Blogbuster

El Blog de l'estiu, de la tardor, de l'hivern i de la primavera.

Parlar, Silenci i Música

Marcus | 31 Agost, 2006 14:18 | latafanera.cat

Llegint l’ultima entrada de No more dramas en que parlava sobre quin parlar us dona més morbo he recordat la veu de Bibiana Ballbé la presentadora del programa Silenci. La seva manera de pronunciar les “a” d’una forma tan exageradament oberta m’encanta. (Veig que la meva dèria pels parlars molt oberts com el de la Vero de Vent del pla continuen vius).

El millor del programa Silenci són les seves entrevistes. Són interessants gràcies a un muntatge àgil, una selecció de personatges curiosos i una bateria de preguntes enginyoses.

Aquí us deixo un exemple d’una de les entrevistes que he trobat a youtube. L’entrevistada és una riallera Leonor Watling. Els comentaris sobre el rodatge del film Hable con ella i la seva cita preferida de Dirty dancing són divertidíssims.

Leonor Watling a més a més d’actriu també és la cantant del grup Marlango, un dels últims grups de música que m’he aficionat a escoltar. Aquí us deixo un dels singles del seu segon disc: automatic imperfection. Sempre que el veig em ve al cap: Lost in translation. Perquè serà?

Per cert, he descobert que una noia de la facultat s’hi assembla, físicament és clar. Cada vegada que la veig em venen ganes de preguntar-li: t’han dit mai que t’assembles a...?

Coses que he après viatjant amb tren

Marcus | 30 Agost, 2006 23:24 | latafanera.cat

Fa una setmana que per qüestions d’estudis em desplaço cada dia en tren cap a Barcelona. I en aquests dies he pogut observar unes quantes coses innecessàries...

-Gent que te el volum del seu reproductor MP3 massa alt. Se sent a una distancia de 3 seients en paral·lel.

- En canvi, hi ha gent que s’entossudeix a que tots escoltem la seva música. Generalment sol ser Regeaton (personalment crec que és el pitjor estil musical que s’ha inventat mai)

-La canalla pot ser la culpable que el repertori musical dels músics que demanen diners s’allargui una cançó més.

I algunes altres de curioses: 

-Un dia al voltant de les 5 de la tarda, per sorpresa meva i de molta altre gent, va passar un revisor (em pensava que havien deixat de passar per la línia de Mataró).

-És curiòs observar la cara de fascinació d’algunes noies joves mirant les criatures que carreguen els pares.

-De tant en tant algú encara deixa seure a la gent gran.

-Els últims tres viatges que he fet una parella de russos s’ha acabat seient davant meu. Primer van ser dues turistes que revisaven les seves fotos de les seves càmeres digitals. La segona va ser una parella molt curiosa: un home gran i una noia jove que estudiava matemàtiques. I la tercera una parella de turistes amb una guia de Barcelona en rus.

No em deixarà mai de sorprendre la Renfe.

Recopilatori de les coses que faries si fossis milionari

Marcus | 28 Agost, 2006 23:09 | latafanera.cat

Fa cert temps que circula per la xarxa un meme sobre els desitjos. De totes les preguntes que es fan m’agrada sobretot la primera. Les tres coses que faries si fossis milionari? Les respostes són molt variades. Hi ha qui diu que es compraria una casa, que ajudaria als seus familiars i amics, que viatjarien, que es comprarien un objecte valuós o rar, que ho invertirien, que farien obra social i un llarg etcètera. Això, ja em perdonareu, és una resposta previsible però jo que em fixo amb el que no toca cada vegada que llegia una resposta que fugia del que és habitual me l’apuntava mentalment. Finalment he acabat la recopilació (és una manera fina de dir que m’he cansat de buscar-ne). Com podreu comprovar son idees amb certa ironia i petites dosis de mala baba i d’altres són senzillament divertides. Apa, gaudiu-ne.

Les tres coses que faries si fossis milionari

Posar-los en una cartilla (res de comptes corrents), presentar-me cada dia a la oficina corresponent de “La Caixa” a les 8:15 del matí, asseure’m en una cadira i demanar a l’empleat de torn que em contés tots els bitllets un per un, per verificar que encara hi són (cap i collons)

Comprar la Muntanya de Tor, m’agrada el risc. Fotre-hi de masover Arcadi Espada, de pastor Boadella i de guia turístic Francesc de Carreras, per veure qui pelen primer (m’agrada el risc, però no sóc babau) (Moldavia)

Com que em fa molta ràbia sentir allò de “REPSOL us ofereix: el temps”, compraria Repsol i li canviaria el nom per “WSRETDFLNVYUONPPLUY!”. Ale, i a veure com se’n surten... (la iaia te caspa)

Pagar a un exèrcit de científics perquè investiguessin la manera de viatjar en el temps. (cloraved)

Primer de tot, pagar a algú perquè la pregunta fos: “Les tres coses que faries si fossis milionàriA”. Perquè com que en seria, podria malgastar els diners així. (Nota mental: Per favor, quina tonteria acabo d’escriure!) (anna tarambana)

Contractaria a un “dissenyador d’envasos” i el tindria treballant a sol i serena fins que fés que tots els “abre facils” fossin fàcils d’obrir (Ainaesclatir)

Lacasitos

Marcus | 19 Agost, 2006 22:57 | latafanera.cat

A la vida hi ha coses que et sorprenen i una d’elles és veure coses d’una mida desproporcionada. Com ara un tub de Lacasitos d’uns 50 cm d’alt i ple de 1,5 kg d’aquestes dolces xocolatines. Aquí teniu una foto amb una pila d’1,5 V perquè us en feu una idea de la seva mida real.

 

 

 

Filipinos

Marcus | 09 Agost, 2006 23:07 | latafanera.cat

Sempre que em poso a la boca les galetes filipinos de xocolata blanca em pregunto qui va donar aquest nom a aquestes galetes? Perquè entre els centenars de països existents es van anar a fixar amb les Filipines. Els filipins saben que es venen unes galetes amb el seu nom? Els sembla correcte que unes galetes tan bones tinguin el nom del seu poble? És més, en algun lloc del planeta existeix algun producte que s’anomeni: catalanets? Són tot de preguntes que no porten enlloc però que seria interessant arribar a saber.

Experiències amb turistes (2)

Marcus | 09 Agost, 2006 12:34 | latafanera.cat

Fa uns dies estava fent cua per comprar una T-10 en unes de les màquines expenedores de bitllets a l’estació d’ Urquinaona quan la parella de turistes italians que anaven darrera meu em van preguntar com es comprava un bitllet. No em pregunteu perquè però em vaig embolicar amb el meu lamentable anglès en una conversa sobre quin tipus de bitllet necessitaven. Intentant-los convèncer que si farien més d’un viatge els sortiria més a compte comprar una T-10. I ja ens veus allà el noi italià i jo intentant entendre’ns amb anglès. Amb moltes dificultats ens estàvem començant a entendre quan de sobte va saltar la noia que l’acompanyava i va dir: nos puedes hablar en espanyol. Somos italianos. I efectivament amb un parell de frases ho vam tenir tot arreglat i es van comprar el bitllet. Que hauríem fet sense la lúcida intervenció femenina?

MACBA

Marcus | 05 Agost, 2006 18:03 | latafanera.cat

Aquest estiu alguns museus de Barcelona han portat a terme una curiosa iniciativa. Obrir fins la mitjanit i oferir l’entrada a un preu reduït. Aprofitant aquesta oferta, l’Alepsi i jo ens vam posar d’acord per anar al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona). Com tots el museus d’art contemporani és tan important l’edifici en si com les obres que s’exposen. El MACBA no podia ser menys. Un edifici racionalista, que combina les línies corbes amb el línies rectes, grans finestrals que donen molta llum al museu, i unes rampes que ens acompanyen des de l’entrada del museu fins a les dues plantes del museu on s’exposen les diferents col·leccions.

Tot això ens ho va explicar la guia del museu amb una bonica sonoritat valenciana sense moure’s del vestíbul del museu. Molts de nosaltres ens esperàvem que ens acompanyes pis per pis i comentes les diferents exposicions però no va ser així. I sincerament em va agradar que no ho fes. La noia ens va fer una petita explicació de cada una de les tres col·leccions que integren l’exposició actual del museu i després ens va deixar anar lliures pel museu, perquè el visitéssim al nostre ritme.

Les diferents exposicions que s’hi exposaven eren:

Esdeveniments de George Brecht. Aquesta és la típica exposició d’art modern de veritat. Aquella en que creus que l’autor t’està prenent el pèl. Aquella en que penses jo també se posar una taula i dues cadires i dir que això és art. Però de tant en tant hi ha petites joies artístiques com una paret enorme on posa Non smoking amb lletres negres sobre un fons blanc. N’hi va haver moltes més que em van cridar l’atenció però de res serviria definir-les, ja que la seva gràcia és veure-les en directe.

Obra 1964-2006 de Peter Friedl. Aquesta és una obra per definició curiosa. Consisteix en una recopilació de dibuixos fets per l’artista des dels 4 anys fins a l’actualitat. Però la gràcia de l’obra és que combina dibuixos de quan 4 anys amb els que feia de mes gran imitant l’estil dels nens petits dibuixant. L’artista tenia una petita fixació amb el mons del nens i això es nota, doncs te una petita col·lecció dels diferents parcs infantils d’arreu del mon. Si no recordo malament en aquesta exposició també hi havia una sala amb 100 fotos que em va cridar l’atenció. Eren 100 fotos de 100 rostres de persones cada una un any més gran que l’anterior. Començaven amb un nen d’un any i així fins arribar al 100 anys. Es sorprenent veure noies més grans del que semblen o bé tot el contrari, noies que semblen nenes petites. Però tanmateix tots acabem igual de vells.

Vinil. Discs i caràtules d’artistes: com diu el títol aquesta és una exposició de les caràtules dels discs de tos els estils i les diferents èpoques del segles XX. Sincerament no te més. És curiós de veure la de coses que es poden arribar a posar en una caràtula d’un disc.

En definitiva la visita al MACBA va ser gratament satisfactòria i que recomanaria a tots aquells a qui els agrada l’art modern.

El joc de les cadires al tren

Marcus | 01 Agost, 2006 18:10 | latafanera.cat

Molt caps de setmana de bon de matí haig d’agafar la línia de la costa per anar a treballar. Normalment a les 8 del mati d’un dissabte o un diumenge no hi ha les aglomeracions dels dies laborables i es pot agafar seient còmodament. Amb sort em puc quedar un bloc de quatre seients per mi solet (encara que em conformo en tenir el de davant lliure per poder estirar les cames i amb la mà recolzada a la finestra per poder dormir una estoneta). Però el caps de setmana passat no vaig tenir aquesta sort. Al vagó on estava va pujar la dona amb “la síndrome del cul d’en Jaumet.” M’explico: són un tipus de persones que es posen nervioses en veure tant llocs buits. Tant  que s’atabalen i no paren gaire estona en un mateix seient. L’escena va ser la següent. Sense gaires dificultats vaig trobar un seient al costat de la finestra i els altres tres del bloc de quatre també estaven lliures. Em vaig col·locar bé, amb les cames estirades, a punt de recolzar-me a la finestra quan de sobte va aparèixer la dona i es va col·locar just davant meu. I mira que el vago estava bastant buit. Segurament hi havia un persona a cada bloc de quatre seient. I n’hi havia de lliures cap al fons. Però no, la dona es va col·locar just davant meu i vaig haver de replegar les cames. Una parada de tren després, la dona encara estava  inquieta, es va aixecar i es va seure a un altre seient. Però no es va acabar la cosa aquí, una parada més tard es va tornar aixecar per anar a seure al seient que hi ha just davant de la porta. I arribat a aquest punt ja no se que més va fer perquè la son em va vèncer i vaig fer un petit son

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb