Blogbuster

Des de que un amic m'ho va dir res ja no és igual. Ara quan veig les lletres de la productora de dibuixos animats en 3D Pixar, penso en pixar: l'acció d'orinar. A vosaltres a partir d'ara també us passarà.

Aquest és sense cap mena de dubte un títol provocador, ho sé però no deixa de ser veritat. Fa un temps vaig provar les cremes de iogurt Hacendado (la marca blanca de Mercadona) i tenen un sabor esplèndid. Venen en paquets de 8 iogurts de 4 tipus diferents: coco-stracciatella, toffee, plàtan-stracciatella i cookies a un preu de 2, 70 Euros si no vaig errat.

Personalment el més bo és el de plàtan i stracciatella (plàtan i xocolata en altres paraules) i pel que he pogut comprovar també és el que agrada més en general. Els altres no estan malament però em torna a passar el mateix que amb els petit suisse de fruites del bosc. Un altre cop m'haig de comprar un pack amb altres varietats que m'interessen menys que el de plàtan i stracciatella. Però aquest cop he enviat aquesta suggerència al la web de Mercadona. Si em diuen alguna cosa us ho faré saber.

Personalment el fet que una marca blanca superi a un referent com és per mi Danone em sorprendre molt. No podia entendre com una empresa qualsevol podia fer ombra a aquesta gran empresa. Però vet aquí que qui fabrica aquest producte no és una empresa qualsevol sinó una altra gran empresa de làctics francesa. Senoble es diuen. El tercer fabricant de productes làctics a França amb una planta de producció a Noblejas, Toledo, Castella de Manxa.

Tot i que el producte és molt bó te una pega: l'envàs. No hi ha manera d'escurar-lo a la perfecció amb la cullera. Sempre has d'acabar fent servir els dits. Tot per fer-los amb un plàstic cool i fashion.

Només em queda esperar que em facin cas o que els de Danone s'inventin alguna cosa millor.

Actualització d'avui: he rebut una trucada de Mercadona per la suggerència que he enviat per correu. Ha sigut un moment  dels moments més surrealista. Una noia que no conec de res preguntant-me perquè m'agradaven els iogurts de plàtan. Doncs què voleu que us digui... estan bons i punt no? En definitiva han pres nota de la meva petició. A veure com acaba.

Si en futur apocalíptic els humans s'haguessin extingit i els robots campessin lliurament per la Terra de ben segur que tindrien una conversa així quan descobrissin les consoles amb les que jugàvem.

-Estàs segur que es juga així a la wii fit?

-Que sí. Ho he vist al you tube.

 Una col·laboració a Relats Conjunts.

Vueling i Clickair es fusionen. Aprofitant aquesta noticia recupero de l'ordinador unes notes que tenia escrites sobre el viatge a Bèlgica d'aquesta setmana santa que mai vaig acabar d'escriure. Sempre que vaig de viatge torno amb l'intenció d'escriure una petita crònica però per algun motiu em canso i només explico coses sobre els vols. Per una vegada servirà la feina feta.

Aquesta setmana santa l'Eva i jo hem passats uns dies a Bèlgica. Més concretament a les ciutats de Brussel·les, Bruixes i Gant. La nostra idea inicial era anar a Viena, però en veure els preus desorbitats del bitllet d'avió vam decidir canviar de destinació. Aquest cop hem anat de viatge amb dues companyies low cost diferents. Vam agafar vols de dues companyies diferents perquè així sortia més barat. D'anada a Brussel·les vam agafar Vueling i de tornada Clickair. A títol personal haig de dir que em va agradar més Vueling. Per petits detalls que fan el viatge més còmode o agradable. La facturació va ser ràpida i sense problemes. Accedim a l'avió a través d'un "finguer",  els seients són més amples que els de Clickair (cosa que no entenc si totes dues companyies fan servir el mateix tipus d'avió) , durant el vol pots veure la serie Will i Grace però només la pots escoltar via pay per view  (és a dir si pagues per que et deixin uns auriculars.)  I finalment la selecció de revistes és original. A part de la revista de la companyia, la revista Ling, disposàvem de la Cinemania, Woman i alguna altra revista més que no aconsegueixo recordar. Ah, i repartien diaris durant el vol.

En canvi Clickair la facturació va ser lenta, els seients eren més estrets, només hi ha una revista, la de Clickair, i en aterrar vam haver d'agafar l'autocar que ens portés a la terminal i esperar una bona estona per recollir les maletes. Una de les curiositats de Clikair és que a més de oferir-te menjar i begudes a preu d'avió també pots comprar perfums i altres coses supèrflues que no tenen a veure amb el menjar. Em pregunto quin estudi de mercat van fer per concloure que allò es podria vendre en un vol. Entenc que cobrin pel menjar i el beure ja que tradicionalment s'ha fet així però perfums i altres objectes de regal? Durant el nostre vol no vaig veure ningú que en comprés. En canvi de menjar i beure sí.

Aquesta és una reflexió personal per a la posteritat (sona més pretensiós del que realment vol semblar) del que van ser Vueling i Clickair. Quan aquestes dues companyies aèries es fusionin s'imposarà la manera de fer les coses d'alguna de les dues companyies. Que acabarà triomfant el model Vueling o el model Clickair? Tot em fa pensar que serà el model Clickair, doncs Iberia en serà l'accionista majoritari. Amb el temps ho comprovarem.

Aquest dissabte l'Eva i jo vam assistir al nostre primer partit de beisbol aprofitant la nit blanca de Montjuic. Concretament se celebrava al camp de beisbol de Carlos Pérez de Rozas entre el F.C. Barcelona i el CB Viladecans de 18:00 a 21:00. Quan vam  mirar el programa vam pensar: 3 hores?! Doncs sí el partit de beisbol són extremadament llargs. I és fan més llargs si t'asseus en una grada de pedra i el sol de la tarda cau al teu cap. Tenia molta curiositat per veure un partit de beisbol en directe, doncs,  com tothom n'ha sentit a parlar a les pel·lícules americanes. És un vocabulari que no se'm fa estrany: primera, segona i tercera base, llançador, batejador, strike (3....eliminat!), bola, home run, etc...

Finalment quan ho veus en directe te n'adones de tres coses: és lent, repetitiu i amb moltes pauses. Tot s'ha dir que veure un joc d'aquestes característiques sense comprendre totes les normes de vegades es pot fer estrany.  Una de les coses que més em va sorprendre és el mecanisme per eliminar els jugadors. Tenia entès que quan el llançador tirava la pilota cap al batejador si aquest la picava amb el bat prou hàbilment perquè cap jugador l'agafes al vol havia de córrer cap a la primera base abans que el llançador agafes la pilota i la passes al company de la primera base (buf! Que n'és de complicat explicar-ho i més fàcil d'entendre si ho veus!). Doncs ara resulta que això és més complicat. Si ja hi ha algú a la primera base i el llançador ha de tirar la bola al batejador de torn pot fer una altre cosa: pot no tirar la bola al batejador i la pot  llençar al company de la primera base.  La raó perquè fa això és desconeguda per mi. És com si volgués despistar al batejador o eliminar el jugador de la primera base.

En fi va ser tota una experiència que no està malament veure una estona en directe. Per cert, no va ser cap sorpresa veure com ambdós equips estaven formats per un nombrós contingent de jugadors sud-americans. Jo diria que cubans.

Després del partit vam anar a un Kentaky Friend Chiken per acabar de arrodonir la tarda americanitzada que estaven gaudint. Allà vam poder constatar que és un tipus de menjar que entusiasma als sud americans, joves i grans, nois i noies i sobretot a les famílies. Per cert, ja van dos locals que tenen un magnífic rètol a la porta d'entrada on posa: empuyen.

I tan amples, noi!

Recentment  l'Eva i jo ens hem aficionat a veure els caps de setmana un programa que fan el canal SET de Sony a través de TDT. Es diu The Amazing Race, tot i que l'han traduïda com el Gran Reto (certament era una gran repte traduir-la com la cursa sorprenent). Diumenge emeten la final de la cinquena temporada però als EUA ja van per la desena. El concurs consisteix en una cursa per parelles arreu del mon. Cada parella ha d'anar trobant pistes i superar les diferents proves a cada un dels països de la cursa. L'últim parella de cada etapa és eliminada. En definitiva és una gran gimcana arreu del planeta en que agafen avions, cotxes, animals i altres objectes estranys per obtenir un premi final d'un milió de dòlars. No està malament però tal com està el tipus de canvi millor un milió d'euros, no?

Ens vam aficionar aquest programa a mitja cursa durant la seva a Egipte quan ja havien eliminat a moltes de les parelles concursants. I és que les parelles participants és un dels grans encerts. Tenim la parella de models religiosos. Cristians devots que demanen ajuda a Deu per superar les proves. Una de les parelles que fa més ràbia és la parella d'americans guapos, ambiciosos i líders creguts. També hi ha la parella afroamericana. L'home te cara de bo i la dona sembla que mogui els fils a l'ombra. Una parella de bessones rosses, una parella formada per dues mares que juguen a bitlles, unes cosines de les quals una es de estatura reduïda. I finalment una parella de germans "pizzeros". Les altres parelles com que no les hem arribat a veure en acció és com si no existissin.

Una de les coses divertides que té el programa és que està doblat al castellà a sobre de la versió original en anglès. Com aquells documentals de natura i ciència que feien al 33 antigament. Pot sentir com es discuteixen i s'enfaden quan les proves no van bé i a sobre posen les veus amb castellà amb menys entusiasme.

Després de veure uns quants programes he pensat que no estaria malament que TV3 fes una adaptació pels països catalans. Els podrien fer una ruta per diferents comarques de Catalunya, les illes balears, el País Valencià, la Franja d'Aragó i la Catalunya Nord. Que potser no som un país de gimcanes?

Us enllaço el principi de la cinquena temporada per fer-vos una idea del concurs.

Després d'una llarga excursió fins arribar a dalt de tot de la muntanya i contemplar un mar de boira sentim les sabies paraules de l'intrèpid aventurer que ha fet el cim:

Merda! M'han caigut les claus del cotxe! I ara com torno cap a casa? 

 Una altre història de Relats conjunts.

Demà fan el festival d'eurovisió a Belgrad. Molta gent es reunirà per veure el lamentable espectacle del representant de l'estat espanyol  (l'Eva, la meva familia i jo en serem uns d'ells). No us parlaré del Rodolfo perquè no val la pena. El que sí faré serà apostar per un guanyador. O més ben dit guanyadora. Personalment crec que serà la representant d'Ucraïna:  Ani Lorak i la seva cançó Shady Lady.

Mireu , escolteu i després compareu amb el que envia Espanya.

Des de ben petit he sigut un autèntic devot dels petit suisse (en l'actualitat danonino). De fet complia perfectament amb l'eslògan de l'anunci: a mi me'n donaven dos. I sinó me'ls anava a buscar a la nevera. Recordo que d'entre tots els sabors (maduixa, maduixa i plàtan, etc..) m'encantaven els petits suisse naturals sense sucre. Potser alguns de vosaltres no els recordeu o potser no els heu conegut mai. Però és ben cert. Van existir. Ara que jo sàpiga només  se'n troben amb sucre afegit.

Amb el temps van anar apareixent altres sabors a part dels tradicionals i és aquí on vull anar a parar. En l'actualitat fan un pack de 6 petits suisse de tres sabors diferents: maduixa, maduixa-plàtan i fruites del bosc. I aquest últims m'encanten però tenen un petit problema. No els venen en pack de 6. Has de comprar el pack combinat de tres sabors diferents per menjar-te'l.  Es per això que m'agradaria fer una demanda al grup Danone. Demanda entesa com a petició. No els podrien vendre tots 6 sols com ja fan amb els altres dos sabors? I ja posats a demanar que tornin els naturals sense sucre. No?

Una de les altres coses que s'haurien de plantejar els de Danone és canviar l'envàs. Ningú els ha dit que si fan l'envàs amb relleu sempre queden restes a les quals no es pot accedir? És tant frustrant...

I és que aquests petits formatges ensucrats són un dels grans invents de la cuina francesa. Per cert, algú més a part d'un servidor es pensaven de petit que els petit suisse eren com iogurts però en petit? Vaig viure fins al 20 anys sense saber que cada vegada que obria la tapa d'un d'aquells potets m'estava menjant un formatge. Feliç ignorancia.

Fa uns dies l'Eva em va preguntar si coneixia una cançó que sonava per la radio. Estava sonant el senzill Nada que perder de la cantant Conchita. Li vaig haver de dir que no. A continuació em va explicar que era una cantautora valenciana. Va fer èmfasi en el fet que era una cantautora. Uns dies més tard em va entrar el dubte de si realment era valenciana. Més que res perquè no tenia gens d'accent, tanmateix avui en dia això no significa res. L'exemple més absurd és del president Montilla. Un home que parla castellà amb accent català i català amb accent castellà (aquest és el futur del bilingüisme?). Però tornant a Conchita vaig buscar per internet Conxita. Sí, amb x amb comptes de ch. Va ser un lapsus idiomàtic però gràcies a aquest error i al fet que tinc el cercador google configurat amb el català com a idioma principal vaig anar a parar a la web del grup de música en català : Conxita.

Va ser un descobriment formidable. Diuen que canten pop trist. N'havia sentit a parlar per les festes Mercè però no hi havia prestat atenció. Finalment quan l'atzar me l'ha portat fins aquí puc dir que m'encanta. Les cançons parlen de les coses quotidianes però la veu i la melodia de les cançons traspuen melancolia per tot arreu. La tristesa d'un passat millor. Dels vells temps que ja no tornaran.

Després d'haver escoltat gratuïtament totes les cançons del disc "Amb lletra petita" a la seva pàgina web destaco tres cançons: Música de gossos, la tieta Asunción i Al darrera la nevera. Durant un parell de setmanes les vaig tenir voltant pel meu cap sense poder treure-me-les de sobre. En especial aquesta última.
 

Des d'aquí només em queda dir que estic esperant amb il·lusió el pròxim disc. Marxo amb "música de gossos".

P.D. Per cert, si algú ho volia saber Conchita és de Madrid encara que va néixer a Finlàndia.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• Pixar
• Crema de iogurt Hacendado (o quan una marca blanca supera a Danone)
• Metròpolis
• Fusió Vueling-Clickair
• Tarda de beisbol
• The amazing race (el gran reto)
• Caminant damunt un mar de boira
• Aposta guanyador/a eurovisió 2008
• Aficionat als Petit Suisse
• Conxita

• Cinema [16]
• Personal [23]
• Economia [2]
• Relats conjunts [5]
• Televisió [10]
• Viatges [11]
• Gran Barcelona [15]
• Sabiduria popular [5]
• Relats [11]
• Feina [5]
• Música [5]
• Anuncis [22]
• Llibres [3]
• Polí­tica [3]
• Curiositats [9]
• General [14]
• Universitat [3]
• Teatre [2]
• Meme [4]
• Records [2]
• Blogsfera [5]

• Marcus: A mi m'agraden molt però ja se sap que en això de gustos no hi...
• EvaDoris: Dos punts: Això d'escurar amb els dits...pam pam al...
• Guillem Carbonell: Ei, no tinc cap Mercadona a la vora, tot és Bonpreu, Caprabo i...
• Marcus: Eva, t'han s'ha notat això del video? Amb aquest mini relat tan...
• zel: Jeje, molt bona, diria jo...divertit!
• Jordi: bona aquesta!
• EvaDoris: :D Havies de colar el vídeo fos com fos,no?
• mireia: hola des de sempre que he mirat vent del plá i m'encanta.Sempra...
• SaLwIkA_14: es la mejor pelicula que he visto en toda mi vida.
• Marcus: Jajajaja! Quin fart de riure m'he fet en llegir el teu...

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom
• Comentaris recents