Blogbuster

El Blog de l'estiu, de la tardor, de l'hivern i de la primavera.

La noia de la marina

Marcus | 30 Octubre, 2006 23:20 | latafanera.cat

Cada matí agafo un autobús per anar a la feina. La parada està situada al costat d’un semàfor i el seu corresponent pas zebra. Mentre espero l’autobús escolto minoria absoluta al meu iPod (“publicitat gratuïta, alerta!”) i em dedico a contemplar la gent que travessa el pas de peatons. Amb el temps algunes persones esdevenen  familiars, doncs passen cada dia a la mateixa hora per allà.

Un matí n’hi va haver una que em va impactar profundament. Recordo que em va sobtar per la roba que portava. Era una noia jove (no seria capaç d’endevinar la seva edat)  amb minifalda. Ja se que pensareu: s’hi va fixar perquè portava minifalda. I jo us diré sí. Però aquesta peça no va ser l’única que em va cridar l’atenció. Portava una d’aquelles immenses carpetes de dibuix de color boira de televisió i el que és més important: un gorra d’oficial de marina, d’aquelles blanques amb la visera blava i l’escut d’or. Aquesta última peça se’m va fixar a la ment. No podia evitar preguntar-me perquè portava un gorra de la marina. Era un regal d’algú especial? O era ella que es volia fer l’especial i tenia ganes de cridar l’atenció (això coincidiria amb el fet de portar minifalda però no necessariament)? Tenia alguna historia al darrera com ara que el seu pare fos oficial de marina i que li havia regalat perquè es poses quan estigues a alta mar. Suposo que no ho sabré mai però cada vegada que la veig no podré evitar preguntar-me per l’origen de la gorra.

Mika i el paradís

Marcus | 29 Octubre, 2006 01:24 | latafanera.cat

Fa tans sols unes quantes hores que he anat a veure l’obra de teatre Mika i el paradís de Francesc Cerrö a la recent remodelada Sala Muntaner i ara em disposo a fer-ne la crítica. O si més no a donar la meva opinió.

En primer lloc dir-vos que es tracta de teatre alternatiu, això sí, amb actors que a molts de nosaltres en seran familiars per haver treballat al Cor de la ciutat: Pep Torrents, Teresa Sánchez i Miquel Garcia Borda. L’obra te com a punt de partida la mort sobtada de la filla del matrimoni protagonista: Mika i Egon. Davant d’aquesta situació tràgica apareix el tercer personatge de l’obra: el senyor Kamen que llogarà una habitació buida de la casa i posarà sobre la taula els assumptes pendents del matrimoni. Aquesta és una obra contundent, amb temes actuals com el bullying o el que és el mateix: que els companys de classe te les facin passar putes. També es parla de la pedofília, de la mort i de l’amor. Encara que aparentment sigui una obra difícil en realitat no ho és i la seva hora i mitja de duració passa perfectament.

Es possible que si alguns l’aneu a veure no acabeu d’entendre el final. A mi m’ha passat. Però un cop me l’han explicat encara m’ha agradat més del que ja m’havia agradat sense haver entès el final. Per entendre el final és necessari saber qui es realment el misteriós senyor Kamen. Un cop saps qui és totes les peces del trencaclosques encaixen a la perfecció.

I ara un parell de curiositats: la primera és que els actors surten de l’escenari i actuen pel passadís de l’escenari o be pugen per les escales del teatre per recitar el seu text. Ho dic perquè si us poseu a les primeres files acabareu alçant el cap. I depèn com estigueu us acabarà agafant mal de coll com a mi.I la segona com a bon teatre alternatiu l’actriu que fa de Mika es despulla. Abans d’entrar quan m’han dit que era teatre alternatiu he pensat: segur que en algun moment algú es despullarà. I premi! Al final he tingut raó.En definitiva una obra esplèndida amb uns actors i una actriu que estan a l’altura del text.

Els joves i Caixa Catalunya

Marcus | 20 Octubre, 2006 19:03 | latafanera.cat

Últimament fan un anunci de Caixa Catalunya que m’ha cridat l’atenció. Va sobre els joves i sobre el tòpic dels problemes que tenim. A l’anunci una veu de fons va dient “els joves no som tots així: que treballem, que estudiem, que viatgem, que tenim projectes” i un llarg etcètera. I això ho acompanyen amb les imatges corresponents. Però hi ha unes imatges que acompanyen la frase “que fem miracles per arribar a final de mes” que m’han cridat l’atenció. Es veu una parella (per cert, el noi jove porta grenyes i cara d’atontat sorprenent ) en una botiga de vins que dubten quina ampolla de vi agafar. I jo em pregunto: aquestes són les dificultats per arribar a final de mes? Quina ampolla de vi triar? La gent que realment te problemes per arribar a final de mes no te aquests dubtes. Te altres prioritats, com pagar les factures de la llum, el gas, el telèfon, el menjar, el lloguer o l’hipoteca del pis. I a l’hora de comprar no tots som un borratxos perduts i podem viure perfectament sense una ampolla de vi de marca. Sincerament crec que hi havia altres imatges per exemplificar els problemes per arribar a final de mes. 

Burocràcia

Marcus | 14 Octubre, 2006 22:06 | latafanera.cat

Cap a finals de maig, una mica abans d’acabar les classes a la facultat, vaig decidir que havia de trobar una feina per les vacances de l’estiu. És per això, que vaig encendre la maquinaria de tirar currículums. Finalment, un dia afortunat, una coneguda caixa d’estalvis em va donar hora i lloc per fer una entrevista de feina. El dia de l’entrevista estava molt nerviós. No per l’entrevista en sí sinó perquè no sabria si arribaria al lloc a temps. M’hi vaig capficar massa i a l’hora de fer l’entrevista em vaig adonar que no me l’havia preparat. Si a la manca de preparació s’hi suma la mala llet de l’entrevistadora a l’hora de fer les preguntes (amb la clara intenció d’intimidar a l’entrevistat) el resultat va ser un desastre. Vaig sortir d’aquell edifici amb la sensació que no em donarien la feina. I així va ser. Però afortunadament al cap de poc temps em va sortir lloc a un altre lloc més interessant. I ara arribem al nucli de la qüestió. Abans d’acabar l’entrevista em van dir: tens alguna pregunta? No se’m va ocorre preguntar res més que quan em donarien una resposta. Ella em va dir que aviat la rebria. Després de l’entrevista vaig continuar la recerca de feina, la vaig trobar, vaig treballar l’estiu (i ara encara continuo) i de sobte al mes de setembre rebo una carta de la caixa d’estalvi. La vaig obrir encuriosit. En la carta lamentaven que no era possible la incorporació a la Institució però que no obstant em posaven a la seva base de dades. I ara jo em pregunto: calia enviar-me una carta al setembre rebutjant-me com a candidat a la feina si aquesta era només pel juliol i l’agost? Es pensaven que no ho havia captat? Quanta feina en va...

Qui m’ho havia de dir

Marcus | 13 Octubre, 2006 23:10 | latafanera.cat

Qui m'ho havia de dir que passaria més d'un mes sense escriure res al bloc. Es curiós com s'han encadenat tota una sèrie d’esdeveniments impedint que escrivís. Primer vaig estar un parell de setmanes sense internet. Després de les vacances vam decidir canviar de companyia. Vam passar de Wanadoo (ara orange) a ya.com. I mentre et passen d’una companyia a l’altre i esperes un nou router va passant el temps. Sí, ja se que podria haver publicat des d’altres llocs on hi ha internet gratis, com ara les biblioteques o les universitats però no m’inspiro gaire en aquests llocs. Quan finalment semblava que tindríem internet em vaig posar malalt.

Tot va començar el divendres 22 de setembre al vespre amb gran mal de cap. Em vaig prendre un gelocatil que no em va fer efecte. Dissabte 23 vaig continuar amb el mal de cap i una sensació de malestar. Finalment el meu cos va dir prou i diumenge 24 va fer aparèixer la febre. Vaig estar amb febre al llit i el dilluns 25 vaig anar al CAP. Allà em van receptar un medicament que em va treure la febre. El mal de cap va anar disminuint però no del tot i a més continuava tenint una sensació de abatiment i malestar. Vaig estar dos dies per cas fent repòs i finalment dijous 28 vaig tornar a la feina. Un cop allà va aparèixer un nou símptoma: la sensació de mareig. Era una sensació molt estranya perquè tenia ganes de vomitar però mai eren prou intenses com per fer-ho de veritat. I així vaig passar la setmana fins que em vaig cansar de tenir aquesta sensació i vaig anar al CAP un altre cop. Allà em van dir que el medicament contra el mal de cap i la febre que m’havia pres m’havien provocat la sensació de mareig. Resulta que la membrana que ens protegeix de l’acidesa de l’àcid clorhídric que hi ha a l’estomac per digerir el aliments estava danyada. A conseqüència d’això l’àcid traspassava la membrana i em provocava la sensació de vòmit. Em van receptar un protector d’estomac. Quan finalment semblava que em començava a recuperar dijous 5 em va agafar un terrible mal de coll. Tan dolorós que empassar saliva era una tortura. Vaig anar a la farmàcia perque em donessin Lizipaina. Em van vendre un spray que actuava directament a la gola. Van passar un parell de dies però el dolor no disminuïa. Dissabte 7 vaig tornar al CAP. Em van mirar la gola i em van dir que tenia plaques de pus i per això em feia tant de mal. Em van receptar antibiòtics i a la tarda ja estava un altre cop em febre. Tres dies de febre prenent antibiòtics i efferelgan  1g (com les pastilles de sempre però el doble de grans). Dimarts va desaparèixer la febre però tenia un gran abatiment i sensació de mareig. Em vaig passar dimarts fent repòs i dimecres vaig anar a buscar la baixa. A la feina me la demanaven ja que pots estar dos dies a casa per malaltia però si te n’hi estàs tres has de demanar la baixa. I finalment dos dies després ja estava totalment recuperat. I avui divendres ha sigut el primer dia absolutament normal. No us podeu imaginar quina alegria es tornar a estar sa. 

I per acabar unes reflexions personals. Qui m’hauria de dir que...

- em podia passar un dia sencer dormint, menjant, mirant la televisió i res més.

- la programació matinal es tan avorrida.

- les meves dues avies tinguessin una embòlia cadascú en setmanes diferents.

- tingues somnis estranys sobre biblioteques i nens vestits de capellans amb sotanes negres que ploren perquè els estudiants se’n riuen de la seva fe.

- estar malalt i no saber perquè em fa enfadar terriblement.

- tothom del teu entorn sap que et passa i et recomana antibiòtics i altres medicaments.- m’agradés un episodi de Bonanza.

- acabaria veient l’actor Biel Duran al CAP del meu barri.

- el programa en antena de antena 3 és el pitjor engendre televisiu de la tarda. Proposo formalment la seva incineració de la graella televisiva.

- m’obsessionés amb la idea de comprar-me més còmics de Bob i Bobet de Willy Vandersteen (una parella de germans i la seva família que viatgen pel mon passant tota mena d’aventures)  quan estigues sa.

- la tornada de l’ultima cançó de David “Quien me lo iba a decir” Bisbal m’inspires per escriure. 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb