Blogbuster

El Blog de l'estiu, de la tardor, de l'hivern i de la primavera.

Petita sorpresa

Marcus | 29 Desembre, 2005 17:53 | latafanera.cat

Avui m’ha passat una cosa molt curiosa. Per primera vegada algú m’ha retroenllaçat. Ha sigut tota una sorpresa. I a on m’han retroenllaçat? Doncs a http://meneame.net. Aquesta web es dedica a seleccionar articles o post de diferents blogs perquè la gent el llegeixi i si vol els voti. És una idea molt interessant, ja que de vegades navegant per la blogsfera trobes petites joies que seria una llàstima deixar passar i no compartir amb la comunitat. Quan he mirat la pàgina tenia 19 visites. No està gens malament tenint en compte que la majoria de articles són en castellà.

Per cert, m’ha agradat com han titulat el post: Un Nokia per retocar-se un poc. Molt millor que l’original.

Nokia

Marcus | 28 Desembre, 2005 17:35 | latafanera.cat

L’altre dia estava al tren de la linea de la costa assegut davant de la finestra amb la mirada perduda al paissatge marítim. Pels altaveus se sentia com avisaven la propera estació, quan de sobte, vaig veure una imatge curiosa. Entre l’espai que queda entre dos seients vaig veure com una noia va agafar el seu mòbil (concretament un Nokia N90) va girar la pantalla del mòbil, va conectar la càmara i enfocant la seva cara es va arreglar una miqueta. Res, poca cosa, tan sols un retoc de cabells. Quan va acabar es va aixecar i ja no la vaig veure més. Anys dedicats a l’investigació, recerca i desenvolupament. Feixos de diners invertits en alta tecnologia per acabar fent servir un mòbil d’última generació com un mirall.

 

 

I després un es pregunta: com sobreviviem abans sense mòbils?

 

Carreteres? A on anem no necessitem carreteres

Marcus | 26 Desembre, 2005 23:25 | latafanera.cat

5 de noviembre de 1955. Ése fue el día que inventé el viaje en el tiempo. Lo recuerdo como si fuese ahora. Yo estaba de pie sobre el W.C colgando un reloj. Me caí y me golpee la cabeza con el lavabo. Cuando me recobré, tuve una revelación. Una visión. Una imagen en mi mente. Una imagen de esto (señala unos tubos iluminados con forma de Y). Esto es lo que hace posible los viajes en el tiempo. El condensador de fluzo.

Aquest és un fragment de la película: Regreso al futuro I de quan descriuen la màquina del temps. Des del primer dia (a finals dels 80) que vaig veure aquesta escena no l’he pogut oblidar. Pensava: "el condesador de fluzo". Que deu ser el "fluzo"? Realment existeix? Han passat els anys i finalment ha caigut a les meves mans l’edició en DVD d’aquest film. Per curiositat he mirat aquest moment en anglès. I quina ha sigut la meva sorpresa en descobrir que el "condesador de fluzo" no existeix. No és res més que "the flux capacitor". "El condesador de flujo". Els dobladors s’ho havien inventat!

Però per mi sempre serà el "condesador de fluzo".

Aquelles pors

Marcus | 26 Desembre, 2005 17:40 | latafanera.cat

De vegades la vida et dona petites alegries. Una d'elles va succeir la nit passada. El meu germà estava veient "El Resplandor" (pel·lícula que encara no he vist, per cert) al portàtil a l'habitació de convidats i jo estava al menjador. Els meus pares feia poc que havien anat a dormir. I de sobte apareix el meu germà al menjador per dir-me: Encara no vas a dormir, oi? És que estic mirant "El Resplandor" i fa molta por. Em fa molta por quedar-me aqui sol veient la pel·lícula. Mira, saps què? Vindrè amb tu al menjador a veure la peli. Amb els cascos, eh?

És agradable pensar que tan sols amb la meva presència puc evitar les pors i els temors del meu germà.

Records de nen petit

Marcus | 16 Desembre, 2005 13:04 | latafanera.cat

Quan era un petit infant de 4 o 5 anys jugava a un joc particular al pati del parvulari. Els meus dos dits de la ma, l’índex i l’anul·lar, es convertien en les cames d’un personatge que vivia milers d’aventures. Saltava, corria i per sobre de tot caminava per una petita superfície rectangular del pati. El parvulari estava situat en un bloc de pisos de l’eixample de Barcelona que tenia un pati interior força gran amb terra de rajoles terroses, parets blanques i reixes altes perquè les pilotes i els neumàtics negres no caiguessin als patins veïns. Infructuosament, tot s’ha de dir. En el terra del pati de tant en tant hi havia petits rectangles amb rajoles transparents per a que la llum de les bombetes subterrànies pogués sortir. Aquests rectangles estaven organitzats en forma de quadricula (com un Eixample qualsevol) i per les ratlles de la quadricula els meus dos dits recorrien carrers imaginaris. Primer jugava sol però un bon dia uns altres dos dits em van acompanyar a l’hora del pati. Una noia amb la seva bata rosa i blanca, de cabells llargs i bruns però de cara desconeguda en el meu record també va decidir compartir la mateixa afició. Tot això m’ha fet pensar. Que se’n deu haver fer d’ella? Encara jugarà amb els dits? Encara guardarà aquell record d’infància?

Autobús

Marcus | 14 Desembre, 2005 13:55 | latafanera.cat

Per Barcelona circula un autobús amb un nom molt curiós. Es diu Globus. Els seus creadors es van quedar descansats.

Senyals

Marcus | 12 Desembre, 2005 23:46 | latafanera.cat

Des de fa uns temps m’agrada cercar imatges de senyals de trànsit curioses. Avui us en mostro tres.

De la primera senyal m’agrada el que pregunta: tens alguna historia per explicar-me?

La segona senyal és d’un masclisme exagerat. Se’m fa difícil arribar a entendre una senyal d’aquest tipus. Independentment del que diu el tòpic és un perill tenir en una mateixa carretera cotxes rodant a 140 Km/h i uns altres a 35 Km/h.

I la tercera senyal és simplement delirant. Esteu entrant a Arkham. Pels no entesos (encara que jo tampoc soc un entès) Arkham és el nom d’una ciutat fictícia ideada per la ment de l’escriptor H.P. Lovecraft. Se suposa que en aquesta ciutat hi ha la famosa universitat de Miskatonic (també imaginaria) on s’amaga un exemplar del mític llibre Necronomicon.

Si trobeu altres senyals de transit o cartells curiosos no dubteu a fer-me’l arribar.

Se va el chaval, se va por el barranquillo

Marcus | 11 Desembre, 2005 20:57 | latafanera.cat

Ja fa uns dies de la caiguda de l’helicòpter de Rajoy però aquesta historia m’ha fet recordar una anècdota que va succeir fa temps al bloc de pisos on visc. Tota la meva família pujava per les escales de l’edifici quan la veïna de l’entresol va obrir la porta en sentir-nos pujar. Ens va dir:

-A que no sabéis que ha pasado esta noche?

-No. Que ha pasado?

-Ha caído un muro.

Nosaltres ens vam mirar estranyats. La veïna va tornar a repetir la frase.

-De verdad, ha caído un muro.

-Como que ha caído un muro?

Aleshores ho va tornar a pronunciar però vocalitzant correctament.

-Ha caído un “moro”.

La història és la següent: una nit uns suposats lladres es van enfilar per una d’aquelles bastides muntades per rehabilitar les façanes dels pisos. Van pujar fins a dalt d’un terrat carregats amb el botí. Però la policia els perseguia. Els lladres es van dispersar amb la coincidència que un dels lladres va anar a parar al nostre terrat. Antigament des del terrat es podia accedir el que en podríem anomenar pati interior de l’edifici (ara ja no perquè esta cobert). Doncs a l’home no se li va ocórrer res més que saltar des del terrat i caure fins al pati interior (el de la veïna) des d’una  altura de 5 pisos (!!!). Tot això per fugir de la policia. I atenció. Només es va trencar les cames. Quan es podria haver matat perfectament. No entenc com no es va fer més mal. Encara ara es poden veure les rajoles trencades de cada una de les finestres de cada pis que donen al pati interior. Pel que es veu quan va aterrar els veïns van anar a veure que era el que havia passat i en veure’l es van endur un ensurt considerable. Tot i haver caigut des d’una altura considerable encara estava conscient i en veure’ls els va dir:

- No llaméis a la policía. No llaméis a la policía.

Evidentment no li van fer cas.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb