Blogbuster

El Blog de l'estiu, de la tardor, de l'hivern i de la primavera.

Què dius que què?

Marcus | 23 Febrer, 2006 19:48 | latafanera.cat

Quan passo per Plaça Catalunya molt sovint m’ofereixen el diari Què. Però no l’agafo mai. Senzillament detesto la seva línea editorial, la seva portada d’un sensacionalisme barat i el seu disseny cridaner. El pitjor de tot és que em sap greu rebutjar el diari que m’ofereix la repartidora. Es deu pensar que no m’agrada ella però simplement desprecio el diari que m’ofereix.

Petita crònica de la manifestació

Marcus | 18 Febrer, 2006 23:31 | latafanera.cat

Ha estat del tot improvisat però aprofitant que el meu germà i la seva novia també s’hi apuntaven he decidit anar a la manifestació convocada per la Plataforma pel dret de decidir. Des del moment que hem agafat el tren ja es notava l’ambient independentista al nostre voltant. M’ha cridat l’atenció sobretot una família que tenia un nen d’uns dos o tres anys amb una bandera independentista lligada al coll, una gorra i un mocador tapant la cara. Només li faltava una biberó molotov per semblar un autèntic radical (llegiu això amb ironia, si us plau).

Ha sigut una gran manifestació amb molta gent. Quanta? Com sempre el ball de xifres esta servit. 75.000 segons la guàrdia urbana i 700.000 segons els organitzadors. Quedeu-vos en un punt intermig. Però si us serveix d’alguna cosa. No hi havia tanta gent com a la manifestació en contra de la guerra d’Irak.

Però l’important de la manifestació és l’acció en sí. Envair els carrers normalment ocupats pels cotxes i caminar tranquil·lament entre dos punts de la ciutat. I protestar. Protestar pacíficament.

Quan hem arribat a plaça Espanya al voltant de les 17:30 ja hi havia força gent. De totes les edats i de tots els sexes. Molts portaven banderes independentistes penjades a l’esquena, d’altres senyeres de roba convencionals, senyeres de plàstic, senyeres lligades a un pal de fregar Vileda i totes les varietats que pugueu imaginar.

En un moment de la manifestació el meu germà i jo ens hem preguntat en veu alta d’on treia la gent uns cartells de cartró on posava: Som una nació. I tenim el dret a decidir. Una dona ens ha sentit i ens ha regalat el seu cartell que hem portat de la Gran Via fins a Plaça Catalunya. Ara el tenim a casa.

El millor de la manifestació han sigut quan ens hem col·locat ocasionalment al costat d’un grup de joves independentistes que cantaven consignes per animar a la gent. N’hi havia de molt enginyoses però ara soc incapaç de recordar-les. No han faltat les tipiques consignes de :in-de-pen-dèn-ci-a, visca la terra, visca Catalunya lliure, voti, voti, voti, espanyol qui no voti, amb el PP anem de cul (i mentre pronunciaven aquestes paraules s’han posat d’esquena), entre moltes altres més.

En aquest tipus de manifestacions sempre acabes trobat algú conegut. En el meu cas he vist l’alcade de Cabrera de Mar, i l’actriu Georgina Cardona (interpretant la russa Svetlana). Hem estat una estona discutint entre nosaltres si era realment ella o no. Finalment hem arribat a la conclusió que sí, era ella.

Després d’un parell d’hores caminat hem arribat a Plaça Catalunya, a la gran carpa on l’actor Joel Joan i l’actriu Mercè Martínez feien de presentadors. I com que estavem cansats i ja ho haviem vist tot no hem trigat a marxar cap a casa.

En resum, ha sigut una tarda entretinguda, plena de sensacions que esperem serveixi d’alguna cosa.

Contacte amb tacte (Versió 1.1)

Marcus | 14 Febrer, 2006 18:22 | latafanera.cat

De tant en tant em ve al cap una idea per escriure un petit relat. Poden passar setmanes fins que no es materialitzi en forma escrita.  Però aquest cop a més a més després d’escriure’l vaig tenir la sensació que no ho havia dit tot. És per això que en vaig fer una segona versió. La primera versió la podreu llegir a continuació i la segona la trobareu aquí (s’ha d’aprofitar que tinc dos blocs).

Contacte amb tacte (Versió 1.1)

L’amor és complicat. Perquè? Per la seva incertesa. Ella m’estima? I jo l’estimo? Realment l’estimo o simplement m’atrau? Però que passaria si us digues que ja no tinc aquests problemes. La incertesa ha desaparegut. Ara tan sols fa falta que toqui una persona per saber com evolucionarà la nostra relació. Puc saber els seus sentiments passats, presents i futurs cap a mi. Si l’interesso, agrado, desitjo. Si és així, puc observar les cites, els encontres i les trobades que tindrem. Puc veure com anirà la nostra primera cita, el primer cop que ens agafem de la mà, el primer petó i imagineu-vos vosaltres la resta.

No us podeu imaginar com n’és de curiosa la vida. Sabíeu que aquella noia que vau ignorar mentre visitàveu el museu de la ciència quan éreu uns marrecs us acabarà fent un petó un plujós vespre d’abril? O aquella altre noia que viatjava al bus 17 amb vosaltres de la qual no us vau arribar ni a fixar us acabarà trencant el cor? Parlant clar, la vida dona moltes voltes.

El principi vaig aprofitar el meu avantatge competitiu per conèixer moltes noies. Tot és més simple si coneixes el resultat final. No diposites les teves esperances en dones impossibles, ni vesses llàgrimes per dones que et faran patir. Senzillament gaudeixes de les oportunitats que se’t presenten. Això és així fins un dia. El Dia. Aquell en què la coneixes a Ella. A l’amor de la teva vida. Però real de veritat. No estem parlant metafòricament. Te la presenten. Es diu... Us feu dos petons. I tan sols tocant-la un moment saps que és Ella. Amb qui compartiràs les il·lusions, les emocions, les alegries i les tristeses d’una vida plena. Sabràs que és ella quan fet un sac de nervis li agafaràs delicadament la seva mà. Quan dubitatius us anireu acostant l’un a l’altre fins a besar-vos apassionadament al seu sofà, quan... I de sobte tot s’accelera. Veus una vida al seu costat, nits de passió, matins de luxúria i tardes d’embriaguesa sexual. Veus els seus amics, els teus amics, els pares d’ella i teus, germans, cunyats i més família de difícil classificació. Veus estabilitat i sopars a casa els pares. Tot es torna a accelerar i comences a veure plans: el pla jove, el pla habitatge, el pla de pensions, i al final del pla la jubilació i un mort dolça al seu costat. Veus una vida amb ella. Aleshores tornes a la realitat. Tornes al principi. Acabes de fer els dos petons i t’acabes de presentar. Aleshores la mires. I et dius a tu mateix: endavant! Tot sortirà bé. La mires als ulls i somriu. Un somriure de satisfacció com si hagués vist el mateix que he vist jo.

Més meme

Marcus | 10 Febrer, 2006 16:20 | latafanera.cat

Fa uns dies que circula per la blogosfera un petit meme sobre les manies de la gent. Molts l’han contestat. A uns els l’han enviat i d’altres l’han fet sense rebre’l. Però jo vull anar més enllà. Saber d’on prové. És per això que a partir del primer bloc on el vaig veure he continuat enrere. De Paranoies de la Ipon a Notes de Silenci i de Notes de Silenci a Diari d’una mestra i finalment a el Blog de l’ignasi. Aquest resulta que l’ha rebut per correu. Quan semblava que aquest era l’origen de tot investigues una mica més i descobreixes que Notes de Silenci l’ha rebut d’un altre cantó. Investigo aquesta segona branca: de Notes de Silenci a la Pedra filosofant, d’aquesta a Recuperando al imaginación, d’aquí a Código de Carles després a Belive in me, més tard de Solas con mi corazon. Continua amb Partiendo la pana. després amb Que bueno que viniste, a Ume, a Promesas que no valen nada, a En fin... aquí estamos, a Para despistados en la vida, a Si molesto me voy, a  El tercer Daiquiri. I ja no he pogut continuar més. També he tingut curiositat fins a on ha arribat. De paranoies de la Ipon ha passat a Incandescent, i d’aquí a NoWhere World i d’aquí s’ha estès a molts altres blocs que no citaré per no descuidar-me’n cap.

I a continuació els meus cinc hàbits estranys:

Normes: El primer jugador d’aquest joc inicia el seu missatge amb el títol "5 hàbits estranys teus". Les persones que són convidades a escriure un missatge al seu bloc sobre els seus hàbits`poc comuns, han d’indicar també clarament aquestes normes. Al final heu de triar 5 noves persones i afegir un enllaç al seu bloc. No oblideu deixar un comentari al seu bloc dient-los que els heu escollit per continuar el meme.

1.     M’agrada menjar un tros de pa (a ser possible un crostó ben torradet) al final de cada àpat, és a dir, dinar i sopar.

2.     No m’agrada que em llegeixin el diari mentre jo l’estic llegint. Tenir una persona que et mira per sobre les espatlles em supera.

3.     Quan em rento les dents necessito caminar per la casa amunt i avall. No se estar-me quiet davant del mirall.

4.     No suporto la gent que va pel carrer lentament que ocupa tot l’espai quan tens molta pressa.

5.     M’agrada veure de tant en tant una pel·lícula o alguna sèrie de nit quan la casa esta en calma i silenciosa.

Underworld: Evolution

Marcus | 08 Febrer, 2006 17:50 | latafanera.cat

Feia força de temps que no pagava per anar al cine. Exactament des de que ha començat l’any. I la pel·lícula escollida va ser: Underworld Evolution. No tenia un especial interès en veure-la. Senzillament la primera part: Underworld m’havia agradat. No puc dir el mateix d’aquesta segona part.

L’actriu Kate Beckinsale i l’actor Scott Speedman tornen a interpretar els personatges de Selen i Michael, respectivament, per completar el desenllaç de la guerra entre vampirs i homes llop. Aquest cop s’enfrontaran a un temible rei dels vampirs que els utilitza per complir el seu malèfic pla: alliberar el seu germà, un licantrop, i així dominar el mon.

I per variar uns quants comentaris:

- El vestit de cuir de la Selen fa soroll quan es mou.

- Aquesta pel·lícula te de tot: un resum de la pel·lícula anterior, i un munt de flashbacks.

- Blade2+Tomb Raider=Underworld.

- En Michael (l’híbrid home llop) es passa mitja pel·lícula sense samarreta.

- Arribo a la conclusió que m’agrada més el pentinat de la Kate Beckinsale a Underworld que a Pearl Harbor.

- I poca cosa més podria dir d’aquesta pel·lícula que tan sols te escenes d’acció i que ha oblidat l’esperit de la pel·lícula anterior.

Història d'un tros de pa

Marcus | 07 Febrer, 2006 17:16 | latafanera.cat

A la feina on treballo els caps de setmana tinc un petit privilegi. Em donen d’esmorzar un entrepà. De qualsevol cosa, llonganissa, formatge, catalana, doncs és una carnisseria-xarcuteria. Però l’altre diumenge el meu cap, que sempre compra el pa, va adquirir una barra de pa més petita del normal. Si normalment porta una barra de quart aquell dia va portar la meitat d’una barra de quart (un vuitè?). Com que és una feina molta intensa l’entrepà que m’acostumo a menjar per esmorzar és considerable. Però aquell dia vaig haver de dividir la barreta de pa, ja petita de per sí, en dos parts. Fins aquí cap problema però saber que va passar amb l’altre tros de pa és molt trist.

El meu cap no va esmorzar en tot el dia, i el pa es va estar allà tot el mati. Ja estava talladet per la meitat. Només calia fregar un tomàquet i omplir-lo d’algun embotit. De tant en tant me’l mirava i pensava si es notaria gaire que me’l mengés. Tenia molta gana. Finalment va arribar l’hora de plegar i el tros de pa encara continuava allà. Aleshores arriba el fill del cap i pregunta: de qui és l’entrepà? I jo li contesto: del teu pare, que no ha esmorzat en tot el mati. El fill deixa el tros de pa i tots dos acabem de plegar. Quan m’estic posant la jaqueta per marxar veig com agafa el tros de pa i el llença a les escombraries. Mai m’havia sabut tan de greu veure com llencen un tros de pa a la brossa.

Teatre d’aprop

Marcus | 03 Febrer, 2006 18:07 | latafanera.cat

Teatrodecerca. Aquest és el nom de la companyia de teatre de l’ultima obra de teatre que he vist. I no es diuen així perquè sí. Aquesta companyia realitza els seus espectacles al menjador de casa teva. Tu truques, quedes uns dia i la resta ho fan ells. Només necessites un sofà, una tauleta i un parell de cerveses. Dos actors: l’Oriol Grau i Eduardo Telletxea arriben a casa teva, es canvien i quan estan a punt escenifiquen l’obra (La Ceniza) al menjador de casa davant d’un petit (o no)públic. Tot depèn de quanta gent aconsegueixis fer cabre al menjador. L’obra dura una hora, és en castellà i quan acaben passen un barret perquè la gent dipositi la voluntat (uns 15 euros). Pels amants del teatre aquesta és una proposta molt original perquè a més d’actuar a casa teva quan s’acaba l’obra tens la oportunitat de parlar amb els actors, comentar que en penses de l’obra, si t’ha agradat o no o qualsevol altre cosa.

L’obra de teatre (aparentment senzilla) tracta de dos amics que prenen unes cerveses mentre xerren sobre com els ha anat la vida. Els fracassos i èxits professionals, els amors, la família, la política i els valors de la societat en la que vivim. En definitiva una autèntica conversa de bar entre dos amics que es coneixen de fa temps. Quan veus l’obra reflexiones sobre la vida, sobre les relacions humanes, fins a quin punt som lliures de fer el que fem. Quan influenciats estem per la gent que ens envolta.

En definitiva vaig quedar gratament satisfet de la representació que recomano a tothom i tan sols em va sorprendre una cosa: amb quina intensitat poden arribar a cridar. Penses: estan cridat. Estan cridant molt. No hauria imaginat que arribessin a cridar tant. Si algun dia la veieu ja m’entendreu.

Preguntes d’examen “frikis”

Marcus | 02 Febrer, 2006 12:47 | latafanera.cat

Hi ha exàmens de carreres com informàtica o telecomunicacions que tenen fama de complicats. I a més a més, en algunes assignatures el professor posa exàmens amb preguntes “frikis”. Em pensava que això, a Economia, no passava. Però era fals i sinó mireu aquesta pregunta d’un examen d’hisenda pública:

Suposa que la demanda de Kryptonita està determinada per la següent equació K=180-3P, on K és el nombre de tones de Kryptonita demandades per setmana i P el preu per tona (en euros). Els productors de Kryptonita tenen un cost marginal de producció igual a CM=K/6. Malauradament, la producció de kryptonita genera un efecte extern negatiu sobre el Sr. Superman. En una entrevista amb el Daily Planet, Superman ha revelat que el dany marginal extern que li provoca la Kryptonita depèn de la quantitat produïda i és igual a E=K/18. Emprant aquesta informació contesta les següents preguntes, emprant tant el càlcul numèric com la representació gràfica:

-Suposant que el mercat de Kryptonita es competitiu, quin és el preu i la quantitat produïda per setmana?

-Quin és el nivell eficient de producció de Kryptonita? Quina és la pèrdua d’eficiència en el mercat competitiu de Kryptonita?

-En una aparició davant el Congrés, Superman argumenta que és necessari aprovar un impost sobre la Kryptonita. Impressionats per la seva aparença el Congrés aprova l’impost. Però quin valor ha de tenir aquest impost en euros per tona?

Com acabeu de comprovar el nostre professor te un sentit de l’humor molt especial. 

Brokeback mountain

Marcus | 01 Febrer, 2006 16:11 | latafanera.cat

Aquesta és una pel·lícula que vaig veure un dia abans de la seva estrena gràcies a unes invitacions per la seva preestrena als cines Maremagnum. Però fins avui no he pogut comentar que em va semblar.

El film ens mostra com dos cowboys del l’Amèrica profunda es coneixen un estiu quan demanen feina al granger de la ciutat. Durant el dies que passen a les muntanyes de Brokeback sorgeix un amor que els durararà la resta de les seves vides. Quan baixen de les muntanyes deixen enrere els seus sentiments cap a l’altre i continuen amb la seva vida: es casen, tenen fills i una feina. Però inevitablement es tornaran a trobar i a partir d’aleshores mantindran una història d’amor en secret.

I ara com sempre unes petites reflexions:

-Que bonic és Brokeback Mountain. Un paisatge idíl·lic. Fins i tot podríem dir que es paradisíac.

-Petita reflexio: és injust que pràcticament sense esforçar-se tots dos acabin casats i amb fills.

-Aquesta és la tercera pel·lícula que conte un flashback.

-Detecto un detall curiós: el cowboy que fa de dominant en la relació homosexuals després també la fa en la relació heterosexual. I això ho lligo amb una idea que em van explicar una vegada sobre els fills i les parelles. En una relació (tant en heterosexuals com homosexuals) n’hi ha un que domina i un altre de sumis. Segons la teoria el dominant tindrà un fill del sexe oposat. Per posar un exemple. Si en una parella l’home és el dominant tindran filles. I si ho és la dona tindran fills. En aquesta pel·lícula es compleix perfectament aquesta teoria.

-Frase de la pel·lícula: Nunca hay suficiente tiempo. Nunca.

-Sorprenent Anna Faris fent un paper de rossa tonteta que no para de xerrar molt semblant al de Lost in translation.

En definitiva es una historia d’amor impossible de portar a terme i en conseqüència frustrant. Tant és que sigui entre dos homes, el sentiment que tenen l’un envers l’altre és fàcilment aplicable a qualsevol persona. És per això que la historia commou a l’espectador. Tanmateix no puc parar de preguntar-me perquè si havent trobat a la parella de la teva vida la deixes escapar? Perquè no mostrar realment que l’estimes?

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb