Blogbuster

El Blog de l'estiu, de la tardor, de l'hivern i de la primavera.

Happy Holidays

Marcus | 30 Juny, 2006 18:50 | latafanera.cat

Per fi de vacances! Els exàmens s’han acabat i ara tocaria un merescut descans però dilluns començo feina nova. Aprofitant que parlo de les vacances això em recorda l’anunci de viatges Marsans (empresa que en algun moment de la seva existència va ser una empresa pública). Em produeix una sensació de placidesa cada vegada que el veig. Aquella música tranquil·la i femenina que va dient : Happy holidays...aquella parella enamorada i feliç que es passeja per un complex turístic del Carib, sopa a la terrassa de la seva habitació de l’hotel i que al final es fan un peto a la vora la platja sota un para-sol. O aquella família que se’n va a la platja i acaba sota al mateix para-sol que la parella. Em fascina l’escena en que es veu el rostre d’una nena petita a traves del flotador verd. Hi ha tanta pau i serenitat en aquella imatge. Sembla que al rostre de la nena es pugui percebre la il·lusió d’un dia a la platja. És per tot això que aquest anunci em te atrapat.

Parades al metro

Marcus | 29 Juny, 2006 19:33 | latafanera.cat

Ahir tornant de la facultat amb un company classe vam acabar parlant de les absurdes situacions que ens acaben passant al metro. Tot va començar quan em comentava que a l’hora que ell havia agafat el metro tres de les cinc línies estaven espatllades: la 2 la 3 i la 4. La dona de megafonia tenia una feina dient que tot era per causes alienes a l’empresa...

Obert el tema del metro li he recordat quan llarg es fa el trajecte quan el metro s’està una bona estona a cada parada sense cap raó aparent. En comptes d’estar-se el escassos segons perquè la gent pugi i baixi es pot estar un parell de minuts a cada parada (en la teva ment és una eternitat però molts sabem que no pot ser tant doncs el trajecte acaba durant uns 10 minuts més de l’habitual. Uns 10 minuts que ens destrossen els esquemes, doncs, molts anem als llocs amb el temps just confiant que tot funcionarà a la perfecció).

De vegades en canvi el metro s’està a la parada una bona estona sense que pels altaveus se senti res. T’estàs allà, assegut (si tens sort), esperant que el metro es posi en funcionament. I no es mou. Mires el rellotge. I no es mou. Sents el nerviosisme de la gent que fa tard a la feina, a la universitat o a on sigui. I continua sense moure’s. S’obren les portes i la gent treu el cap per veure si diuen res. El metro no es mou. I aleshores algú perd la paciència i baixa del vagó. Just en aquell instant quan ja ets fora i penses en el transport alternatiu veus com es tanquen les portes i el metro marxa cap a la seva destinació.

Aleshores ell m’ha comentat lo divertit que és, en aquest casos que el metro esta aturat a una estació una bona estona, veure a la gent com entra corrents al vagó quan fa minuts que està aturat. Els veus entrar esbufegant però amb la satisfacció d’haver arribat a temps. Però ai, no triguen en canviar la cara en veure que el metro no es mou. I per això tant d’espectacle? Es deuen preguntar tots. Els temps passa i arriba més gent que veu el vagó aturat i entra corrents pensant-se que marxarà de seguida. I es queden amb un pam de nas en veure que no. Finalment al cap d’una estona el metro es mou cap a la seva destinació.

L'estrellada

Marcus | 26 Juny, 2006 22:08 | latafanera.cat

L’altre dia estava a la biblioteca, concretament al seus lavabos, reflexionant sobre un dels posts del bloc psicotaiksinvivo quan vaig descobrir una guixada genial en una de les portes. Una representació de l’estelada on l’estrella de cinc puntes és ni més ni menys que la de la Caixa. La figura d’una estrella que sembla una persona posant un moneda a una guardiola. I a sota una lema: ¡Tornarà a ser rica i plena, defensors de la pela! Em sembla que no calen més paraules. Aquí en teniu la foto:

Una història de bruixes per Sant Joan

Marcus | 23 Juny, 2006 12:40 | latafanera.cat

Avui, revetlla de Sant Joan, és el dia ideal per explicar una historia de bruixes. Com ja se sap és una nit màgica, de fogueres, petards, música i menjar. Una festa pagana de les de veritat. Com Deu mana (i això és una ironia).

Tothom quan sent parlar de les bruixes se les imagina a dalt d’una escombra voladora. Però vet aquí que això és un mite. I l’altre dia em van explicar d’on prové. Resulta que les bruixes vivien en llocs aïllats. En contacte amb la natura. Coneixedores de les herbes i les plantes necessàries per curar però també aquelles que servien per evadir-se. Parlant clar, drogues d’efectes al·lucinògens. Les bruixes agafaven aquestes plantes en concret, n’extreien la seva essència i la posaven sobre les escombres. Aleshores elles es posaven a sobre l’escombra i per contacte amb l’essència o per evaporació la droga era absorbida per la pell, que passava al cos. I llavors les bruixes començaven a al·lucinar. A flipar. A volar damunt d’una escombra. I d’aquí la imatge de les bruixes volant sobre les seves escombres. Alguns s’ho van prendre de forma literal quan potser només parlaven en sentit figurat. El millor d’aquest sistema és que quan per l’efecte de les drogues començaven a tenir un mal viatge. Deixaven anar l’escombres i lentament l’efecte de les drogues deixaven de tenir efecte.

Quan m’ho van explicar vaig quedar fascinat. I és que m’agrada que m’expliquin la part lògica de les coses aparentment fantasioses.

Viatge a Amposta: Dia 3 (i últim)

Marcus | 21 Juny, 2006 19:40 | latafanera.cat

Aquest va ser el dia mes relaxat de tots el que vam passar. El més destacat del dia va ser el viatge amb vaixell per l’Ebre fins a la desembocadura. No va ser fàcil ja que el vaixell en qüestió no sortia d’Amposta sinó desde Deltebre. O sigui que vam haver d’aconseguir un taxi que ens hi portes. Després d’unes quantes trucades a diferents companyies de taxis (era un diumenge) en vam trobar una que ens hi portes. Un cop a Deltebre vam comprar els bitllets pel viatge en vaixell. El trajecte era senzill des de Deltebre fins a la desembocadura del riu i després mitja volta. Durant el trajecte, el capità del vaixell amb l’entusiasme d’haver de repetir un dia rere l’altre el mateix anava explicant les diferents curiositats del riu: trampes per pescar peixos, els cignes roses, l’illa de buda, el punt més alt del delta de l’Ebre on per senyalar-ho hi ha quatre pedestals sense sants perquè algú els va robar, entre altres anècdotes més. En un moment del recorregut, justament al final de la desembocadura el vaixell es mou una mica més del normal, ja que l’aigua del mar entre en contacte amb la del riu. Doncs tot i avisar-nos alguns dels que estaven drets van cridar i espantar-se pel moviment. Realment hi havia molt “d’urbanita” en aquell vaixell. La tornada cap a Deltebre va ser més tranquil·la doncs el capità ja havia dit bàsicament tot el que havia de dir i així vam poder gaudir més del viatge.

 

En arribar a terra ferma ja era hora de dinar i com que al costat de l’embarcació hi havia un restaurant on no vam dubtar en menjar-hi. El local tenia una rajola on es podien llegir frases tan sexistes com aquesta: Los enemigos del hombre son tres: cunyada, suegra y mujer. La mujer y el viento cambian en un momento. I una de trens: “Un hombre es como el tren:

 

-a los 20 años como el mixto se para en todas las estaciones y apeaderos.

 

-a los 30 años como un mercancias se para cuando lo ordena cualquier jefe de estación.

 

-a los 40 años como el sudexpres, solo en las grandes ciudades.

 

-a los 50 años como el rapido, se para para tomar agua.

 

-a los 60 años no sale ya ¡Va al depòsito de chatarra!

 

Acabats de dinar i amb les maletes amunt i avall tot el dia el taxi ens va recollir per portar-nos a l’estació de trens. Al bar de l’estació mentre ens esperàvem ens vam prendre unes clares tal i com havíem fet el primer dia en arribar (aquell dia però esperàvem l’autobús que ens portes a Amposta ciutat). Finalment el tren va arribar per portar-nos a la gran ciutat novament però feliços d’haver passat uns dies fantàstics al Delta de l’Ebre.

Viatge a Amposta: Dia 2

Marcus | 20 Juny, 2006 21:56 | latafanera.cat

Un cop ben esmorzats al bufet de l’hotel ens vam dirigir a l’oficina de turisme perquè ens informessin de les possibilitats de llogar unes bicicletes per visitar el Delta. Molt amablement ens van donar la informació que necessitàvem i de seguida vam llogar les bicicletes a una de les empreses de la zona. Feia molt de temps que no pujava a una bici però vaig poder comprovar allò que diuen: un cop n’has après difícilment s’oblida. Sense pensar-nos-ho gaire vam pujar a les bicis (amb el casc reglamentari posat) en direcció a la desembocadura de l’Ebre. Realment va ser una experiència gratificant passejar pels caminets del Delta amb bicicleta. Rodejats de camps d’arròs verds i amb el vent a favor en poca estona ens vam plantar al que en diuen l’encanyissada. Allà vam dinar un bon arròs negre i anques de granota (que sí, tenen gust a pollastre) entre altres plats. A remarcar el servei del restaurant: unes cambreres guapes i simpàtiques que recordarem llargament. Després d’aquest alto per dinar vam continuar la nostra ruta. Pel camí a més de les fotos de rigor també vam tenir un parell d’entrebancs com una caiguda de bici (per culpa dels insectes voladors) i una sabatilla trencada. Però res de tot això ens va poder impedir arribar a la costa. La sorra del delta te alguna cosa que altres platges no tenen. És d’un color marró intens i forma com unes làmines que es s’esquerden si fas una mica de pressió. Arribats a la platja ara tan sols ens feia falta desfer el camí. Però el que no vam tenir en compte són dos factors gens menyspreables: El vent el contra i el cansament acumulat. No recordo haver sentit una experiència de fatiga com aquella en molt de temps. Per acabar-ho d’arreglar en algun moment del viatge travessant un poble petitet els habitants de la zona ens van preguntar a on anàvem: a Amposta. I que ens van contestar ells? “així de ràpid en teniu per força temps encara”. Quins ànims, no? Recordaré tota la vida la cara d’un ancià que ens mirava amb suficiència i pensava: “mira que son estranys aquests pixapins”

 

Finalment quan faltaven encara uns 11 Km. per arribar a Amposta vam fer un alto al camí per trucar a l’home que ens havia llogat les bicis. Li vam demanar que ens vingués a buscar. Ja no podíem més. Estàvem exhausts. Però vet aquí que un de nosaltres va decidir provar fer autoestop. I va funcionar! Un home que conduïa una camioneta molt amablement ens va recollir a nosaltres i les bicis i ens va portar cap a Amposta. Dos de nosaltres ens vam col·locar a la part de darrera amb les bicis i un gos. Els altres dos (entre els quals m’hi compto jo) als seient del davant. Durant el trajecte el bon home ens va explicar que era pagès i que anava amb els seu gos a caçar aus. Tot un personatge. Quan vam arribar a Amposta li vam voler compensar econòmicament pel servei prestat. Però no ho va voler acceptar.

 

Vam tornar les bicis al senyor de les bicis que va reaccionar de forma despreocupada en saber que una de les bicis s’havia trencat un mica per la caiguda. Realment la gent a Amposta viu de forma més despreocupada que a Barcelona. Deu ser això de viure en terra de frontera.

 

Quan vam tornar a l’hotel era hora de fer recompte de danys. A més d’un gran cansament, irritació a l’entrecuix, i alguns símptomes d’insolació estàvem prou bé. Aquella nit el sopar va ser lleuger en un restaurant prop de l’hotel i el son per recuperar-nos del cansament intens. Demà seria un altre dia.

Viatge a Amposta: Dia 1

Marcus | 19 Juny, 2006 12:28 | latafanera.cat

Remenant per l’ordinador he trobat un escrit que vaig escriure l’agost de l’any passat sobre les vacances amb quatre amics a Amposta. I avui després de retocar quatre coses m’he decidit a publicar-lo.

 

Viatge a Amposta

 

 

Si per les vacances de fa dos anys vam anar a París per l’estiu passat vam anar a Amposta. No és el mateix que París però un viatge sempre és profitós. Vam decidir anar Amposta perquè havíem vist una oferta a atrapalo que no podíem desaprofitar. I a més de les raons econòmiques també ens va motivar poder visitar el parc natural del delta de l’Ebre. Un paratge amb un encant que s’ha de veure.

 

DIA1

 

Vam iniciar la nostra singladura a l’estació del Passeig de gràcia. Allà vam agafar un tren a direcció a Amposta. Com que ens esperava un viatge relativament llarg ens vam afanyar a agafar lloc. Afortunadament en vam trobar per tots quatre. Al final del vagó, al costat de la porta entre vagó i vagó. Com és habitual en aquest viatges entre amics deixes de banda el paisatge i aprofites el temps per fer xerrar. No obstant en una de les estacions vam fer fotos a unes calces. Be, això es el que posava a una caixa penjada en una de les estacions de tren. Suposo que son les calces pel tren. Ara bé, continuo sense saber perquè serveixen.

Finalment cap al vespre vam arribar a la nostra destinació: L’Aldea-Amposta. Allà ens vam haver d’esperar una estona (prenent unes clares) a que l’autobús de línia ens portes a Amposta. I despres d’hores de tren i autobús vam arribar a la ciutat pròpiament dita ens vam perdre. Amposta no és una ciutat gaire gran però tot i així no érem capaços de trobar el nostre hotel. Carregats amb les maletes i seguin els nostres impulsos ens vam dirigir en direcció contraria a la adequada. Afortunadament després de preguntar a una dona del poble i observar adequadament els mapes que teníem a la vista vam ser capaços de trobar la direcció correcte i arribar a l’hotel. Allà ens esperaven les nostres habitacions còmodes i tranquil·les.

La primera nit a Amposta la vam aprofitar per menjar una fideuà de la zona, croquetes liquides, uns gelats de la Jijoneca, i uns granissats de poma i iogurts molt bons. Casualment eren les festes de la ciutat i aquella nit feien un espectacle musical a la vora del castell. A l’hora que vam arribar uns DJ estaven punxat música electrònica a la vegada que projectaven imatges sobre la paret del castell. Hauria estat interessant quedar-s’hi si hi hagués gent ballant però no era el cas. Vam continuar la visita nocturna passejant per diferents racons de la ciutat. Quan en vam tenir prou les habitacions de l’hotel ens van acollir amablement.

Sempre que visito un hotel m’agrada mirar els canals que es poden veure. En aquest cas com a fet anecdòtic podíem veure el Canal 9 on de tant en tant parlen en valencià.

TDT (ho diu ben clar: T de Televisió)

Marcus | 16 Juny, 2006 22:32 | latafanera.cat

Sí, la televisió del futur ja ha arribat a casa nostra. Em refereixo a la TDT (Televisió Digital Terrestre). Fins fa quatre dies no teníem cap receptor de TDT i ara ja tenim tres! El primer el vam comprar en una botiga d’electrodomèstics, el segon el vam adquirir amb el punts estrella de la Caixa i el tercer a Mediamarkt per l’ordinador tant pel fix com per portàtil. Tot en una setmana.

Encara que falten un  quants anys per “l’apagada analògica” (s’ha de llegir així en to catastrofista), concretament el 2010, però a casa ja ens hi hem apuntat. Tot perquè el meu germà vol veure el mundial de futbol (i jo em pregunto que faran a la sexta quan s’acabi el mundial? Perquè la seva programació actualment és pèssima)

Ara que ja tinc la TDT a casa puc afirmar que te aspectes positius i aspectes negatius.

Aspectes positius

-La qualitat d’imatge és superior a l’analògica, això sí, sempre que rebis correctament la senyal. Si no reps be la senyal digital no veuràs res. En canvi amb la senyal analògica si captes parcialment pots veure alguna cosa.

-La possibilitat de veure més canals: com ara el 300 que es dediquen a posar series que antigament feien a TV3 com ara Stargate (tanqueu l’iris!), El cor de la ciutat (el de Sant Andreu), Star Trek, Allo Allo (Només ho diré una vegada), lLescurçó negre (Baldric!) el Nan Roig, Dallas , La dimensió desconeguda i moltes més. Algunes d’elles es poden veure en versió original. Si tinguessin subtítols ja seria perfecte.

-Una mena de teletext que et diu que estan fent, quan durarà i que faran després. Penseu que a casa meva és el primer cop que tenim teletext i ens fa una il·lusió.

Aspectes negatius

-Si en algun moment es perd la senyal digital la última imatge que rep receptor es queda congelada a la pantalla.

-Tenir la possibilitat de veure canals de televisió que no et feia falta tenir com ara: dos canals d’esports, i el canal del grup el Mundo (un parell de cops que hi he anat a petar i s’estaven ficant amb catalans i bascos en un intent de debat. I dic intent perquè tots dos contertulians pensaven el mateix. Quina mena de debat volen fer si son uns anticatalanista i antibascos?)

-I com ja he dit abans si no rebies bé la senyal analògica, doncs la senyal digital tampoc s’ha de rebre millor. I si no la reps doncs potser no veus algun canal. És el que em passa a mi. Que abans veia malament Antena 3 i ara amb la TDT ni la rebo.

I de moment això és tot. S’haurà de veure com evoluciona aquesta tecnologia.

Meme de maig al juny

Marcus | 15 Juny, 2006 22:18 | latafanera.cat

Fa uns dies vaig veure aquest meme circulant per la xarxa. Finalment m’he decidit a contestar-lo.

Per què vas crear la teva bitàcora?

Aquesta bitacora la vaig crear perquè amb l’altre bloc que tenia no podia escriure tot el que volia. L’altre bloc tenia una línia editorial que no volia trencar posant comentaris de pel·lícules, d’anuncis o qualsevol altre cosa que em passes pel cap. I per això en vaig crear un altre. Inicialment el volia fer a blocat (que en aquell temps es deia lamevaweb.info) però no m’acceptava cap dels noms que tenia pensat pel bloc. Ho vaig deixar estar i me’n vaig anar a bloc.balearweb.net (tot i no ser de ses illes sinó de Barcelona) que de seguida va funcionar.

Quantes bitàcores llegeixes al dia a part de la teva?

Depèn del dia. Normalment visito catapings i segons els títols que veig els vaig mirant. També en tinc uns quants que visito freqüentment perquè se que escriuen cada dia. D’altres vegades vaig els 100 més actius de blocat i selecciono els que no em sonen o em criden l’atenció. I unes altres vegades miro els enllaços de blocs que visito freqüentment.

Saps què és un lector d'RSS? Si la resposta és sí, quin utilitzes?

Tinc una lleugera idea del que és un lector RSS però no n’utilitzo cap perquè m’agrada seguir els impulsos del moment i visitar els blocs que m’agraden quan em vingui de gust. No cal que m’avisin quan s’han actualitzat.

Has banejat alguna vegada gent pels seus comentaris?

El que se’n diu banejat totalment no. Simplement he eliminat els comentaris que considero que són spam. En recordo un de fa poc d’un individuo que va dir la seva frase de reivindicació política i tot seguit posava la direcció del seu bloc. Vaig visitar el seu bloc i en veure que el seu contingut em desagradava no vaig dubtar a eliminar-lo. També en recordo un que vaig dubtar si eliminar o no. Feia un comentari sobre l’actriu de la pel·lícula Underworld 2 que deia així: Estas tope pero tope de bona i si em podries fer un polvete. El meu primer impuls va ser eliminar-lo. Però després vaig pensar, calla, hi podries posar un parell de fotos. I així ho vaig fer. Així el seu comentari tindria més sentit.

Quin és el benefici i el perjudici que t'ocasiona aquest món de les bitàcoles?

El món de les bitàcoles m’ha proporcionat dos grans beneficis: m’ha permès conèixer els pensament i les opinions de gent que no coneixia de res. En alguns casos m’he divertit llegint-les i en d’altres ocasions no tant. I l’altre benefici evident és el d’escriure de tant en tant. Te alguna cosa d’alliberador expressar lliurement el que penses. Com a perjudici només n’hi ha un: la d’hores que es poden arribar a perdre llegint blocs: ara un, ara l’altre, ara aquest de més enllà. Ja ha passat mitja hora? I el temps que passo per escriure, millor que no ho mencioni.

I ara passo el meme a qui vulgui fer-lo encara que no estaria malament que el fessin: A cops amb la vida, Barcelona sota terra (o no), Laprí, eLiteratura, i Paranoies de la Ipon.

Espai gratuït de crítica electoral: ICV

Marcus | 14 Juny, 2006 07:53 | latafanera.cat

L’anunci de ICV apareix en Joan Saura en un bosc (sí, en un bosc que per alguna cosa són ecologistes). Parla a la càmera dient que la dreta (es refereix al PP però te el detall de no dir-ho explícitament) ha abocat mentides i odi sobre l’estatut i Catalunya. Aleshores insereixen uns talls de membres del PP criticat l’estatut: Rajoy diu que es grotesc i Aznar diu que així es balcanitzarà Espanya. De nou apareix Saura però aquest cop en un bar prenent-se un cafè amb algú altre que no sabem qui és, doncs no l’ensenyen. Torna a incidir en l’idea que el PP són uns mentiders. Per recolzar la informació surt Acebes amb una de les seves aberrants intervencions: “ETA impone que Catalunya sea una nación”. Acabada la crítica Saura ens explica les virtuts de l’estatut. Per fi algun partit ens explica les coses bones que te l’estatut. No ens diu que és bo perquè es el contrari del que vol el PP ni ens diu que serà bo pel futur de Catalunya però sense dir perquè. I que ens diu en Saura? Doncs que amb l’estatut tindrem la gestió del trens de rodalies, més diners per les escoles, per sanitat, dret a l’habitatge, més protecció pel medi ambient i que Catalunya serà una nació. Finalment apareix el lema de la campanya ras i curt: Sí a l’estatut.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb