Blogbuster

El Blog de l'estiu, de la tardor, de l'hivern i de la primavera.

100

Marcus | 29 Juliol, 2006 19:50 | latafanera.cat

Aquest és un post sobre números. Concretament quatre: el primer es el 26 que són els anys que faig avui.

El segon número és el 100, doncs aquesta és l’entrada número 100 que escric. Quan vaig començar el bloc no hauria imaginat mai que arribaria fins a aquesta xifra. Es curiós com va començar tot. Un simple relat sobre un escriptor i un amor d’estiu ha servit d’excusa per acabar escrivint de qualsevol cosa i a la llarga m’ha permès conèixer en persona a gent com: Alepsi, Maduixeta i Desgraciat, però això es una altre història.

Ara que parlem més o menys dels orígens això em recorda un petita curiositat internauta. Si aneu aqui podreu trobar un directori de blocs literaris. Si us hi fixeu una mica podeu trobar el meu bloc entre molts altres blocs. I al costat del nom del bloc hi ha una petita definició del bloc que posa: “Bloc de l'Eric, un escriptor que per escriure necessita el sol i la platja del Mediterrani.”

El curiós del cas es que jo no vaig escriure mai aquesta frase. Algú va llegir la primera entrada del bloc i es va pensar que aquell relat amagava una persona de veritat anomenada Eric i que era escriptor. Quan en realitat tan sol era el nom d’un personatge fictici.

I el tercer numero és el 314. Són el nombre de comentaris que ja te el bloc. Molts d’ells estan concentrats els últims tres mesos. Em crida l’atenció sobretot una entrada sobre la sèrie vent del pla que acumula 34 comentaris i més de 500 visites. Ara ja se que haig de fer per acumular comentaris.

I l’últim numero és el 15.939 que són el número de visites que acumula el bloc. I ja us dic ara que la meitat son meus de les vegades que hi l’he arribat a visitar.

I ara tant sols em falta continuar escrivint per acumular nous números.

Què fem avui per sopar?

Marcus | 21 Juliol, 2006 19:02 | latafanera.cat

Per a Maduixeta i Alepsi.

El primer cop que vaig anar a casa dels meus sogres no hauria imaginat mai que m’ho passes tant bé. En Pere, el meu xicot  ja m’havia avisat. Em va dir: “prepara’t perquè serà una nit especial”. Quanta raó tenia. Però no avancem esdeveniments. Potser que comencem pel principi. El meu nom es Elisabeth. Eli pels amics, Beth per la amigues i Lisa pel meu cosinet Jaume que quatre dies ha après a parlar. Tinc 23 anys, soc de Barcelona i treballo de mestre en una petita escola de l’Eixample. I ara comencem la història.

Una calorosa tarda de diumenge vaig decidir passejar ple centre de la ciutat. Per atzar vaig acabar a una d’aquelles botigues de discos del carrer Tallers. Hi havia poca gent: una parella de turistes anglesos, un rocker vestit de negre de cap a peus entre altres clients. Vaig començar a remenar discos, per veure si n’hi havia algun que em cridés l’atenció. De sobte, s’acosta un noi jove que em pregunta si necessita ajuda. Immediatament li contesto que: no, gràcies. Només estic xafardejant. Ell em respon que molt bé. Però no es dona per vençut i a continuació quan veu entre les meves mans un cd de Nina Simone que miro em tendresa (ja que és un dels primers cd’s que em va regalar el meu pare) em pregunta: Si li agrada Nina Simone segur que també li agradarà Edith Piaf. Sorpresa li contesto: com ho ha endevinat? Ell no em respon la pregunta i m’enumera una llista d’altres músics i cantants que també m’agraden. N’hi ha un que no reconec. En veure que no el conec me’l va a buscar de seguida i me l’ofereix. “Te te’l regalo i si t’agrada em convides a un cafè”. Que atrevit que es aquest dependent vaig pensar immediatament. Li vaig rebutjar la oferta un parell de vegades però en veure que no defalliria en l’intent el vaig acabar acceptant.

Quan vaig arribar a casa el disc que m’havia regalat el noi de la botiga va anar a parar directament al reproductor de cd’s. La meva intenció inicial era posar-lo de fons mentre recollia la roba estesa però em va impossible. M’agradava tant aquella música que vaig deixar estar tot el que tenia entre mans per poder gaudir-ne amb tota intensitat. Vaig escoltar totes les cançons del disc una vegada i una altre fins a saber-me de memòria les lletres. L’endemà a la tarda vaig anar a la botiga per veure si trobava el noi, però no el vaig trobar. Vaig preguntar a un altre dependent. Em va dir que allà no treballava ningú tret d’ell. Que s’havia confós. En veure la meva cara de decepció em va demanar que li descrivís la persona que estava buscant. Quan vaig acabar ja sabia de qui estava parlant. Era en Pere, un apassionat de la música que venia cada setmana buscant novetats musicals, així com els artistes de tota la vida. El dependent em va dir: si el vols veure vine demà. Segur que el trobaràs. No va fer falta que m’esperes fins l’endemà, de sobte va aparèixer per la porta. Va saludar al dependent com si fos un vell amic i tot seguit es va acostar a mi. Mig embolicant-me amb la llengua a causa dels meus nervis li vaig donar les gràcies pel regal. I a continuació el vaig convidar a un cafè tal i com havíem acordat. Al principi estava molt nerviosa però mica en mica em vaig anar relaxant. Era un noi molt simpàtic que li encantava parlar de música. Es pot dir que la música era la seva vida. Després del cafè, com que ens enteniem tant bé em va convidar a sopar a restaurant amb música en directe i a una ruta musical per Barcelona. Vaig aprendre més de música en un sol dia que tota una vida a l’escola. Era sorprenent l’exquisit gust musical que tenia. Coneixia tots els estils i totes les tendències. Des de la musica més clàssica, passant pel rock, el pop, el jazz fins arribar a la música electrònica que mes sonava a les discoteques. De tot en sabia un munt. Fruit d’aquell dia vam establir una gran relació. Ell era el meu mestre i jo la seva alumne avantatjada. Em va convidar a concerts, sales de festes, balls i discoteques de tot tipus perquè gaudis de la música. La nostra relació es va anar fent més propera i intensa i finalment vam acabar gaudint dels nostres cossos.

Al cap d’uns mesos de sortir junts, un dia, em va convidar a sopar a casa seva. Així, coneixeria els seus pares i al seu germà. Vaig acceptar encantada, no em pregunteu perquè, però tenia curiositat per saber com era la seva família. Va resultar que eren tant singular com ell. En primer lloc el seu pare era cuiner, tenia un restaurant de cinc forquilles a Barcelona. I aprofitant que era un dia especial va preparar la seva especialitat perquè jo en pogués gaudir. En tota la meva vida havia provat uns plats tant exquisits. Eren una explosió de plaer que es desfeien a la boca. En acabar de sopar en companyia dels seus simpàtics pares em van portar al teatre. La mare del Pere era directora teatral/actriu/cantant. I aquella setmana havien estrenat una obra seva. En un teatre petit però acollidor vaig gaudir de la millor obra de teatre que havia vist mai. Unes grans interpretacions, una inoblidable història i una direcció esplèndida em van proporcionar grans moments d’eufòria plaent. Però la nit no es va acabar així. En sortir del teatre va aparèixer el germà petit del Pere, en Miquel. Es va presentar i tot seguit ens va explicar que no havia pogut venir fins ara perquè estava fora a causa de la seva feina. Estava treballant per un amic seu director de cinema. Li havia encarregat que busques unes localitzacions, ja que aquesta era la feina del Miquel: era localitzador. Buscava les millors localitzacions per a tot tipus d’esdeveniments. Des de pel·lícules a anuncis, passant per espectacles i festes de qualsevol tipus. Per compensar la seva absència durant el sopar ens va convidar a mi i al Pere a una festa molt especial. Vam agafar el metro fins al final de la línia. Un cop allà passant per uns passadissos petits i portes vigilades per homes mes grossos que la porta que vigilaven vam anar a parar a l’andana d’una estació de metro que estava en obres. Allà ens vam trobar un munt de gent elegant, vestida de festa que mirava el rellotge com si estiguessin esperant alguna cosa. Vaig mirar el meu rellotge. Eren les 00:29 de la nit i el metro ja estava tancant. De sobte, a les 00:30 va començar a fer una mica de vent i va aparèixer un metro. Però era un metro molt especial. Era el metro-discoteca. En Miquel ens va explicar que cada divendres del final de la línia sortia un metro amb els vagons adaptats a sala de festa que recorria tota la línia d’anada i tornada. Quan es van obrir les portes tothom va entrar per gaudir del trajecte i de la música. Cada vago tenia el seu estil: tecno, house, “paxanga” i tot el que et poguessis imaginar. A cada punta del metro hi havia un bar amb els seus cambrers i cambreres i al vago del mig hi havia la pista central on reunia tothom. Pujar en aquell metro va ser una experiència fascinant que només algú com en Miquel ens podia ensenyar ja que coneixia tots el racons especials de la ciutat. Vaig ballar al ritme de música tota la nit, amb la millor música i acompanyat del millor xicot. En Miquel aviat ens va deixar per un parell de roses que va conèixer al bar.

Finalment quan vaig arribar a casa, després d’una nit tan intensa de plaer i noves sensacions sabia que mai més em separaria del Pere.

La teva vida en 65 minuts

Marcus | 20 Juliol, 2006 23:09 | latafanera.cat

Dues pel·lícules en una setmana després de pràcticament un mes sense veure’n cap. No em puc queixar. Diumenge passat vaig anar al cinema Comèdia que curiosament no tenia aire acondicionat i de tant en tan es podien sentir les vibracions del metro passant sota els nostres peus.

Tu vida en 65 minutos narra la historia de tres amics de Barcelona que un mati de diumenge llegint les esqueles del diari decideixen anar a l’enterrament del que els creuen que es un antic company de col·legi. Un cop allà s’adonen que estan equivocats però l’error provocarà que els tres amics passin un diumenge especial ple d’embolics, peripècies i a la vegada ple d’amor i retrobaments.

-El millor de la pel·lícula és la relació d’amistat entre els tres amics protagonistes: Dani (Javier Pereira), Francisco (Marc Rodriguez) i Ignacio (Oriol Vila). Tenen una gran complicitat entre ells, gastan-se bromes, rient, i a la vegada també es poden explicar intimitats.

-El pitjor de la pel·lícula es el seu final. Una pel·lícula jove, refrescant i divertida no pot acabar de la manera que acaba.

-Agradable interpretació del trio d’actrius: Cristina (Tamara Arias i la seva mirada), Carmen (Nuria Gago i la seva expressió corporal) i Carolina (Irene Montalà i el seu somriure)

-Interessant versió de Porque te vas de Jannete cantada per una veu masculina. Prefereixo la versió original.

-Magistral escena de seducció per part de l’actriu protagonista: trobada casual en un centre comercial, convidar-lo a un festa, regalar-li una samarreta, apuntar-li l’adreça a la mà i marxar girant al cap a la vegada que llença mirades sensuals.

-No vaig trobar significat al títol de la pel·lícula. Resulta que el professor de l’actriu protagonista li feia fer redaccions quan era petita de 65 paraules. Quina relació hi ha aleshores entre els 65 minuts i les 65 paraules?

-Em sedueix la idea que em transmet la pel·lícula sobre la tranquil·litat dels diumenges. Tot un dia per endavant per gaudir del merescut descans.

-Frase de la pel·lícula: has visto que diseño de aquella camiseta?, o has visto el diseño de aquella toalla? O de qualsevol altre objecte que crides l’atenció del personatge de Ignacio de professió dissenyador gràfic.

-Em crida l’atenció l’escena en que cada un dels protagonistes se sincera i confessa el seu amor de veritat. Interessant teoria de la cúspide. L’amor es com una campana de Gauss, te una pujada, un punt màxim i un declivi.

-Em sobta que tot i estar rodada a Barcelona em costa reconèixer algun dels llocs per on desenvolupa l’acció. Una raó més per no deixar mai de passejar per Barcelona.

En definitiva una divertida i a la vegada reflexiva pel·lícula sobre la vida, la mort, l’amor i les casualitats. Ideal per una tarda de diumenge d’estiu.

El Flautista de Rodalies

Marcus | 20 Juliol, 2006 20:18 | latafanera.cat

Ahir per la tarda tornant de Barcelona amb tren es va seure davant meu un home amb un objecte molt estrany. Era una flauta de color negre d’un material plastificat i amb un bec semblant al d’una gralla. Però el és mes important era que no emetia cap mena de so. Potser perquè era una flauta electrònica i estava connectada per un lateral amb uns auriculars que anaven directament a l’orella del músic. Era tot un espectacle veure aquell home fent anar els dits amunt i avall sense emetre cap so ni bufant amb esforç. Simplement prodigiós. No em deixarà mai de sorprendre veure que fa la gent al tren.

 

Superman Retorna

Marcus | 14 Juliol, 2006 18:09 | latafanera.cat

Després d’un temps sense anar al cinema, dimecres vaig anar a l’estrena de Superman Returns al cinema Urgell. Us preguntareu: calia anar el dia de l’estrena? Sí, ja que des de ben petit  tinc un gran “carinyo” el personatge de Superman. Un dia per casa, avorrit i amb ganes de llegir alguna cosa vaig trobar un còmic de Superman. Era una edició voluminosa que regalava la difunta Caixa de Barcelona. Em vaig llegir aquell còmic infinitat de vegades tantes que en vaig perdre el compte.  A més soc d’aquelles persones que només ha pogut veure una de les quatre pel·lícules de la primera saga de Superman. (concretament: Superman IV) al cinema. Per tant, ara que tenia l’oportunitat de veure una nova pel·lícula en una gran pantalla no me la volia perdre. I per acabar una ultima raó: era el dia de l’espectador. Quina sorpresa més agradable vaig descobrir a l’hora de pagar.

Superman returns encara que sigui la pel·lícula numero cinc oficialment esta ubicada entre la dos i la tres. Després de cinc anys de recerca espiritual a les restes del seu planeta natal, Superman torna a Metròpolis on es trobarà amb la seva periodista preferida: Lois Lane que ha refet la seva vida al costat d’un  altre home  i amb un nen de cinc anys. Al mateix temps el seu enemic de sempre, Lex Luthor, intentarà dominar el mon una vegada més.

I ara com sempre una vegada més unes quantes idees sobre la pel·lícula: 

-El pitjor de la pel·lícula és la seva durada: dues hores 40 minuts.

-El millor de la pel·lícula són els seus actors i actrius. Un creïble Brandon  Routh fent de Superman/Clark Kent, una sorprenent Kate Bosworth en el paper de la morena Lois Lane. I per acabar un genial Kevin Spacey interpretant al malèvol Lex Luthor.

-Espectacular escena del rescat de l’avió accidentat.

-El Superman original defensava: la llibertat, la justícia i el model de vida americà, és a dir el capitalisme. En aquesta nova versió defensa la llibertat, la justícia i el model de vida americà no ho arriben a dir però s’intueix, doncs no triga gaire a impedir el robatori d’un banc.

-Divertidíssim moment en que el fill de la Lois Lane descobreix qui es Superman.

-Apareix una sorprenent maqueta de trens de gran tamany que em recorda la maquetes de trens que anava a veure de petit a l’estació de França a l’associació d’aficionats al Ferrocarril i la versió en miniatura que teníem a casa.

-Una vegada més penso que l’actor que interpreta al marit de la Lois Lane, James Marsden, em recorda a l’actor que feia de Brian a El cor de la ciutat.

-En definitiva, aquesta pel·lícula és una nova versió actualitzada amb més efectes especials i amb un tractament més emocional del personatge de Superman.

Primer aniversari

Marcus | 06 Juliol, 2006 19:13 | latafanera.cat

Avui  6 de juliol es compleix el primer aniversari d’aquest bloc i si això fos un cotxe deixaria de portar la L.  Però no ens desviem del tema parlant de cotxes. Amb un any d’existència he escrit forces coses: relats curts, critiques de cinema com si d’una pluja d’idees es tractes, opinions dels anuncis de la televisió, curiositats sobre Barcelona, viatges, memes, vivències personals entre altres temes.  Amb el temps han aparegut els comentaris de forma continuada creant-se una mena de xarxa social. Ara et comento un article, doncs jo te’n comento un altre. Realment divertit.

La constància a l’hora d’escriure no es una de les meves característiques. Hi ha mesos que puc escriure molt seguit i en d’altres en prou feines hi ha un parell d’entrades. I és que els blocs tenen una virtut. Sempre estan allà per quan tu ho necessites. Si no vols escriure, doncs no escrius. Que en tens moltes ganes, doncs te’n fas un tip.

I ara per acabar, tant els que em llegiu sovint com els que aparegueu per primer cop aqui, us voldria demanar un favor. Aprofitant que faig un any m’agradaria canviar el subtítol del bloc. En comptes de: El Bloc de l'estiu, de la tardor, de l'hivern i de la primavera, que he anat afegint cada estació mentre el bloc anava creixent m’agradaria que m em suggeríssiu que puc posar. Si hi ha alguna cosa que m’agradi la posaré.

Tira còmica

Marcus | 03 Juliol, 2006 18:10 | latafanera.cat

L’altre dia fullejant el Jueves a la biblioteca vaig trobar una tira còmica de Tato un personatge de Albert Monteys. L’escena consistia en el personatge del Tato parlant per telèfon amb una noia. Em va fer tanta gràcia que no he pogut passar sense transcriure’l.

¿Lola? Esto… estaba pensando… ¿Qué haces esta noche?

…Y que quede claro que no te lo pregunto porque no tenga plan, ¿eh? Que sí que tengo, pero, si tu no haces nada, podría acomodar mi agenda para hacerte un hueco…

…así que te he llamado de un modo casual, como podría haber llamado a cualquier otra persona, ah, y otra cosa…

La pregunta que haces esta noche? No es de ninguna manera un intento psicopático de controlar tu vida, sino una pregunta puramente funcional ¡te considero un ser libre y autónomo!

…asimismo espero que me respondas sin compromiso..¡Que nos lo hayamos montado dos veces no significa que estemos casados!..y no menciono el matrimonio como un pista de algo que quiero..¡porque no quiero!

…lo cual no significa que le tenga miedo al compromiso, pero las cosas hay que ir tomándolas con tiempo¡ y de momento solo te propongo ir a tomar algo!

..Y que sepas que decir sí no te compromete a tener sexo conmigo si no te apetece.. ¡no es mi intención comprar tus favores sexuales! De eso no debes concluir que no te desee sexualmente ¡nada más lejos de la realidad!

Pero no te deseo en plan baboso, ¿eh? Sino de un modo sano.. soy un hombre joven y sano con deseos sanos. No es que me mate a paja, pero alguna cae.. olvida esto ultimo.

Así que ¿Qué me contestas?

Y ella respon:

Esto una duda tonta ¿estamos empezando a salir o estamos cortando?

I és que de vegades ens compliquem la vida sense voler.

Quatre

Marcus | 01 Juliol, 2006 16:45 | latafanera.cat

Fa temps vaig veure al bloc Amb compte un meme fàcil i curt de respondre. Avui m’han vingut ganes de fer-lo.

Quatre treballs que he tingut:

 - Repartidor/reponedor en un supermercat (el pitjor de la feina és que era molt cansat, el millor era entrar a les cases a portar el encàrrecs. I és que m’encanta ser xafarder)

- Pràctiques a Hospital de la Vall d’Hebron i a la Quiron

- Pràctiques a un ajuntament del Maresme.

- Ajudant de cuina en una carnisseria fent pollastres a l’ast (de fet encara hi treballo els caps de setmana)

Quatre pel·lícules per veure un cop i altre:

- Trilogia d’Star Wars (la original)

- Memento

- Coses que mai et vaig dir

- Amelie

Quatre sèries que m’encanten: 

- Lost i Alias (series d’intriga)

- Simpson i Futurama (series d’humor animades)

- Friends i Boig per tu (series d’humor)

- Star Trek i Babylon 5 (series de ciència ficció)

Quatre sèries populars i molt recomanades i de les que no he vist ni un minut:

- Mujeres desesperadas

- A dos metros bajo tierra

- I ara mateix no en recordo cap més.

Quatre llocs on he estat de vacances: 

- Bilbao (una setmana santa)

- París (a l’estiu amb una amic meu, el meu germà i un amic seu)

- Amposta (amb quatre amics)

- Guimerà (aïllats del mon i fent una excursió al camp divertidíssima)

Quatre llocs on t’agradaria anar:

 - Florència (o qualsevol altre ciutat italiana com Roma, Venècia, Milà, Pisa...)

- Islàndia (o qualsevol país nòrdic: Noruega, Suècia, Finlàndia)

- Japó

- Nova York

Quatre dels meus plats preferits:

- Spaguettis amb mantega i formatge parmesà

- Filet de vedella amb salsa roquefort

- Fonde de formatge

- Maduixes amb sucre

Quatre pàgines web que visito diàriament:

- Vilaweb (per estar informat)

- Hotmail (per mirar el correu)

- Catapings (per prendre el pols als blocs en català)

- Google (per si tinc cap dubte)

Quatre treballs que m’agradaria tenir:

- escriptor

- director de cinema (crear la meva pròpia pel·lícula em te captivat)

- music (m’agradaria saber cantar o tocar algun instrument però estic negat per la música)

- milionari (per solucionar alguns problemes que te el mon i perquè no? Algun capritxet per mi)

Quatre llibres vaig gaudir llegint:

- La pell freda i Pandora al Congo de Albert Sánchez-Pinyol

- Guadalajara de Quim Monzó

- Trilogia de la Fundació d’Issac Asimov

- Esfera de Michael Crichton

Quatre bloggers a qui els hi passes el marrón (si en tenen ganes):

-A Cops amb la vida

-Barcelona sota terra(o no)

-Paranoies de la Ipon

-Laprí

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb