Blogbuster

El Blog de l'estiu, de la tardor, de l'hivern i de la primavera.

Neveres

Marcus | 06 Juliol, 2005 21:57 | latafanera.cat

 

Anunci neveres Bosch

Recentment he vist un anunci de neveres Bosch que m’ha cridat l’atenció. Un home entra a casa amb una regal enorme als seus braços. L’intenta amagar de la seva dona que corre per casa. Arriba a la cuina i just quan sembla que l’ha descobert arriba el cop d’efecte de l’anunci. L’ha amagat a dins de la nevera. Que se suposa extremadament ampla. Però el que em sorprèn és la pregunta de la dona: Què fas aquí? És que potser li sorprèn veure el marit a la cuina? Ningú és capaç de veure una lectura masclista d’aquest anunci? La cuina no és el lloc de l’home de la casa?

Costa Infinita

Marcus | 06 Juliol, 2005 19:33 | latafanera.cat

El meu nom és Eric i soc escriptor. Però per escriure necessito el sol i la platja del mediterrani com la bellesa necessita d’uns ulls que l’admirin. La sensació de la inassolible infinitat del mar m’inspira per crear les situacions i personatges dels meus relats. Lamentablement visc en un petit poble de l’interior envoltat de rius i muntanyes. Certament és un paisatge idíl•lic i tranquil. Per molts seria un lloc ideal per escriure però a mi no em serveix. Per fortuna existeix internet. Fruit de l’atzar i l’avorriment vaig conèixer la persona ideal en un xat d’escriptors frustrats/periodistes vocacionals. Cire, una noia de nom incert, que després d’una llarga conversa de mitjanit es va oferir per llogar-me una habitació al seu pis de la costa daurada. Era una noia jove, independent i treballadora que havia acabat vivint sola en un petit pis després de trencar amb la seva antiga vida. Amb l’ajut familiar estava posant en marxa un petit negoci d’hosteleria que li robava totes les hores del dia. I com si això no fos prou estava acabant els seus estudis de restauració. A la vista d’aquest panorama i la meva escassa liquiditat monetària li vaig fer una proposta. Si em deixava l’habitació abans mencionada de forma gratuïta a canvi jo li faria totes les feines de la casa: netejar, cuinar, planxar, rentar i tot allò que fes falta. La resta d’hores lliures les dedicaria a escriure. Per sorpresa meva la Cire va estar-hi d’acord. L’endemà mateix després de despedir-me de tot i tothom el tren em va portar cap a la costa. Mentre esperava que la Cire em vingués a recollir a l’estació, tal i com havíem quedat, no vaig poder sinó contemplar el mar durant una bona estona. Ja ho sentia. Les idees s’acostaven com onades a la platja de fèrtil imaginació. En recollir-me es va sorprendre pel meu escàs equipatge. M’agrada viatjar lliure de carregues li vaig dir. La seva cara mostrava sorpresa. Certament era jove, molt més que jo. Els seus vint anys no enganyaven a ningú. Un cop ens vam arribar a casa tot va anar molt ràpid. Per ser uns quasi desconeguts entre nosaltres la nostra coordinació era magnifica. En un no res cadascú feia el que havia de fer. Ella estudiava i treballava molt per posar el negoci a punt i jo escrivia millor que en somnis. La nostra rutina era la següent: em llevava ben d’hora per fer-li l’esmorzar que se’l menjava pel camí. En acabat netejava la casa i feia totes les tasques acordades. Al migdia em preparava un dinar frugal només per mi ja que ella dinava fora molt sovint. Després d’aquests insípids matins les tardes es convertien en el meu paradís. Amb unes xancletes al peus, un banyador, la tovallola a l’esquena i un bloc de notes baixava cada tarda a una petita cala apartada per escriure. Escrivia moltíssim. No us ho podeu imaginar. Pàgines i pàgines senceres per les dues cares del full. I que n’era de fàcil. Tot el munt d’idees que em ballaven desde feia temps pel cap es materialitzaven en els mots més bells i oportuns. Tan difícil que es feia escriure una sola ratlla allà dalt del poble. Escrivia sota el sol fins que aquest decidia tocar l’horitzó. Quan ja no s’hi podia veure recollia totes les coses per enfilar el camí cap a casa. Sovint arribava a la mateixa hora que la Cire, cansada de treballar i d’anar amunt i avall tot el dia. A l’hora de sopar, l’únic àpat que fèiem junts, ens posàvem al dia del que havíem fet al llarg d’aquest. Ella m’explicava com havíem anat les classes i els tràmits del negoci projectat. En general sempre em divertia escoltar com s’explicava. Les meves activitats potser no eren tant interessants com les seves però en satisfeien molt més del que s’imaginava. Al principi d’estar en aquella casa li deia totes les feines de la llar que havia fet perquè sapigués com de bé complia la meva part del pacte. No li volia parlar del que estava escrivint perquè per mi les obres incompletes son difícils d’apreciar. Però amb el temps vaig canviar de parer. M’interessava comprovar la seva reacció davant les situacions materialitzades en paraules. Més d’un cop em va ajudar a desfer els propis nusos o entrebancs que em creava jo mateix. Era una gran col•laboradora. S’ha de dir que no sempre anava a la platja. Hi havia dies que em quedava a casa per rescriure, retocar i eliminar tot allò sobrant en el meu portàtil de segona mà. El millor dia de la setmana era el diumenge. Es va convertir en el nostre dia de lleure. Ella s’oblidava del seu negoci i jo del meu relat. Ens llevàvem tard, llegíem el diari i després fèiem alguna activitat conjunta: excursions, passeigs pels carrers bohemis, visites al cine o al teatre i una llarga llista de coses més. El pacte no escrit que havíem acordat s’acabava al cap d’un mes. Temps suficient per acabar la novel•la que tenia entre mans. Quan va arribar aquell dia una gran tristesa ens va aclaparar. Sembla mentida però m’havia adaptat tan bé aquell paisatge que el trobaria molt a faltar quan estigues allà dalt. Suposo que per això la Cire em va fer un regal de comiat. En realitat eren dos: una ampolla plena d’aigua i una altre plena de sorra de la cala on anava diàriament ambdues acabades de recollir aquell dia. Ens vam acomiadar amb la intenció d’acabar sense llàgrimes als ulls que no vam ser capaços de complir. Havien sigut uns dies tan feliços. Un mes després de tornar a casa el llibre ja estava editat i a la venta als centres comercials i llibreries del país. En tots ells hi figurava una dedicatòria a nom d’ella i el seu tros de paradís del qual en formaven part per sempre més.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb