Marcus | 12 Agost, 2005 00:56
Cada vegada que fan l’anunci de Font Vella Sensación, un nou tipus d’aigua aromatitzada amb diferents gustos, no em puc estar de mirar-lo. I és que hi ha alguna cosa estranya que em crida l’atenció. És la veu d’una de les noies asseguda davant de la taula. La seva frase és: perquè refresca! Però ho diu d’una manera singular: refresgca. Sí, ho heu sentit bé, amb una g intercalada. Realment no entenc perquè ho pronuncia així. La resta de gent de l’anunci pronuncia la seva frase de forma correcta. Això només passa a la versió en català de l’anunci. No se com és castellà, doncs encara no l’he vist.

Marcus | 07 Agost, 2005 23:10
INSTRUCCIONS:
1) Agafi el llibre més proper.
2) Obri’l per la pàgina 23.
3) Busqui la cinquena oració.
4) Posteji-la al seu blog juntament amb aquestes instruccions
“Darrera la bardissa on m’amagava vaig trobar diverses relíquies de combats anteriors: un munt de cartutxeres buides, una gorra de pell amb un forat de bala i una bandera vermella, evidentment dels nostres.”
George Orwell. Homenatge a Catalunya.
INSTRUCCIONES:
1) Tome el libro más cercano.
2) Ábralo en la página 23.
3) Busque la quinta oración.
4) Postéela en su blog junto con estas instrucciones
“Ella llegó hasta él, lo cogió de la mano y se lo llevo de regreso a la cama.”
Milan Kundera. La insoportable levedad del ser.
Marcus | 05 Agost, 2005 01:14
Existeixen diverses teories sobre l'origen del símbol del dòlar $. La teoria oficial, segons la U.S. Bureau of Engraving and Printing, argumenta que l'origen del $ prové del símbol del Peso mexicà "Ps". D'alguna manera les dos lletres es fusionen de tal manera que el pal de la P acaba formant la línia vertical del $.
Una altre teoria sosté que les lletres U i S es van unir per formar el símbol. En aquest cas les dues línies verticals de la U seran les dues ratlles que marquen el $.
Una tercera teoria suggereix que el símbol prové de les columnes d'Hèrcules de l'escut d'armes d'Espanya que estava a les monedes fabricades a la Nova Espanya. M'estic referint aquelles columnes amb les bandes que posen plus ultra. Si ajuntes les dues columnes d'Hèrcules amb les bandes en forma de S apareix el $.
Però personalment n'hi ha una altre que m'agrada més. Me la va explicar el meu professor de física a l'institut entre problema i problema. Segons ell el dòlar $ provenia de la paraula Slave (esclau en anglès). I les dues ratlles verticals eren per marcar la venta de l'esclau. No m'he arribat mai a creure aquesta història perquè era un professor una mica sonat. No sabies mai si el que explicava era cert o no. Però al cap del temps i veient les altres teories crec que la seva no desentona gaire.
Marcus | 03 Agost, 2005 19:04
L’espectacle va ser divertidíssim. Intercalen les cançons em directe amb petits monòlegs semimprovisats. Però clar, el mes divertit és quan es posen a parlar amb el públic. Quan es van dirigir a la nostra taula desprès de preguntar-nos d’on érem, i “acusar-nos” de homosexuals, i drogaaddictes algú li va dir que celebràvem el meu aniversari. Li van oferir el meu cap en safata pràcticament: -Cuantos cumples? -25 -Uy, ya sabes lo que significa, no -Por el culo te la ... -Y todo el año, eh... -Es que nos lo has puesto muy fácil Després de les brometes em dedicar la coneguda cançó Happy Birthday en anglès i en castellà. Un duo molt original. Tot s’ha de dir. Sincerament serà un celebració d’aniversari que no oblidaré fàcilment.
Del local m’agradaria destacar el bonic tapis amb que esta decorat. Es un quadre en blanc i negre d’una ciutat molt internacional. Els edificis dels carrers estan plens de monuments d’arreu del mon. La Torre Eiffel de Paris, el Coliseum de Roma, la Casa Batlló de Barcelona, el Big Ben de Londres i un llarg etcètera. Sincerament, trobo aquest quadre un idea molt original. La idea de passejar pel carrers i trobar un monument a cada cantonada m’encanta. La de viatges que ens estalviaríem, no trobeu?
Marcus | 01 Agost, 2005 01:34
Un comandant li diu a les seves tropes:
-En aquesta guerra està prohibit morir! És una ordre!!!
Marcus | 30 Juliol, 2005 00:00
Sempre m’ha fet gràcia que l’Hotel Princesa Sofia de Barcelona estigui ubicat al carrer Sabino de Arana. Aquest home va ser el pare del nacionalisme basc, fundador del PNB i un carlista convençut. No entraré ara a discutir les idees polítiques d’aquest home. Tan sol remarcar com és d’irònic que idees carlistes i borbòniques conflueixin avui dia en un mateix espai.
Fa un quan temps vaig aprofitar unes vacances de setmana santa per anar a Bilbao. I quina va ser la meva sorpresa passejant per aquesta magnifica ciutat descobrir un carrer anomenat Francisco Macià, president de la Generalitat de Catalunya i d’ERC en el seu temps. En aquest mateix carrer també hi havia un hotel. L’hotel Deusto. M’esperava trobar un hotel Princesa Sofia o amb el nom de qualsevol altre membre de la dinastia Borbònica. Hauria sigut irònic que un carrer d’un república com Macià ubiques, com Barcelona, un hotel amb un nom relacionat amb la monarquia. No trobeu?
Marcus | 29 Juliol, 2005 13:57
1 petó per tu
2 un numero maçó
3 són multitud
4 fantàstics
5 estrelles
6 pollastres a cada barra
7 up
8 l’infinit vertical
9 número atòmic del Fluor
10 pel·lícules de Star Trek
11 de setembre
12 post te aquest blog
13 numero favorit dels akelarre (lloc on les bruixes celebraven els seus rituals)
14 llibres
15 dies de vacances
16 lletres te el meu nom complet
17 nombre de síl·labes d’un haiku
18 majoria d’edat
19 cançons
20 century fox
21 un joc de cartes
22 cap i cua
23 parells de cromosomes
24 mesos de felicitat
25 anys
Marcus | 28 Juliol, 2005 08:38
Us heu preguntat mai perquè molts edificis de Barcelona estant estructurats en entresol, baixos, principal i després segueixen un ordre normal: primer pis, segon pis, i així fins l’últim? Quina necessitat hi ha de tenir tres pisos abans del primer pis pròpiament dit? Doncs això es deu senzillament a la picaresca. Segons el que m’han explicat, els anys 30 i 40 l’Ajuntament atorgava llicencies per construir edificis de, per exemple, cinc pisos. Aleshores els constructors molt hàbilment es van inventar aquest pisos fantasma. Com a resultat tenien edificis de fins a vuit pisos quan la llei els permetia fer-ne de cinc, seguint l’exemple anterior. No està malament, oi? Quan l’Ajuntament va veure el que passava per solucionar-ho va donar llicències d’obra amb limitacions d’alçada. Per entendre’ns, va autoritzar a construir edificis de cinc pisos però aquests havien de tenir una alçada màxima de quinze metres, per exemple. Així s’evitava que sortissin pisos de més.
Després de conèixer aquests fets em pregunto si aquest tipus de construcció també es va donar a altres ciutats o és un cas típic de gran ciutat.
Marcus | 25 Juliol, 2005 00:14

L’altre dia estava a la platja i va passar quelcom que em va fer somriure. Estirat sobre la tovallola llegint Àngels i dimonis de Dan Brown els crits d’un infant em van fer perdre el fil de la novel•la. Xisclava d’emoció perquè havia vist un home vestit de submarinista sortint del mar. El nen acompanyat d’altres nens i nenes i dels seus pares respectius es van acostar cap al submarinista. El que havia cridat tant l’atenció d’aquell menut eren els peixos pescats pel submarinista. -Què és el Nemo?- va preguntar el nen amb cara de preocupació a la seva mare. La mare evidentment va somriure i per tranquil•litzar a la criatura va dir: -No és el Nemo, ni la Dory tampoc. Després d’aquest aclariment els nens es van acostar a tocar els peixos. Casualment no era l’únic que estava contemplant l’escena dels nens. A prop meu hi havia un altre grup format per tres dones. Concretament les tres generacions d’una mateixa família: una àvia, una mare i una filla. L’àvia va comentar en veu alta: -Què diu del capità Nemo? No vaig entendre la resposta de la mare. El vent es va endur les paraules Es curiós com cada generació te els seus referents. Pels més petits Nemo és el peix de la pel•lícula de la Disney Buscant a Nemo. Pels més grans Nemo és el capità Nemo de la novel•la de Jules Verne "20.000 llegües de viatge submarí" o la seva versió cinematogràfica amb el James Mason interpretant l’intrèpid capità.
Marcus | 21 Juliol, 2005 21:18
Ni l’amor a primera vista, ni el primer amor, ni un amor d’estiu, ni fins i tot, un rotllet de primavera. El millor amor de tots és l’amor correspost. Quan saps que ella t’estima i tu l’estimes a ella. Quan tot encaixa al seu costat i la unió dels vostres cossos és una obra digne del més gran de tots els mestres.
Quan estic amb ella, amb la Carme, la felicitat que m’omple és tan gran. I és que després de tant buscar em vaig deixar trobar.
Aquesta setmana, la Carme, ha marxat de viatge. Estarà una setmana fora. I sincerament he intentat prendre-m’ho amb calma i serenitat però no he pogut. La trobo tant a faltar. Estic molt sensible. Diria que d’una forma exagerada. Tot ha començat aquest matí mentre em dutxava. No he pogut acabar perquè l’aigua estava congelada. I el més estrany és que l’habitació estava plena de vapor i el calefactor funcionava perfectament. Més tard, mentre esmorzava el meu got de llet fresca, ha tornat a passar. Aquest cop he hagut de escopir la llet de calenta que estava. M’he escaldat la llengua durant el procés. M’he deixat caure sobre el sofà per intentar digerir el que m’estava passant. Però m’he fet un mal al cul increïble. El coixí era tan dur com una pedra. Cada vegada era més estrany el que m’estava passant. M’he mirat al mirall del lavabo. Quina cara que feia. Tenia un aspecte deplorable, no era jo mateix, i tan sols feia un parell d’hores que la Carme era fora. Sense voler he tirat el seu perfum preferit al terra. L’ampolla de cristall s’ha trencat en mil bocins. La fragància, lliure, ha ascendit fins al meu nas. Inicialment m’ha agradat sentir aquella olor. Semblava que ella tornava estar a casa. Però la intensitat del perfum s’ha anat fent més gran cada cop. Més i més. Ha arribat un punt que ja no respirava aire sinó perfum. Amb grans esforços he arribat fins al menjador. He obert la finestra. Però en fer-ho, per poder respirar aire fresc, el soroll del trànsit del carrer s’ha fet aclaparador. Insuportable. Les orelles m’han començat a xiular desesperades. Tan intens ha sigut el soroll que no he sentit arribar la Carme.
-Hola!
-Què fas aquí? –li he dit mentre tancava la finestra.
-M’han cancel·lat el vol. Et trobes bé?
De sobte tot ha tornat a la normalitat. L’aparent desordre sensitiu s’havia acabat. Els meus sentits tornaven a tenir una correspondència amb la realitat.
-Ara que estàs aquí ja estic bé. Carme, no m’abandonis mai.
-I es clar que no.
| « | Maig 2008 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | 4 | |||
| 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
| 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
| 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
| 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 | |