l’espectacle res em va impedir gaudir de la música. Quin concert! Només puc dir que vaig quedar impressionat. Els directes de Relk tenen un mèrit que altres grups no poden igualar. La similitud entre les cançons en directe i les del disc es pràcticament perfecte. No és com altres grups de música que desafinen en directe. No, els de Relk, i concretament la veu de la Maria Comalat sona fantàsticament bé. Quina veu. No puc descriure la bellesa amb que canta. I com si no n’hi hagués prou la lletra de les cançons és d’una inspiració poètica sorprenent.

Més endavant a la primavera van fer un altre concert, aquest cop a l’Espai de Música i Dansa de la Generalitat de Catalunya. Com l’anterior va ser sublim.

Actualment espero la oportunitat de poder escoltar un altre directe o bé que treguin un disc nou. Espero que no triguin gaire a fer cap de les dues coses.

Experiències amb turistes

Marcus | 14 Juliol, 2005 21:30 | latafanera.cat

A principis de juny anava amb metro tranquil·lament cap a la facultat quan uns turistes en forma de família modèlica (pare, mare i dos fills, nen i nena, naturalment) em van fer una qüestió. El pare amb un anglès correcte em va dir:

-Do you speak english?

Un servidor recordant el seu viatge a Paris va respondre tal i com fan alguns francesos quan els fan aquesta mateixa pregunta:

-A litle.

L’home confiat em va preguntar:

-How many ha...(indesxifrable) lives in Barcelona?

Si senyor! Havia aconseguit entendre tota la frase menys el substantiu principal de la pregunta. El pare de família va insistir novament. Tanmateix no podia entendre que em volia preguntar.

-What? Se’n va ocorre contestar per fer temps.

En aquell instant la resta de la família contemplava la situació. Mare i fills miraven un pare incapaç de solucionar un problema. Aleshores la dona veient que el seu marit no se’n sortia va dir en veu alta i amb una intuïció sorprenent:

-People!

Ah, per fi ho havia entès! Volien saber quanta gent vivia a Barcelona. La paraula que no aconseguia entendre abans era habitants. A continuació els vaig respondre:

-Two milions.

I van quedar satisfets. Em van donar les gràcies i van baixar a la següent parada.

En aquell moment em vaig posar a pensar. Estava meravellat per la manera com la dona havia resolt la situació. Va saber interpretar que l’únic incomprensible de la frase del seu marit per mi era habitants. De vegades em quedo meravellat per allò que la gent anomena intuïció femenina. Quan en realitat no deixa de ser res més que una gran habilitat per observar l’entorn que els envolta. Senzillament les dones tenen una gran capacitat per interpretar les senyals del seu voltant. Els homes han de fer un esforç mes gran per fer el mateix que elles.

Projecte Mònica

Marcus | 13 Juliol, 2005 07:59 | latafanera.cat

Dedicat a l'Oscar.

-Hola, Laia! Ja soc a casa.

-Ui, Ricard, que aviat tornes. Que t’ha passat alguna cosa?

- No t’ho creuràs. Aquesta tarda passejant per la fira del llibre antic m’he trobat una parada molt curiosa. Estava regentada per una senyora molt gran, d’uns 90 anys, però increïblement lúcida. M’estava mirant els llibres que tenia exposats i de sobte m’ha començat a parlar:

-Sap, jove, vostè em recorda al meu difunt marit. Quan era jove, es clar. Passejant de parada en parada i remenant  tots els llibres. Li agraden els llibres antics o de segona mà, oi?

-Doncs, la veritat és que sí. Tenen alguna cosa que els fa especial. Saber que algú els ha llegit, ha anat amunt i avall amb ells, que potser estan dedicats o amb notes al marges. M’entusiasma.

-Al meu marit també li agradaven molt. Tots els llibres que veu aquí son seus. Els comprava a les botigues i fires de llibres antics d’arreu del país. La casa n’estava plena. Jo m’he fet gran i ara ja no hi veig prou per llegir. L’edat no perdona. Es per això que me’ls venc. Que n’he de fer de tants llibres a casa? Si hi ha algun llibre que li agradi no ho dubti, agafi’l que li faré un bon preu.

-Moltes gràcies.

-Sap que penso? Em sembla que tinc una cosa perfecte per vostè. Al meu marit li encantava. És una edició única. És un dels últims llibres que va adquirir abans de morir.

L’anciana va remenar una caixa que tenia al seu costat per acabar traient un llibre embolicat amb un paper marronòs i lligat amb un cordill.

-Quedi-se’l. Li regalo. De debò. És per vostè.

-Gràcies però no ho puc acceptar.

-Si us plau. Agafi’l.

-D’acord. Moltes gràcies.

-És un llibre molt delicat. Obri’l quan arribi a casa.

Com si aquella dona fos la seva avia en Ricard li va fer cas. Tot seguit es va dirigir a casa seva per obrir el llibre.

-Es aquest? Va desembolica’l!!

-De seguida.

Amb molta cura, primer va desfer el nus. Només els ancians embolicaven els paquets d’aquesta manera. Són gent que van tenir una infància sense celo. Després va treure el paper marronos i finalment va posar el llibre artesanal sobre la taula. Van llegir el títol.

-“Projecte Mònica”.

-Et sona aquest llibre?

-La veritat és que no. Va, obre’l.

En Ricard va girar la tapa. A la primera plana hi havia el següent text:

Estimat lector: Aquest llibre que teniu a les vostres mans és un regal. Un present per la Mònica. I qui és ella? És la més dolça de totes les noies conegudes. Ella ho és tot per mi. Però el meu amor no és correspost. És una dona compromesa amb un altre home.

Sé que mai compartirem una vida junts i per això m’he embarcat en aquest projecte. I per portar-lo a bon port necessitaré la vostra ajuda. Us preguntareu en què consisteix. Ara us ho explico. El Projecte Mònica és una llista de petits grans plaers personals que cada lector d’aquest llibre podrà afegir successivament. Un cop hagi fet la seva contribució podrà entregar el llibre a qualsevol altre persona per que continuï la cadena. Però que s’entén per petit gran plaer? Doncs tot allò que valgui la pena sentir pel simple fet d’estar vius. Aquest és el meu present per la Mònica. Ja que no gaudirem conjuntament de la vida li ofereixo tots els plaers terrenals del món que l’envolta.

Missatge per l’última persona que afegeixi el seu petit gran plaer. Se li prega que faci entrega d’aquest llibre al seu propietari o en cas que ja no hi sigui en aquest mon a la Mònica a l’adreça que figura a l’ultima pàgina del llibre.

 

-No ho trobes preciós? És molt romàntic.

-Doncs, sí.

-A veure que ha posat la gent.

  • Estimar i ser estimat

-Aquest deu ser el plaer de l’autor del llibre.

-Per cert, com es diu?

-Està, al final del llibre. Després ho mirem. Ara vull continuar mirant el que ha posat la gent:

 

  • Fer petons
  • Abraçar amb totes les forces
  • El sexe
  • Dormir fins que el cos digui prou
  • Veure un got d’aigua quan estàs assedegat
  • Anar amb bicicleta
  • Llegir el diari
  • Parlar per telèfon
  • Seduir
  • Plorar d’emoció
  • Riure amb llàgrimes incloses
  • Menjar el teu plat preferit
  • Resoldre un problema matemàtic
  • Cridar
  • Cuinar pels altres
  • Treballar en allò que t’agrada
  • Veure com plou aixoplugat des de la finestra de casa
  • Posar-se guapo
  • Fer riure a la gent
  • Escoltar la radio
  • Descobrir un escriptor
  • Participar en una obra de teatre
  • Seure al costat de la llar de foc
  • Dutxar-se
  • Criticar algú a la seva esquena
  • Pintar un quadre
  • Acariciar un gat  i sentir com ronroneja
  • Elaborar un pla
  • Descobrir una conspiració
  • Conspirar
  • Esternudar
  • Comprar al supermercat
  • Anar de rebaixes
  • Cantar
  • Tenir fe
  • Viatjar
  • Fer un massatge
  • Salvar vides
  • Disparar
  • Jugar amb un nen petit
  • Fotografiar amb una polaroid
  • Tenir una conversa sobre el sentit de la vida una calorosa nit d’estiu
  • Fer un programa de radio
  • Fer un programa de televisió
  • Anar a una estrena cinematogràfica
  • Veure una escena d’acció a càmera lenta
  • Parir un fill
  • Ajudar a algú necessitat
  • Escriure un llibre
  • Tenir un amant
  • Barallar-se
  • Nedar
  • Escalar una muntanya
  • Fer un foc
  • Jugar a golf
  • Conduir un cotxe
  • Caure en paracaigudes
  • Anar a un museu

-Escolta, Laia quantes pagines deu haver

-Ben bé, unes 200.

-Vaig a fer cafè

-Mira aquesta també hi és

  • Fer un cafè
  • Ballar
  • Saltar a la corda
  • Caminar descalç sobre moqueta
  • Estirar-se sobre la gespa
  • Anar a un concert
  • Escombrar
  • Rascar-se
  • Plantar un arbre
  • Fer un puzzle
  • Cosir
  • Jugar a cartes
  • Passejar el gos
  • Esquiar
  • Prendre una copa en un bar del passeig marítim una nit d’estiu
  • Fumar
  • Collir flors
  • Fer regals
  • Olorar un perfum
  • Passejar per la platja
  • Prendre el sol
  • Viatjar en tren
  • Xatejar i/o parlar pel messenger
  • Seguir un teleserie
  • Despullar
  • Afaitar-se
  • Beure alcohol
  • Tocar el piano
  • Regalar roba interior
  • Llegir una carta
  • Xupar-se els dits després de menjar un bombó
  • Acabar una col·lecció
  • Observar la gent sense que aquesta ho sàpiga
  • El silenci
  • Contemplar com es pon el sol
  • Xiular
  • Xiuxejar a la orella
  • Escriure un mail
  • Curar-se
  • Una mirada

 

La Laia i en Ricard van estar tota la nit llegint aquell llibre. Somrient cada vegada que llegien alguna cosa sorprenent, o fent cara de desacord quan veien alguna cosa fora del normal. Finalment van arribar al final.

-Has vist el mateix que jo, no?

-Em sembla que sí

-És l’ultima pàgina. Saps que significa això? Tenim el privilegi d’acabar el llibre i entregar-lo a la Mònica.

-Que posem? Ens hem d’assegurar que no estigui repetit

-Tranquil. Se el que hem de posar:

  • Entregar el “Projecte Mònica” a la Mònica i conèixer-la.

Matices

Marcus | 11 Juliol, 2005 22:40 | latafanera.cat

Sens dubte, el primer blog que em fa il·lusió comentar només potser un: Matices (http://www.matices.blogspot.com/). És el blog de la noia que em va iniciar en aquest món. Em semblaria molt lleig comentar altres blogs sense abans no fer menció aquest blog.

Els que us animeu a visitar-lo veureu com n’és de peculiar. A grans trets es podria dividir en tres apartats:, esbossos autobiogràfics, creació literària pròpia i fragments literaris de grans autors.

Des dels inicis del blog ha anat combinant aquestes tres facetes. Simplement són magnífics tots aquells post d’inspiració autobiogràfica que fan referència a la vida a Barcelona:  Estanques, Barcelona, capitulo 1, Barcelona, capitulo 2: subways, Barcelona capitulo 3: desconocidos, o els del viatge a París: A solas con París (notas de viaje),  Y Paris 2.

Com ja hem dit també dedica una part del seu blog a la creació literària pròpia: ja sigui poesia (lecturas insulares, esbozo de alma, poemas irreberentes ), literatura en forma de petits relats (Querida Aya, Recetas de lo cubista) o filosofia (intento de seriedad y els 7 posts en que es desglossa).

L’últim apartat, el de fragments literaris, sembla ser el que més li agrada. Doncs n’hi ha molts i variats: Cortazar, Kundera, Unamuno, Capote, Einstein, Zweig, entre d’altres.

En resum és un blog que intenta fugir del típic diari personal on s’expliquen les vivències quotidianes de forma biogràfica. Crec que intenta ser un refugi de la literatura, en majúscules, si em permeteu l’expressió.

Espero que us agradi.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb