Blogbuster

El Blog de l'estiu, de la tardor, de l'hivern i de la primavera.

Tot es pot interpretar

Marcus | 27 Octubre, 2005 22:23 | latafanera.cat

Reproducció aproximada de dues converses malinterpretades:

La primera d’elles va ser amb una noia del país basc que viu a Catalunya (que ha après el català de forma pràcticament autodidacte), un amic meu i un servidor. El diàleg va tenir lloc al sortir d’una projecció de curtmetratges del festival de cinema de Sitges.

-Ei, hola!

-Hola, com ha anat? Que heu vist?- va dir ella.

-Buf, moltes coses. Entre elles un documental basc.

-De que anava?

-Sobre rem.

-Ah,... sobre el son.

-Eh?

-Rapid Eye Movement: REM.

-No, no. Sobre rem (amb el braços imito el moviment d’un remer). Remo.

-Ah...

Riures.

La segona va tenir lloc fa bastant temps entre el mateix amic i un servidor. Feia referència a la recent caiguda de l’escenari del dirigent cubà Castro.

-Ei, ja has vist la caiguda de Castro?

-Que fort, l’han enderrocat?

-Eh...? No, em refereixo a l’aparatosa caiguda de l’escenari de Castro. Ho han ensenyat per les noticies. A l’acabar un discurs.

-Ah, encara no les he vist.

Riures.

Anarcosales

Marcus | 10 Octubre, 2005 22:21 | latafanera.cat

Acabo de veure un reportatge d’Entre línies sobre la conflictivitat que ha generat la instal·lació d’una narcosala a Barcelona. En sentir el Ramon Pellicer presentant el reportatge m’ha vingut al cap la següent idea:

Dels creadors de: “una amoto” arriba: “l’anarcosala”. El paradís dels anarquistes. Si en una narcosala els drogaaddictes poden administrar-se les dosis de droga en condicions higièniques, els anarquistes a la "anarcosala" tenen un lloc on el govern i qualsevol altre forma d’autoritat han sigut abolits. Un espai per posar en pràctica les seves idees amb la seguretat que ningú els mirarà malament.

Trànsit

Marcus | 29 Setembre, 2005 18:08 | latafanera.cat

De tant en tant apareixen petits anuncis que són a autentica perla audiovisual. Aquest estiu per concienciar-nos a conduir de forma prudent el Servei Català de Trànsit i la Generalitat de Catalunya han elaborat un spot excel·lent.

A l’anunci es veuen diferents imatges del que sembla ser un pis de l’Eixample de Barcelona. Un menjador, una sala d’estar, un lavabo, una habitació amb quadres per penjar,... I de fons se sent una trista melodia a piano combinada amb la veu d’una noia que deixa un missatge (pòstum) al contestador pel seu marit. Sentim el missatge diverses vegades que diu: “Hola, carinyo. Per fi he sortit. Arribo d’aquí cinc minuts. Espera’m, eh? T’estimo”.

Finalment es veu un home dret, aparentment compungit. Aleshores apareix la veu en off: “ Aquest missatge és l’únic que li ha quedat de la Clara”.

Se que algunes persones els pot semblar un anunci depriment i no els agradarà veure’l. Però a mi m’agrada perquè mostra la tristesa d’una forma bella. És d’una estètica implacable. A més prefereixo aquestes campanyes emotives a les que mostren la crueltat d’un accident.

Xiclets

Marcus | 21 Setembre, 2005 14:53 | latafanera.cat

Lluna d'aigua impossible de pescar i d'estimar.
Caramels ensorrats , la dolçor els llavis tallats.
Aire!
Vull aire gola avall,
nova vida.
Vull respirar!!!
Aigua!
Vull aigua gola avall,
nova vida.

Ulls de terra molla. 

TIC TAC COIX, d’ Aquitamxe.

Fa poc he tornat a veure un anunci que com més veig menys entenc. El producte en qüestió són els xiclets Happydent Microtech Withe que actuen sobre les dents com si et raspallessis les dents. Deixant de banda el fet que uns xiclets difícilment poden aconseguir la mateixa acció d’un bon raspall de dents, el que em sorprèn és la història que monten per vendre’ns el xiclet. Es veuen una parella d’occidentals (home i dona, suposadament parella) enmig del desert que troben un suposat home del desert vestit de blau. L’home occidental li mostra a l’home del desert que s’ha quedat sense aigua per rentar-se les dents (ja et dic jo que si et quedes sense aigua al desert del que menys et preocuparàs es de rentar-te les dents, no?). Aleshores l’home del desert li proposa un intercanvi: aigua a canvi de quedar-se  la dona occidental. Aquí és on, sincerament, amb perdo. La dona òbviament s’enfada perquè l’home occidental la vol canviar per aigua s’aparta. Però se’n va amb l’home del desert! És pot ser més contradictori? S’enfada amb l’occidental perquè la utilitza com si fos un objecte de la seva propietat i després accedeix voluntàriament a quedar-se amb l’home del desert (i l’aigua). No ho entenc la veritat.

Opinió sobre els blogs

Marcus | 14 Setembre, 2005 20:14 | latafanera.cat

Coses que m’agraden dels blogs: 

  • La infinita diversitat de temes que es poden arribar tractar.
  • Els post curts.
  • La possibilitat de fer comentaris que permeten un contacte directe i immediat amb l’autor.

Coses que no m’agraden dels blogs: 

  • Un blog amb molts posts i sense classificar en categories (sempre que el blog tingui aquesta possibilitat per defecte).
  • Un blog que te activada la opció de mostrar el fragment inicial del post. Per poder-lo llegir s’ha de prémer (segueix).
  • Un blog que abusi de les fotos.

Pescanova

Marcus | 07 Setembre, 2005 18:51 | latafanera.cat

Si veieu l’anunci de Pescanova a TV3 hi ha una cosa que us ha de cridar l’atenció. A l’anunci es veuen uns nens vestits de mariners jugant a la recerca del tresor acompanyats de la seva mare. Aquest suposat tresor son les típiques anelles de calamar arrebossades que es guarden a "la cova de gel" o congelador. Però el més curiós de tot  és que l’anunci tot ell és en català tret d’una paraula: grumetes. No se per quin motiu no poden dir-ho en català. Que potser no existeix grumetes en català? Evidentment que sí. Grumets. Tampoc és tan difícil. Ho podria entendre si fos el nom del producte però és que no és. La conclusió que en treus: o son uns incompetents o bé ho fan per algun altre motiu ocult.

Vinagre Bàlsamic de Mòdena

Marcus | 29 Agost, 2005 22:35 | latafanera.cat

L’altre dia per sopar vam menjar amanida però aquest cop no vam fer servir un vinagre qualsevol per amanir-la sinó vinagre balsàmic de Mòdena. Concretament de la marca Borges. És a dir, una imitació. Perquè el vinagre balsàmic de Mòdena autèntic és  carissim (entre 70-110 euros/litre). És tant car perquè necessita molts anys de maduració i com que és una denominació d’origen només el poden produir a la regió de Mòdena amb els mètodes tradicionals. Deixant de banda aquest fet el que més em va sobtar va ser el seu sabor. Senzillament és un vinagre amb un punt dolç. En provar-lo em va venir a la ment l’anunci de Borges en que es veu una família asseguda a taula esperant el novio de la filla. El pare es va queixant de tots el “defectes” del novio. No m’agrada la seva informalitat. No m’agrada la seva manera de vestir. Aleshores arriba el noi que diu: He portat vinagre. I el pare respon: no m’agrada el vinagre. La filla posa vinagre a l’amanida, el pare el prova i li canvia la cara i l’humor: no m’agrada... que vinguis tant poc a casa. Una veu en off diu: si no t’agrada el vinagre t’encantarà. Si t’agrada et sorprendrà. Per una vegada a la vida la frase publicitària era certa! A mi que m’agrada el vinagre em va sorprendre. Això sí, crec que no és un bon vinagre per posar a les amanides. Aquest punt dolç desentona una mica. Segur que hi ha altres plats on queda millor. Però clar, això va gustos. És que a mi m’agraden les coses àcides.

Desitjos de coses impossibles

Marcus | 22 Agost, 2005 22:28 | latafanera.cat

Per l’Aina.

No puc evitar-ho. M’he enamorat bojament del meu professor. És tan guapo! Ja se que la diferencia d’edat és gran però no m’importa. Me l’estimo. Hi he estat donant voltes i encara no se que m’agrada més d’ell: si els seu ulls, les seves mans o aquell culet tan maco que te quan es gira per escriure a la pissarra. Es tan difícil decidir-se.

M'’agrada molt anar a les seves classes. Abans que vingués ell em passava el dia al bar de la facultat amb les amigues xerrant de les nostres coses. Però un bon dia vaig anar a classe perquè em passessin uns apunts i de sobte va aparèixer per la porta. Des d’aquell dia sempre em poso a la primera fila de les seves classes.

Tothom pensa que dret civil és un avorriment d’assignatura (jo també ho creia) però desde que en Carles dona les classes les hores em passen volant. Quan ens explica algun dels articles de codi civil hi posa tan d’interès i ho amaneix tan bé, amb algun dels seus exemples, que tothom calla i apunta.

El dia que ens va explicar el tema del matrimoni el cor em va donar una volta sencera al confessar-nos que ell no estava casat. A partir d’aquell dia la meva dèria per ell va anar en augment. Fent us del meus contactes no em va costar gaire esbrinar quin era el tipus de noia que li agradava. Quan m’ho van dir el cor se’m va tornar a posar a lloc. No encaixava ni de lluny en el seu perfil. Però el pitjor de tot és que li agradaven les noies intel·ligents. Que fossin critiques amb les idees establertes de la societat actual. Afortunadament no tot eren males notícies. Algun cop quan aixecava la mà per consultar algun dubte veia com els ulls se li anaven cap al meu escot. Encara tenia possibilitats. Només havia de cridar la seva atenció intel·lectual. I se’m va presentar una oportunitat única per fer-ho. A mitjans de curs ens va proposar que li entreguessim un treball per pujar nota. Li podríem entregar com a màxim el dia l’últim dia de classe que coincidia amb una conferencia on assistia com a ponent  Si aconseguia fer un treball prou brillant i li entregava després de la conferencia segur que es fixaria en mi. El que no sabia era d’on trauria el temps per fer-lo. Entre el munt de treballs de les altres assignatures, la feina a casa i la feina els caps de setmana no sabia si ho podria aconseguir.

Els dies van anar passant i finalment el temps per acabar el treball també. Faltaven sis hores per la conferencia i el treball encara no tenia títol. Qui la podria ajudar? La resposta a aquesta pregunta va aparèixer amb forma de fada. Sí, us ho ben asseguro. Em va preguntar: Marta, que puc fer per tu? I ja us imagineu que li vaig demanar, no? Ser una noia increïblement intel·ligent per poder acabar tots els treballs pendents. I sobretot acabar el del meu professor i a continuació poder seduir-lo amb la meva intel·ligència. Lamentablement aquest desig tenia una condició. A les dotze de la nit tornaria ser la noia de sempre. Tot i així, vaig acceptar. Que meravellós era ser intel·ligent! Amb un tres i no res tots els treballs pendents van estar acabats i el del meu professor era el millor de tots. Ràpidament el vaig enquadernar per fer-lo presentable. I igualment jo també em vaig fer presentable. Amb un vestit que el faria bavejar com un infant em vaig presentar a la conferencia.

La meva entrada va ser triomfal. Ell acabava de començar la seva dissertació. El repic dels talons de les meves botes contra el terra van cridar la seva atenció. Caminant amb un somriure al llavis pel passadís central de la sala, amb cadires a cantó i cantó, em vaig acostar cap a la taula. Li vaig picar l’ullet un cop estava asseguda a les primeres files. Ell aprofitant una pausa en el seu discurs em va tornar un somriure.

No era l’única noia de classe que l’havia vingut a veure. N’hi havien unes quantes escampades per la sala. Però no tindrien res a fer un cop li hagués  entregat el treball. Al cap de quaranta cinc minuts la conferencia es va acabar. En el torn de preguntes la meva intervenció va ser la millor. Va ser a continuació del típic jubilat que formula una pregunta sense sentit després d’una interminable introducció. El professor va quedar encantat per la meva qüestió. No era gaire difícil, i a més, li permetia lluir-se davant del públic que tenia davant. Si vols seduir un home no hi ha res millor que alimentar el seu ego, la seva vanitat. Això i portar un vestit tan sensual que deixés poca cosa a la imaginació.

En acabar la conferencia els assistents podien gaudir d’un luxós cocktail amb alcohol i petites exquisiteses pel paladar. Aquest era el meu moment per atacar.

-Hola, professor- vaig dir de forma seductora

-Oh! Hola, Marta –va dir fingint sorpresa.

-Veig que es recorda de mi.

-Com oblidar-la.

-Li porto el treball que ens havia encarregat.

-Ah, perfecte.

El va agafar sense mirar-se’l.

-No em convida a una copa?

-Es clar que sí. Cava?

-Sí.

-Què li ha semblat la conferencia?

-No ha estat malament...

-Oh...

-Però m’agraden més les seves classes.

Després d’aquesta frase i un somriure, el professor ja estava captivat. Per mi evidentment. Amb habilitat el tema del treball va sortir a llum. Moment que vaig aprofitar per lluir-me. Ens vam embolicar en una conversa cada cop més interessant. El nostre diàleg era com un partit de tennis. Ens passaven la pilota de la conversa l’un altre. Anàvem d’un cantó de la pista a l’altre. Gaudint de cada toc de pilota. La gent que deambulava pel nostre voltant no tenia cap importància per nosaltres. Realment la intel·ligència que m’havia dotat la fada era prodigiosa. Tenia l’experiència acumulada de tota una vida en el cos d’una joveneta sensual.

No se si va ser el meu encant físic o la meva intel·ligència o ambdues coses que van aconseguir una invitació per anar a sopar a un dels restaurants més cars i selectes de la ciutat. Quin sopar! Mai havia estat rodejada de tant de luxe i provat uns plats tan ben cuinats. Però el millor de tot va ser la companyia. Realment havíem connectat. Entre nosaltres existia una retroalimentació constant que prometia un gran futur. De sobte mentre estava menjant les postres el professor em va començar a mirar d’una altre manera. Sí, ho havia aconseguit. Acabava de deixar-me de veure com una alumne per mirar-me com a dona. Eren al voltant de les onze. No quedava gaire pel final del termini. És per això que sortint del restaurant i mentre em deixava posar l’abric se’m va ocórrer una idea perquè em portes a casa seva. Amb habilitat vaig fer em convidés a casa seva perquè m’ensenyes uns documents que m’ajudarien a ampliar el treball que li havia fet. Era l’excusa perfecte per emportar-me’l al llit. I així va ser. Després d’un parell de copes i de fer veure que m’interessaven moltíssim els seus documents vam acabar embolicats al sofà. Just quan sonaven les dotze campanades ell i jo estàvem fent la nostra pròpia celebració al llit. Us puc assegurar que va ser una manera perfecte d’acabar el dia. Llàstima que quan van sonar les campanes tota la saviesa regalada es va escampar pels llençols del llit on reposava nua.

L’endemà al mati després de despertar-nos juntets i d’ esmorzar a la seva cuina va voler continuar parlant de les seves coses. Però jo ja no era capaç ni d’entendre el que deia, i menys encara, replicar alguna cosa interessant. Al principi encara el vaig distreure fent-li carícies i altres subtileses de seducció però al final mentre dinàvem es va començar a intrigar pel meu recent estrany comportament. Aquell dinar no el vaig acabar. Quan portaven el segon plat no vaig aguantar més i vaig despedir d’ell. No va entendre que m’havia passat de la nit al dia. Que havia passat? Que se n’havia fet d’aquella dona intel·ligent?

Allò va ser el final de la nostra relació. Tot i el fracàs sentimental com a mínim  n’havia tret alguna cosa: una matricula d’honor. Ah, i no penseu malament. Va ser pel treball no per la nit que havíem passat.

Epíleg

La feina d’una fada bona mai s’acaba. Després del desig de la noia que volia ser més intel·ligent el següent de la llista era un noi. Curiosament anaven junts a la mateixa classe. Del no res va aparèixer a l’habitació del noi.

-Que puc fer per tu noi? Demana’m el que vulguis i se’t complirà.

-Vull que la Marta s’enamori de mi.

-Concedit!

Lost

Marcus | 13 Agost, 2005 22:04 | latafanera.cat

M'agrada la sèrie Lost (perduts), tant que no m'he pogut estar i li he volgut dedicar un post sobre els números maleïts: 4, 8, 15, 16, 23, 42. Aquells que seguiu la sèrie ja sabeu de què parlo.

4 estacions

 8 bola billar

 

15 "Paraules d’amor"

 16 bits

 

 23 parelles de cromosomes

 

42 pàgines

 

I pels bojos dels números un parell de pàgines més:

1) Per aquells que volen veure els números de Lost en una samarreta, en un tassa, o en coixí podeu mirar aquí.

2) Un blog dedicat a trobar les referències numèriques d'aquests números 4,8,15,16, 23, 42 a la serie Lost. Per exemple: 4 anys ha tingut Locke el seu problema ;-), de 8 mesos estava la Claire quan va agafar l'avió,, etc... Ho trobareu a http://thelostnumbers.blogspot.com/

Font Vella

Marcus | 11 Agost, 2005 22:56 | latafanera.cat

Cada vegada que fan l’anunci de Font Vella Sensación, un nou tipus d’aigua aromatitzada amb diferents gustos, no em puc estar de mirar-lo. I és que hi ha alguna cosa estranya que em crida l’atenció. És la veu d’una de les noies asseguda davant de la taula. La seva frase és: perquè refresca! Però ho diu d’una manera singular: refresgca. Sí, ho heu sentit bé, amb una g intercalada. Realment no entenc perquè ho pronuncia així. La resta de gent de l’anunci pronuncia la seva frase de forma correcta. Això només passa a la versió en català de l’anunci. No se com és castellà, doncs encara no l’he vist.

«Anterior   1 2 3 ... 13 14 15 16 17 18 19 20  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb