Blogbuster

El Blog de l'estiu, de la tardor, de l'hivern i de la primavera.

D'anuncis de cinema i diaris gratuits

Marcus | 28 Abril, 2006 09:35 | latafanera.cat

Avui mentre llegia l’última pàgina del diari ADN els ulls se m’han desviat cap a l’anunci de la pel·lícula Dejate llevar amb l’actor Antonio Banderas, doncs ocupava gran part del full de diari. No em pregunteu perquè (ni jo mateix ho se) m’he entretingut a llegir la llista de cinemes on projectaven la pel·lícula que apareix a sota l’anunci. En gran apareixien els noms dels cinemes de Barcelona i en petit els cinemes de la resta de ciutats de Catalunya. I és aquí on volia anar a parar. Els noms de les ciutats i pobles havien estat traduïts al castellà. Apareixen noms de ciutats com: Gerona, Lerida, Figueras, Playa d’aro, Rosas, San Andreu Barca, San Feliu, Tarrasa i l’últim i millor de tots: Villanueva y Geltrú. Certament lamentable que encara es dediquin a traduir els noms propis quan aquest tros de l’anunci era per l’edició de Barcelona. Potser això és així perquè l’editorial que hi ha darrera del diari és Planeta però l’empresa que es dedica a incloure la publicitat és de Madrid. Insensible a aquesta mena de detalls. Però la veritat no se de que em queixo doncs tot el diari està editat en castellà. És curiós com els únics diaris que introdueixen el català en les seves edicions són els diaris: Metro (del grup suec Metro International S.A.), 20 minuts (propietat del grup 20 Min Holding on el l’accionista majoritari és el grup noruec Schibsted) i el Que (propietat del grup Recoletos amb la participació del grup Godó). Tots ells amb centres de decisió fora de Catalunya. Llavors s’arriba la següent paradoxa: són les empreses de fora de Catalunya més sensibles a l’idioma que les d’aquí.

 

No em regalin llibres sinó "rosses"

Marcus | 23 Abril, 2006 23:20 | latafanera.cat

Cada any per sant Jordi intento passejar pel centre de Barcelona, mirant els llibres de les parades, fullejar-ne algun i si n’hi ha un que m’agrada, comprar-lo. Aquest any m’he decantat per L’ombra del vent de Carlos Ruiz Zafón. N’havia sentit parlar des de l’any passat i finalment avui m’he decidit. A veure si és tan interessant com deien.

Un dels atractius de sant Jordi és veure els autors dels llibres i demanar’l-s’hi que et signin el llibre. Quan he passejat per plaça Catalunya al voltant de les 8:00 del vespre tots els autors dels estands estaven rodejats per un munt de gent fent cua per una signatura al llibre. Tots els autors? No, un autor no tenia cap mena de cua i feia una cara d’avorriment sorprenent: l’Alfredo Urdaci!

I l’altre atractiu de sant Jordi a més dels llibres són les roses de tot els tipus i colors. Però si em permeteu la brometa a mi que no em regalin llibres sinó alguna d’aquestes dues “rosses”:

Sudoku

Marcus | 22 Abril, 2006 23:31 | latafanera.cat

Fa unes quantes setmanes que m’he aficionat a fer sudokus. Alguns potser us preguntareu: ara s’hi ha aficionat? Quan fa mesos que estan de moda? Doncs sí. M’enganxo a les modes tard.

Tot va començar gràcies a un company d’universitat aficionat al joc (al sudoku s’entén, no és un ludòpata eh) que me’n va ensenyar. Li vaig demanar que m’expliques com es feien els sudokus perquè un cop que ho havia provat no em sortia bé, me’n vaig cansar i ho vaig deixar estar. Només quan em va dir que havia d’anar provant números fins a trobar un (i només un) número assignat per aquella casella ho vaig veure clar. Perquè abans ho feia a l’atzar, sense seguir cap regla i així no hi havia manera d’escriure correctament el numero a les caselles. Un cop descoberta la mecànica del joc va ser tot mes fàcil. Aviat vaig acabar el meu primer sudoku. Actualment em dedico a fer els sudokus dels diaris gratuïts durant el trajecte de metro o tren. Dels dos diaris que es dediquen a posar sudokus El metro i l’ADN m’agraden els del Metro perquè son generalment molt senzills. En canvi els del diari ADN acostumen a ser més complicats encara que posi fàcil.

Si hi ha una cosa que no m’agrada dels sudokus és quan et quedes encallat. Quan no hi ha manera de trobar el número que et permet continuar. Els dels diari ADN et permeten veure la solució del sudoku el mateix dia, tan sols has de girar el diari. En canvi els del diari Metro són més espavilats i te la donen el dia següent. Tanmateix no l’he necessitat mai ja que acostumen a ser fàcils de resoldre. Els que si he necessitat solució algun cop per desencallar-me són els del diari ADN. Però llavors no em produeix la mateixa satisfacció. Perquè la gràcia del joc és solucionar-ho un mateix i amb paciència. El que s’ha de fer quan estàs encallat és deixar-ho aparcat i agafar-ho més tard. Per sorprenent que sembli normalment és més fàcil trobar la solució.

Amb el temps he arribat a deduir quin és perfil de jugador de sudokus. Crec que és gent ordenada (o aprecien l’ordre) i que gaudeixen amb les feines mecàniques. Doncs la mecànica per trobar el número que falta sempre és la mateix.

Per acabar una petita anècdota personal. Sempre que busco el número que falta per omplir una casella compto: 1, 2, 3,4,....8, 9 i 10.

Arcadia

Marcus | 21 Abril, 2006 18:42 | latafanera.cat

Normalment quan contesto al telèfon ho faig amb un: si? Avui gracies això he estat parlant amb una gravació. La conversa ha anat més o menys així:

-Si?

-Hola, soy (nom de dona que no he aconseguit entendre) de Arcadia. Me escucha?

-Sí.

En veure que no em deia res he tornat a dir sí. Aquest cop una mica més fort. La dona continuava sense contestar. I jo vinga a dir si cada cop més alt. Al tercer o quart si m’he adonat que feia estona la dona m’estava explicant alguna cosa d’un premi de 60.000 euros i que truqués immediatament a un número de telèfon o una cosa semblant. Era una gravació però jo encara no me n’havia adonat. Realment ha sigut una escena absurda quan et pares a pensar. Jo allà cridant si?, si?, si? Mentre una gravació anava parlant.

Això m’ha fet pensar en la efectivitat d’aquest sistema. Deixant de banda els incauts com jo que no s’adonen que és una gravació fins al cap d’uns segons hi ha algú que acabi de sentir el missatge? Personalment crec deu tenir una efectivitat pròxima al zero i que en aquest tipus de feina la intervenció humana es indispensable.

Nota pels lectors Arcadia és una empresa que es dedica a vendre per catàleg, semblant a Venca, tot tipus d’objectes poc útils però que gracies a ells un estiu vaig poder anar a Paris. Em va tocar gràcies a un suposat “sorteig” un viatge molt econòmic de 4 dies a Paris que el meu germà i companyia no vam desaprofitar. Potser algun dia us en parlaré.

El tren cap al Cor de la ciutat

Marcus | 09 Abril, 2006 23:14 | latafanera.cat

Aquest  vespre quan he arribat a l’estació he vist a l’actriu Laura Guiteras, la K del cor de la ciutat. S’estava acomiadant d’una amiga. Quan ha pujat al tren en direcció Barcelona he pensat: baixarà a Sant Andreu? I la resposta és no. Senzillament perquè el tren no para a Sant Andreu. Però no em digueu que no hauria estat bé.

V de Vendetta

Marcus | 07 Abril, 2006 11:36 | latafanera.cat

 

Ahir a les 22:30 de la nit vaig tenir la sort d’assistir a la preestrena de V de Vendetta (o com deia el meu germà Five for Vendetta) als cinemes d’Heron City.

La pel·lícula està ambientada en una Anglaterra dictatorial del futur on la població viu permanent controlada pel seu govern. Tocs de queda, policia secreta, canals de televisió oficials, desaparicions, segrestos, formen part de la vida quotidiana. En aquest escenari, Evey, una jove noia allunyada de la política, és rescatada d’un atac de la policia secreta per un home emmascarat que es fa dir “V”. Aquest personatge d’origen misteriós és un terrorista que promourà una revolució perquè la població s’aixequi contra la tirania i l’opressió. El rescat d’Evey per part de “V” provocarà que es converteixi en una fugitiva del règim. En conseqüència “V” decideix protegir-la i acollir-la a la seva fortalesa on s’acabarà establint una relació amor-odi que ens permetrà descobrir la naturalesa de l’home emmascarat.

I ara com sempre els comentaris:

-Com que ens entretenim a l’entrada del cinema acabem seient a les primeres files de la sala. Feia temps que no veia una pel·lícula de tant a prop.

-Original discurs de presentació de “V” amb innumerables paraules que contenen la lletra v.

-Em fan reconèixer la presencia de Ben Miles, un actor de la divertidíssima sèrie Coupling (parelles).

-Primera frase de la pel·lícula: Mi padre siempre decía que los artistas utilizan la mentira para mostrar la verdad, mientras que los políticos utilizan la mentira para cubrirla.

-Segona frase de la pel·lícula: La gente no debe estar temerosa de sus gobiernos. Los gobiernos deben ser temerosos de su gente.

-M’emociono amb la bella historia d’amor lesbiana. Quin amor tan pur.

-Indescriptiblement emotiva escena en que Evey es deixar mullar per la pluja després de alliberar-se de la presó.

-Fabulosa escena en que l’inspector Finch narra la possible execució final del pla de “V” mentre cauen les fitxes d’un dominó amb el símbol de V

-És irònic que l’actor que feia de protagonista a l’adaptació de 1984 de George Orwell en una altre societat controlada per una un dictador omnipresent acabi interpretant al dictador Adam Sutler.

-M’adono que veig per tercera vegada com a mínim l’explosió del parlament Britànic (abans a Mars Attack i a The Avengers).

En definitiva una excel·lent pel·lícula que combina les necessàries i justes escenes d’acció amb una historia d’amor i un discurs polític en contra les dictadures, l’opressió i a favor la llibertat individual.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb