Blogbuster

El Blog de l'estiu, de la tardor, de l'hivern i de la primavera.

Què fem avui per sopar?

Marcus | 21 Juliol, 2006 21:02 | latafanera.cat

Per a Maduixeta i Alepsi.

El primer cop que vaig anar a casa dels meus sogres no hauria imaginat mai que m’ho passes tant bé. En Pere, el meu xicot  ja m’havia avisat. Em va dir: “prepara’t perquè serà una nit especial”. Quanta raó tenia. Però no avancem esdeveniments. Potser que comencem pel principi. El meu nom es Elisabeth. Eli pels amics, Beth per la amigues i Lisa pel meu cosinet Jaume que quatre dies ha après a parlar. Tinc 23 anys, soc de Barcelona i treballo de mestre en una petita escola de l’Eixample. I ara comencem la història.

Una calorosa tarda de diumenge vaig decidir passejar ple centre de la ciutat. Per atzar vaig acabar a una d’aquelles botigues de discos del carrer Tallers. Hi havia poca gent: una parella de turistes anglesos, un rocker vestit de negre de cap a peus entre altres clients. Vaig començar a remenar discos, per veure si n’hi havia algun que em cridés l’atenció. De sobte, s’acosta un noi jove que em pregunta si necessita ajuda. Immediatament li contesto que: no, gràcies. Només estic xafardejant. Ell em respon que molt bé. Però no es dona per vençut i a continuació quan veu entre les meves mans un cd de Nina Simone que miro em tendresa (ja que és un dels primers cd’s que em va regalar el meu pare) em pregunta: Si li agrada Nina Simone segur que també li agradarà Edith Piaf. Sorpresa li contesto: com ho ha endevinat? Ell no em respon la pregunta i m’enumera una llista d’altres músics i cantants que també m’agraden. N’hi ha un que no reconec. En veure que no el conec me’l va a buscar de seguida i me l’ofereix. “Te te’l regalo i si t’agrada em convides a un cafè”. Que atrevit que es aquest dependent vaig pensar immediatament. Li vaig rebutjar la oferta un parell de vegades però en veure que no defalliria en l’intent el vaig acabar acceptant.

Quan vaig arribar a casa el disc que m’havia regalat el noi de la botiga va anar a parar directament al reproductor de cd’s. La meva intenció inicial era posar-lo de fons mentre recollia la roba estesa però em va impossible. M’agradava tant aquella música que vaig deixar estar tot el que tenia entre mans per poder gaudir-ne amb tota intensitat. Vaig escoltar totes les cançons del disc una vegada i una altre fins a saber-me de memòria les lletres. L’endemà a la tarda vaig anar a la botiga per veure si trobava el noi, però no el vaig trobar. Vaig preguntar a un altre dependent. Em va dir que allà no treballava ningú tret d’ell. Que s’havia confós. En veure la meva cara de decepció em va demanar que li descrivís la persona que estava buscant. Quan vaig acabar ja sabia de qui estava parlant. Era en Pere, un apassionat de la música que venia cada setmana buscant novetats musicals, així com els artistes de tota la vida. El dependent em va dir: si el vols veure vine demà. Segur que el trobaràs. No va fer falta que m’esperes fins l’endemà, de sobte va aparèixer per la porta. Va saludar al dependent com si fos un vell amic i tot seguit es va acostar a mi. Mig embolicant-me amb la llengua a causa dels meus nervis li vaig donar les gràcies pel regal. I a continuació el vaig convidar a un cafè tal i com havíem acordat. Al principi estava molt nerviosa però mica en mica em vaig anar relaxant. Era un noi molt simpàtic que li encantava parlar de música. Es pot dir que la música era la seva vida. Després del cafè, com que ens enteniem tant bé em va convidar a sopar a restaurant amb música en directe i a una ruta musical per Barcelona. Vaig aprendre més de música en un sol dia que tota una vida a l’escola. Era sorprenent l’exquisit gust musical que tenia. Coneixia tots els estils i totes les tendències. Des de la musica més clàssica, passant pel rock, el pop, el jazz fins arribar a la música electrònica que mes sonava a les discoteques. De tot en sabia un munt. Fruit d’aquell dia vam establir una gran relació. Ell era el meu mestre i jo la seva alumne avantatjada. Em va convidar a concerts, sales de festes, balls i discoteques de tot tipus perquè gaudis de la música. La nostra relació es va anar fent més propera i intensa i finalment vam acabar gaudint dels nostres cossos.

Al cap d’uns mesos de sortir junts, un dia, em va convidar a sopar a casa seva. Així, coneixeria els seus pares i al seu germà. Vaig acceptar encantada, no em pregunteu perquè, però tenia curiositat per saber com era la seva família. Va resultar que eren tant singular com ell. En primer lloc el seu pare era cuiner, tenia un restaurant de cinc forquilles a Barcelona. I aprofitant que era un dia especial va preparar la seva especialitat perquè jo en pogués gaudir. En tota la meva vida havia provat uns plats tant exquisits. Eren una explosió de plaer que es desfeien a la boca. En acabar de sopar en companyia dels seus simpàtics pares em van portar al teatre. La mare del Pere era directora teatral/actriu/cantant. I aquella setmana havien estrenat una obra seva. En un teatre petit però acollidor vaig gaudir de la millor obra de teatre que havia vist mai. Unes grans interpretacions, una inoblidable història i una direcció esplèndida em van proporcionar grans moments d’eufòria plaent. Però la nit no es va acabar així. En sortir del teatre va aparèixer el germà petit del Pere, en Miquel. Es va presentar i tot seguit ens va explicar que no havia pogut venir fins ara perquè estava fora a causa de la seva feina. Estava treballant per un amic seu director de cinema. Li havia encarregat que busques unes localitzacions, ja que aquesta era la feina del Miquel: era localitzador. Buscava les millors localitzacions per a tot tipus d’esdeveniments. Des de pel·lícules a anuncis, passant per espectacles i festes de qualsevol tipus. Per compensar la seva absència durant el sopar ens va convidar a mi i al Pere a una festa molt especial. Vam agafar el metro fins al final de la línia. Un cop allà passant per uns passadissos petits i portes vigilades per homes mes grossos que la porta que vigilaven vam anar a parar a l’andana d’una estació de metro que estava en obres. Allà ens vam trobar un munt de gent elegant, vestida de festa que mirava el rellotge com si estiguessin esperant alguna cosa. Vaig mirar el meu rellotge. Eren les 00:29 de la nit i el metro ja estava tancant. De sobte, a les 00:30 va començar a fer una mica de vent i va aparèixer un metro. Però era un metro molt especial. Era el metro-discoteca. En Miquel ens va explicar que cada divendres del final de la línia sortia un metro amb els vagons adaptats a sala de festa que recorria tota la línia d’anada i tornada. Quan es van obrir les portes tothom va entrar per gaudir del trajecte i de la música. Cada vago tenia el seu estil: tecno, house, “paxanga” i tot el que et poguessis imaginar. A cada punta del metro hi havia un bar amb els seus cambrers i cambreres i al vago del mig hi havia la pista central on reunia tothom. Pujar en aquell metro va ser una experiència fascinant que només algú com en Miquel ens podia ensenyar ja que coneixia tots el racons especials de la ciutat. Vaig ballar al ritme de música tota la nit, amb la millor música i acompanyat del millor xicot. En Miquel aviat ens va deixar per un parell de roses que va conèixer al bar.

Finalment quan vaig arribar a casa, després d’una nit tan intensa de plaer i noves sensacions sabia que mai més em separaria del Pere.

Relats | Enllaç permanent | Comentaris (11) | Retroenllaços (0)

La teva vida en 65 minuts

Marcus | 21 Juliol, 2006 01:09 | latafanera.cat

Dues pel·lícules en una setmana després de pràcticament un mes sense veure’n cap. No em puc queixar. Diumenge passat vaig anar al cinema Comèdia que curiosament no tenia aire acondicionat i de tant en tan es podien sentir les vibracions del metro passant sota els nostres peus.

Tu vida en 65 minutos narra la historia de tres amics de Barcelona que un mati de diumenge llegint les esqueles del diari decideixen anar a l’enterrament del que els creuen que es un antic company de col·legi. Un cop allà s’adonen que estan equivocats però l’error provocarà que els tres amics passin un diumenge especial ple d’embolics, peripècies i a la vegada ple d’amor i retrobaments.

-El millor de la pel·lícula és la relació d’amistat entre els tres amics protagonistes: Dani (Javier Pereira), Francisco (Marc Rodriguez) i Ignacio (Oriol Vila). Tenen una gran complicitat entre ells, gastan-se bromes, rient, i a la vegada també es poden explicar intimitats.

-El pitjor de la pel·lícula es el seu final. Una pel·lícula jove, refrescant i divertida no pot acabar de la manera que acaba.

-Agradable interpretació del trio d’actrius: Cristina (Tamara Arias i la seva mirada), Carmen (Nuria Gago i la seva expressió corporal) i Carolina (Irene Montalà i el seu somriure)

-Interessant versió de Porque te vas de Jannete cantada per una veu masculina. Prefereixo la versió original.

-Magistral escena de seducció per part de l’actriu protagonista: trobada casual en un centre comercial, convidar-lo a un festa, regalar-li una samarreta, apuntar-li l’adreça a la mà i marxar girant al cap a la vegada que llença mirades sensuals.

-No vaig trobar significat al títol de la pel·lícula. Resulta que el professor de l’actriu protagonista li feia fer redaccions quan era petita de 65 paraules. Quina relació hi ha aleshores entre els 65 minuts i les 65 paraules?

-Em sedueix la idea que em transmet la pel·lícula sobre la tranquil·litat dels diumenges. Tot un dia per endavant per gaudir del merescut descans.

-Frase de la pel·lícula: has visto que diseño de aquella camiseta?, o has visto el diseño de aquella toalla? O de qualsevol altre objecte que crides l’atenció del personatge de Ignacio de professió dissenyador gràfic.

-Em crida l’atenció l’escena en que cada un dels protagonistes se sincera i confessa el seu amor de veritat. Interessant teoria de la cúspide. L’amor es com una campana de Gauss, te una pujada, un punt màxim i un declivi.

-Em sobta que tot i estar rodada a Barcelona em costa reconèixer algun dels llocs per on desenvolupa l’acció. Una raó més per no deixar mai de passejar per Barcelona.

En definitiva una divertida i a la vegada reflexiva pel·lícula sobre la vida, la mort, l’amor i les casualitats. Ideal per una tarda de diumenge d’estiu.

Cinema | Enllaç permanent | Comentaris (7) | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb