Blogbuster

De tant en tant em ve al cap una idea per escriure un petit relat. Poden passar setmanes fins que no es materialitzi en forma escrita.  Però aquest cop a més a més després d’escriure’l vaig tenir la sensació que no ho havia dit tot. És per això que en vaig fer una segona versió. La primera versió la podreu llegir a continuació i la segona la trobareu aquí (s’ha d’aprofitar que tinc dos blocs).

Contacte amb tacte (Versió 1.1)

L’amor és complicat. Perquè? Per la seva incertesa. Ella m’estima? I jo l’estimo? Realment l’estimo o simplement m’atrau? Però que passaria si us digues que ja no tinc aquests problemes. La incertesa ha desaparegut. Ara tan sols fa falta que toqui una persona per saber com evolucionarà la nostra relació. Puc saber els seus sentiments passats, presents i futurs cap a mi. Si l’interesso, agrado, desitjo. Si és així, puc observar les cites, els encontres i les trobades que tindrem. Puc veure com anirà la nostra primera cita, el primer cop que ens agafem de la mà, el primer petó i imagineu-vos vosaltres la resta.

No us podeu imaginar com n’és de curiosa la vida. Sabíeu que aquella noia que vau ignorar mentre visitàveu el museu de la ciència quan éreu uns marrecs us acabarà fent un petó un plujós vespre d’abril? O aquella altre noia que viatjava al bus 17 amb vosaltres de la qual no us vau arribar ni a fixar us acabarà trencant el cor? Parlant clar, la vida dona moltes voltes.

El principi vaig aprofitar el meu avantatge competitiu per conèixer moltes noies. Tot és més simple si coneixes el resultat final. No diposites les teves esperances en dones impossibles, ni vesses llàgrimes per dones que et faran patir. Senzillament gaudeixes de les oportunitats que se’t presenten. Això és així fins un dia. El Dia. Aquell en què la coneixes a Ella. A l’amor de la teva vida. Però real de veritat. No estem parlant metafòricament. Te la presenten. Es diu... Us feu dos petons. I tan sols tocant-la un moment saps que és Ella. Amb qui compartiràs les il·lusions, les emocions, les alegries i les tristeses d’una vida plena. Sabràs que és ella quan fet un sac de nervis li agafaràs delicadament la seva mà. Quan dubitatius us anireu acostant l’un a l’altre fins a besar-vos apassionadament al seu sofà, quan... I de sobte tot s’accelera. Veus una vida al seu costat, nits de passió, matins de luxúria i tardes d’embriaguesa sexual. Veus els seus amics, els teus amics, els pares d’ella i teus, germans, cunyats i més família de difícil classificació. Veus estabilitat i sopars a casa els pares. Tot es torna a accelerar i comences a veure plans: el pla jove, el pla habitatge, el pla de pensions, i al final del pla la jubilació i un mort dolça al seu costat. Veus una vida amb ella. Aleshores tornes a la realitat. Tornes al principi. Acabes de fer els dos petons i t’acabes de presentar. Aleshores la mires. I et dius a tu mateix: endavant! Tot sortirà bé. La mires als ulls i somriu. Un somriure de satisfacció com si hagués vist el mateix que he vist jo.

Fa uns dies que circula per la blogosfera un petit meme sobre les manies de la gent. Molts l’han contestat. A uns els l’han enviat i d’altres l’han fet sense rebre’l. Però jo vull anar més enllà. Saber d’on prové. És per això que a partir del primer bloc on el vaig veure he continuat enrere. De Paranoies de la Ipon a Notes de Silenci i de Notes de Silenci a Diari d’una mestra i finalment a el Blog de l’ignasi. Aquest resulta que l’ha rebut per correu. Quan semblava que aquest era l’origen de tot investigues una mica més i descobreixes que Notes de Silenci l’ha rebut d’un altre cantó. Investigo aquesta segona branca: de Notes de Silenci a la Pedra filosofant, d’aquesta a Recuperando al imaginación, d’aquí a Código de Carles després a Belive in me, més tard de Solas con mi corazon. Continua amb Partiendo la pana. després amb Que bueno que viniste, a Ume, a Promesas que no valen nada, a En fin... aquí estamos, a Para despistados en la vida, a Si molesto me voy, a  El tercer Daiquiri. I ja no he pogut continuar més. També he tingut curiositat fins a on ha arribat. De paranoies de la Ipon ha passat a Incandescent, i d’aquí a NoWhere World i d’aquí s’ha estès a molts altres blocs que no citaré per no descuidar-me’n cap.

I a continuació els meus cinc hàbits estranys:

Normes: El primer jugador d’aquest joc inicia el seu missatge amb el títol "5 hàbits estranys teus". Les persones que són convidades a escriure un missatge al seu bloc sobre els seus hàbits`poc comuns, han d’indicar també clarament aquestes normes. Al final heu de triar 5 noves persones i afegir un enllaç al seu bloc. No oblideu deixar un comentari al seu bloc dient-los que els heu escollit per continuar el meme.

1.     M’agrada menjar un tros de pa (a ser possible un crostó ben torradet) al final de cada àpat, és a dir, dinar i sopar.

2.     No m’agrada que em llegeixin el diari mentre jo l’estic llegint. Tenir una persona que et mira per sobre les espatlles em supera.

3.     Quan em rento les dents necessito caminar per la casa amunt i avall. No se estar-me quiet davant del mirall.

4.     No suporto la gent que va pel carrer lentament que ocupa tot l’espai quan tens molta pressa.

5.     M’agrada veure de tant en tant una pel·lícula o alguna sèrie de nit quan la casa esta en calma i silenciosa.

Feia força de temps que no pagava per anar al cine. Exactament des de que ha començat l’any. I la pel·lícula escollida va ser: Underworld Evolution. No tenia un especial interès en veure-la. Senzillament la primera part: Underworld m’havia agradat. No puc dir el mateix d’aquesta segona part.

L’actriu Kate Beckinsale i l’actor Scott Speedman tornen a interpretar els personatges de Selen i Michael, respectivament, per completar el desenllaç de la guerra entre vampirs i homes llop. Aquest cop s’enfrontaran a un temible rei dels vampirs que els utilitza per complir el seu malèfic pla: alliberar el seu germà, un licantrop, i així dominar el mon.

I per variar uns quants comentaris:

- El vestit de cuir de la Selen fa soroll quan es mou.

- Aquesta pel·lícula te de tot: un resum de la pel·lícula anterior, i un munt de flashbacks.

- Blade2+Tomb Raider=Underworld.

- En Michael (l’híbrid home llop) es passa mitja pel·lícula sense samarreta.

- Arribo a la conclusió que m’agrada més el pentinat de la Kate Beckinsale a Underworld que a Pearl Harbor.

- I poca cosa més podria dir d’aquesta pel·lícula que tan sols te escenes d’acció i que ha oblidat l’esperit de la pel·lícula anterior.

A la feina on treballo els caps de setmana tinc un petit privilegi. Em donen d’esmorzar un entrepà. De qualsevol cosa, llonganissa, formatge, catalana, doncs és una carnisseria-xarcuteria. Però l’altre diumenge el meu cap, que sempre compra el pa, va adquirir una barra de pa més petita del normal. Si normalment porta una barra de quart aquell dia va portar la meitat d’una barra de quart (un vuitè?). Com que és una feina molta intensa l’entrepà que m’acostumo a menjar per esmorzar és considerable. Però aquell dia vaig haver de dividir la barreta de pa, ja petita de per sí, en dos parts. Fins aquí cap problema però saber que va passar amb l’altre tros de pa és molt trist.

El meu cap no va esmorzar en tot el dia, i el pa es va estar allà tot el mati. Ja estava talladet per la meitat. Només calia fregar un tomàquet i omplir-lo d’algun embotit. De tant en tant me’l mirava i pensava si es notaria gaire que me’l mengés. Tenia molta gana. Finalment va arribar l’hora de plegar i el tros de pa encara continuava allà. Aleshores arriba el fill del cap i pregunta: de qui és l’entrepà? I jo li contesto: del teu pare, que no ha esmorzat en tot el mati. El fill deixa el tros de pa i tots dos acabem de plegar. Quan m’estic posant la jaqueta per marxar veig com agafa el tros de pa i el llença a les escombraries. Mai m’havia sabut tan de greu veure com llencen un tros de pa a la brossa.

Teatrodecerca. Aquest és el nom de la companyia de teatre de l’ultima obra de teatre que he vist. I no es diuen així perquè sí. Aquesta companyia realitza els seus espectacles al menjador de casa teva. Tu truques, quedes uns dia i la resta ho fan ells. Només necessites un sofà, una tauleta i un parell de cerveses. Dos actors: l’Oriol Grau i Eduardo Telletxea arriben a casa teva, es canvien i quan estan a punt escenifiquen l’obra (La Ceniza) al menjador de casa davant d’un petit (o no)públic. Tot depèn de quanta gent aconsegueixis fer cabre al menjador. L’obra dura una hora, és en castellà i quan acaben passen un barret perquè la gent dipositi la voluntat (uns 15 euros). Pels amants del teatre aquesta és una proposta molt original perquè a més d’actuar a casa teva quan s’acaba l’obra tens la oportunitat de parlar amb els actors, comentar que en penses de l’obra, si t’ha agradat o no o qualsevol altre cosa.

L’obra de teatre (aparentment senzilla) tracta de dos amics que prenen unes cerveses mentre xerren sobre com els ha anat la vida. Els fracassos i èxits professionals, els amors, la família, la política i els valors de la societat en la que vivim. En definitiva una autèntica conversa de bar entre dos amics que es coneixen de fa temps. Quan veus l’obra reflexiones sobre la vida, sobre les relacions humanes, fins a quin punt som lliures de fer el que fem. Quan influenciats estem per la gent que ens envolta.

En definitiva vaig quedar gratament satisfet de la representació que recomano a tothom i tan sols em va sorprendre una cosa: amb quina intensitat poden arribar a cridar. Penses: estan cridat. Estan cridant molt. No hauria imaginat que arribessin a cridar tant. Si algun dia la veieu ja m’entendreu.

Hi ha exàmens de carreres com informàtica o telecomunicacions que tenen fama de complicats. I a més a més, en algunes assignatures el professor posa exàmens amb preguntes “frikis”. Em pensava que això, a Economia, no passava. Però era fals i sinó mireu aquesta pregunta d’un examen d’hisenda pública:

Suposa que la demanda de Kryptonita està determinada per la següent equació K=180-3P, on K és el nombre de tones de Kryptonita demandades per setmana i P el preu per tona (en euros). Els productors de Kryptonita tenen un cost marginal de producció igual a CM=K/6. Malauradament, la producció de kryptonita genera un efecte extern negatiu sobre el Sr. Superman. En una entrevista amb el Daily Planet, Superman ha revelat que el dany marginal extern que li provoca la Kryptonita depèn de la quantitat produïda i és igual a E=K/18. Emprant aquesta informació contesta les següents preguntes, emprant tant el càlcul numèric com la representació gràfica:

-Suposant que el mercat de Kryptonita es competitiu, quin és el preu i la quantitat produïda per setmana?

-Quin és el nivell eficient de producció de Kryptonita? Quina és la pèrdua d’eficiència en el mercat competitiu de Kryptonita?

-En una aparició davant el Congrés, Superman argumenta que és necessari aprovar un impost sobre la Kryptonita. Impressionats per la seva aparença el Congrés aprova l’impost. Però quin valor ha de tenir aquest impost en euros per tona?

Com acabeu de comprovar el nostre professor te un sentit de l’humor molt especial. 

Aquesta és una pel·lícula que vaig veure un dia abans de la seva estrena gràcies a unes invitacions per la seva preestrena als cines Maremagnum. Però fins avui no he pogut comentar que em va semblar.

El film ens mostra com dos cowboys del l’Amèrica profunda es coneixen un estiu quan demanen feina al granger de la ciutat. Durant el dies que passen a les muntanyes de Brokeback sorgeix un amor que els durararà la resta de les seves vides. Quan baixen de les muntanyes deixen enrere els seus sentiments cap a l’altre i continuen amb la seva vida: es casen, tenen fills i una feina. Però inevitablement es tornaran a trobar i a partir d’aleshores mantindran una història d’amor en secret.

I ara com sempre unes petites reflexions:

-Que bonic és Brokeback Mountain. Un paisatge idíl·lic. Fins i tot podríem dir que es paradisíac.

-Petita reflexio: és injust que pràcticament sense esforçar-se tots dos acabin casats i amb fills.

-Aquesta és la tercera pel·lícula que conte un flashback.

-Detecto un detall curiós: el cowboy que fa de dominant en la relació homosexuals després també la fa en la relació heterosexual. I això ho lligo amb una idea que em van explicar una vegada sobre els fills i les parelles. En una relació (tant en heterosexuals com homosexuals) n’hi ha un que domina i un altre de sumis. Segons la teoria el dominant tindrà un fill del sexe oposat. Per posar un exemple. Si en una parella l’home és el dominant tindran filles. I si ho és la dona tindran fills. En aquesta pel·lícula es compleix perfectament aquesta teoria.

-Frase de la pel·lícula: Nunca hay suficiente tiempo. Nunca.

-Sorprenent Anna Faris fent un paper de rossa tonteta que no para de xerrar molt semblant al de Lost in translation.

En definitiva es una historia d’amor impossible de portar a terme i en conseqüència frustrant. Tant és que sigui entre dos homes, el sentiment que tenen l’un envers l’altre és fàcilment aplicable a qualsevol persona. És per això que la historia commou a l’espectador. Tanmateix no puc parar de preguntar-me perquè si havent trobat a la parella de la teva vida la deixes escapar? Perquè no mostrar realment que l’estimes?

Pot sonar estrany però només m’he fet el carnet jove dos cops a la meva vida. El primer cop va ser l’any 1995 a l’edat de 15 anys. Per la mòdica quantitat de 500 pessetes. Llàstima que no el vaig saber aprofitar gaire. El segon ha sigut el 2006 a l’edat de 25 anys. Me l’he fet per una senzilla raó: és l’últim any que el puc tenir. A partir de l’any que ve necessitaré el carnet +25. Esperem que aquest cop sigui més profitós. Per cert m’han cobrat 6 euros. En una dècada ha doblat el preu.

De l’anunci del carnet jove hi ha una cosa que quan el vaig veure per la televisió em va sorprendre i no és saber que ha pres la noia que està al·lucinant amb Lisboa. Tots els joves que apareixen a l’anunci quan esquien, van al cine, als museus, viatgen  o compren estan sols, ningú els acompanya. L’excepció és la del concert. Però tots els altres fan tot tipus d’activitats sols. És una cosa que em va cridar l’atenció perquè sovint és més important amb qui passes el temps que amb què.

Finalment avui escric el post número 50 i per celebrar-ho (és una manera de parlar) us explicaré l’origen d’aquest bloc i del seu nom.

Quan comences un bloc no saps mai ben bé com serà, quins temes tractaràs, quan de tu mostraràs. Però el que si has de tenir ben clar és el títol del bloc, doncs et definirà. Després de fer una petita pluja d’idees i de parlar-ne amb un amic el nom escollit va ser com tots sabeu: blogbuster I perquè? Perquè complia un petit requisit personal: un nom amb un doble significat. Una doble lectura. En definitiva un joc de paraules.

En primer lloc blogbuster em recordava a ghost buster, és a dir, la mítica pel·lícula: els caçafantasmes. En el meu cas la idea inicial del bloc era seleccionar (caçar) els blocs que més m’agradaven i fer-ne una petita ressenya i/o comentari personal. Els que em llegiu haureu comprovat que només ho he fet un cop. Tan sols per parlar del bloc de la noia que vaig conèixer durant el viatge de París i que em va mostrar el camí a aquesta esfera.

En segon lloc blogbuster recorda el terme blockbuster, és a dir, aquelles superproduccions americanes que recapten una enorme quantitat de diners, ideals per gaudir a l’estiu menjant crispetes i amb l’aire condicionat posat.

No és que aquest bloc fos un equivalent a aquestes pelicules però si que tenia l’intenció que passéssiu una bona estona mentre el llegieu.

I arribats a aquest punt nomes em queda dir-vos gràcies als que em llegiu (i als que comenteu encara que poques vegades us contesti) aquest bloc.

Fins al proper post!

A la biblioteca del meu barri tenen una secció anomenada Tria i Remena formada per llibres descatalogats, vells o que la gent ha cedit amablement. Si n’hi ha algun que t’agrada l’agafes i te l’emportes tranquil·lament. És la gràcia del tria i remena.

Sempre que passo per allà me’ls miro per si hi ha alguna cosa interessant. Normalment són llibres d’autors desconeguts o de temàtiques poc interessants. Però un dia de sobte en va aparèixer un: Los mitos de Cthulhu de HP Lovecraft y otros d’Alianza Editorial en una edició de butxaca de 1980. Curiosament ja l’havia llegit. Es una selecció de relats curts de terror i misteri de diferents autors pre-Lovecraft post Lovecraft i de Lovecraft mateix. Immediatament el vaig agafar. En obrir-lo em vaig trobar una sorpresa. Hi havia una dedicatòria. Va ser impossible evitar llegir-la. Us la transcric aquí perquè la pugueu compartir: 

Para Dolores, Niña de la Luna 

Para que te acuerdes un poquito de mí,

en esas horas en que los gatos negros

se cruzan en tu camino, en esas horas

en las que las calles devuelven burlonas

el eco de tus pisadas y extraños revo-

loteos se oyen por los tejados; cuando

te encuentres con una gàrgola escon-

dida en alguna chimenea y las es-

trellas brillan muy, muy lejos. Piensa

que los duendes existen y siente este

beso que le he dicho a un duende

que te dé, de mi parte.

Antonio        (Pierrot)

5/4/81

Després de llegir-la no puc evitar preguntar-me: qui era la Dolores? I l’Antonio? Quina tipus de relació tenien? Li va agradar el llibre? I la dedicatòria? I una pregunta molt important. Com ha arribat aquest llibre a la secció de Tria i Remena de la biblioteca? Si algú regala un llibre amb una dedicatòria significa que d’alguna manera t’importa. I més tractant-se d’una dedicatòria d’aquest tipus. És trist que la Dolores no se l’hagi guardat. No puc evitar donar voltes a l’assumpte.A dintre del llibre hi havia més sorpreses: un bitllet de tren dels FGC. Però dels antics. De cartró marró, rectangular i amb dos forats de quan els revisors els marcaven amb la seva perforadora manual. De Sant Cugat a Barcelona. Tercera classe. Amb un curiós missatge: doneu-lo a l’arribada. Llàstima que no posi el preu. Tan sols diu preu segons tarifes vigents.

Es de suposar que aquest bitllet el feia servir de punt de llibre. Potser la Dolores portava aquest llibre per llegir al tren durant el trajecte. Segueixo donant voltes a l’assumpte. M’intento imaginar com eren ells dos. Però no puc estar segur de res. Senzillament m’agradaria saber com va anar tot. Qui sap si encara estan vius i llegeixen això. Seria prodigiós. 

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• Aficionat als Petit Suisse
• Conxita
• Llibres de Sant Jordi
• Ca l'Espinaler
• Sèries de perifèria
• Història d’un vocal suplent
• Trobant diners
• Prison Break vs 13 anys...i un dia
• La junta electoral té una carta per tu
• "Política econòmica"

• Personal [21]
• Música [4]
• Anuncis [22]
• Llibres [3]
• Televisió [8]
• Economia [1]
• Polí­tica [3]
• Curiositats [9]
• General [14]
• Viatges [10]
• Gran Barcelona [14]
• Relats [10]
• Feina [5]
• Sabiduria popular [5]
• Cinema [15]
• Universitat [3]
• Teatre [2]
• Meme [4]
• Records [2]
• Blogsfera [5]

• Guillem Carbonell: A mi m'agraden i em cauen bé però també em cansen, en tinc prou...
• Marcus: EvaDoris se que és un pecat però no n'he provat mai de xocolata....
• Laprí: Jo també era de petit dels que me'n donaven dos, o tres, o...
• caraocreu: A mi també m'agraden molt i avegades em fa gràcia veurem amb 23...
• Jordi: Estic d'acord amb tu, em de reclamar el retorn del natural sense...
• ANGEL: Gracies Toni per haver.nos portat a tants llocs del planeta, per...
• EvaDoris: M'acaba de caure un mite!! ohhh! Són formatges? jo pensava...
• Marcus: Jo també vull participar!!! El meu grup candidat és:...
• best: Yes.Thats true.
• EvaDoris: Després d'escoltar "musica de gossos" ja tinc un altre concepte...

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom
• Comentaris recents