Blogbuster

El Blog de l'estiu, de la tardor, de l'hivern i de la primavera.

Experiències amb turistes

Marcus | 14 Juliol, 2005 21:30 | latafanera.cat

A principis de juny anava amb metro tranquil·lament cap a la facultat quan uns turistes en forma de família modèlica (pare, mare i dos fills, nen i nena, naturalment) em van fer una qüestió. El pare amb un anglès correcte em va dir:

-Do you speak english?

Un servidor recordant el seu viatge a Paris va respondre tal i com fan alguns francesos quan els fan aquesta mateixa pregunta:

-A litle.

L’home confiat em va preguntar:

-How many ha...(indesxifrable) lives in Barcelona?

Si senyor! Havia aconseguit entendre tota la frase menys el substantiu principal de la pregunta. El pare de família va insistir novament. Tanmateix no podia entendre que em volia preguntar.

-What? Se’n va ocorre contestar per fer temps.

En aquell instant la resta de la família contemplava la situació. Mare i fills miraven un pare incapaç de solucionar un problema. Aleshores la dona veient que el seu marit no se’n sortia va dir en veu alta i amb una intuïció sorprenent:

-People!

Ah, per fi ho havia entès! Volien saber quanta gent vivia a Barcelona. La paraula que no aconseguia entendre abans era habitants. A continuació els vaig respondre:

-Two milions.

I van quedar satisfets. Em van donar les gràcies i van baixar a la següent parada.

En aquell moment em vaig posar a pensar. Estava meravellat per la manera com la dona havia resolt la situació. Va saber interpretar que l’únic incomprensible de la frase del seu marit per mi era habitants. De vegades em quedo meravellat per allò que la gent anomena intuïció femenina. Quan en realitat no deixa de ser res més que una gran habilitat per observar l’entorn que els envolta. Senzillament les dones tenen una gran capacitat per interpretar les senyals del seu voltant. Els homes han de fer un esforç mes gran per fer el mateix que elles.

Projecte Mònica

Marcus | 13 Juliol, 2005 07:59 | latafanera.cat

Dedicat a l'Oscar.

-Hola, Laia! Ja soc a casa.

-Ui, Ricard, que aviat tornes. Que t’ha passat alguna cosa?

- No t’ho creuràs. Aquesta tarda passejant per la fira del llibre antic m’he trobat una parada molt curiosa. Estava regentada per una senyora molt gran, d’uns 90 anys, però increïblement lúcida. M’estava mirant els llibres que tenia exposats i de sobte m’ha començat a parlar:

-Sap, jove, vostè em recorda al meu difunt marit. Quan era jove, es clar. Passejant de parada en parada i remenant  tots els llibres. Li agraden els llibres antics o de segona mà, oi?

-Doncs, la veritat és que sí. Tenen alguna cosa que els fa especial. Saber que algú els ha llegit, ha anat amunt i avall amb ells, que potser estan dedicats o amb notes al marges. M’entusiasma.

-Al meu marit també li agradaven molt. Tots els llibres que veu aquí son seus. Els comprava a les botigues i fires de llibres antics d’arreu del país. La casa n’estava plena. Jo m’he fet gran i ara ja no hi veig prou per llegir. L’edat no perdona. Es per això que me’ls venc. Que n’he de fer de tants llibres a casa? Si hi ha algun llibre que li agradi no ho dubti, agafi’l que li faré un bon preu.

-Moltes gràcies.

-Sap que penso? Em sembla que tinc una cosa perfecte per vostè. Al meu marit li encantava. És una edició única. És un dels últims llibres que va adquirir abans de morir.

L’anciana va remenar una caixa que tenia al seu costat per acabar traient un llibre embolicat amb un paper marronòs i lligat amb un cordill.

-Quedi-se’l. Li regalo. De debò. És per vostè.

-Gràcies però no ho puc acceptar.

-Si us plau. Agafi’l.

-D’acord. Moltes gràcies.

-És un llibre molt delicat. Obri’l quan arribi a casa.

Com si aquella dona fos la seva avia en Ricard li va fer cas. Tot seguit es va dirigir a casa seva per obrir el llibre.

-Es aquest? Va desembolica’l!!

-De seguida.

Amb molta cura, primer va desfer el nus. Només els ancians embolicaven els paquets d’aquesta manera. Són gent que van tenir una infància sense celo. Després va treure el paper marronos i finalment va posar el llibre artesanal sobre la taula. Van llegir el títol.

-“Projecte Mònica”.

-Et sona aquest llibre?

-La veritat és que no. Va, obre’l.

En Ricard va girar la tapa. A la primera plana hi havia el següent text:

Estimat lector: Aquest llibre que teniu a les vostres mans és un regal. Un present per la Mònica. I qui és ella? És la més dolça de totes les noies conegudes. Ella ho és tot per mi. Però el meu amor no és correspost. És una dona compromesa amb un altre home.

Sé que mai compartirem una vida junts i per això m’he embarcat en aquest projecte. I per portar-lo a bon port necessitaré la vostra ajuda. Us preguntareu en què consisteix. Ara us ho explico. El Projecte Mònica és una llista de petits grans plaers personals que cada lector d’aquest llibre podrà afegir successivament. Un cop hagi fet la seva contribució podrà entregar el llibre a qualsevol altre persona per que continuï la cadena. Però que s’entén per petit gran plaer? Doncs tot allò que valgui la pena sentir pel simple fet d’estar vius. Aquest és el meu present per la Mònica. Ja que no gaudirem conjuntament de la vida li ofereixo tots els plaers terrenals del món que l’envolta.

Missatge per l’última persona que afegeixi el seu petit gran plaer. Se li prega que faci entrega d’aquest llibre al seu propietari o en cas que ja no hi sigui en aquest mon a la Mònica a l’adreça que figura a l’ultima pàgina del llibre.

 

-No ho trobes preciós? És molt romàntic.

-Doncs, sí.

-A veure que ha posat la gent.

  • Estimar i ser estimat

-Aquest deu ser el plaer de l’autor del llibre.

-Per cert, com es diu?

-Està, al final del llibre. Després ho mirem. Ara vull continuar mirant el que ha posat la gent:

 

  • Fer petons
  • Abraçar amb totes les forces
  • El sexe
  • Dormir fins que el cos digui prou
  • Veure un got d’aigua quan estàs assedegat
  • Anar amb bicicleta
  • Llegir el diari
  • Parlar per telèfon
  • Seduir
  • Plorar d’emoció
  • Riure amb llàgrimes incloses
  • Menjar el teu plat preferit
  • Resoldre un problema matemàtic
  • Cridar
  • Cuinar pels altres
  • Treballar en allò que t’agrada
  • Veure com plou aixoplugat des de la finestra de casa
  • Posar-se guapo
  • Fer riure a la gent
  • Escoltar la radio
  • Descobrir un escriptor
  • Participar en una obra de teatre
  • Seure al costat de la llar de foc
  • Dutxar-se
  • Criticar algú a la seva esquena
  • Pintar un quadre
  • Acariciar un gat  i sentir com ronroneja
  • Elaborar un pla
  • Descobrir una conspiració
  • Conspirar
  • Esternudar
  • Comprar al supermercat
  • Anar de rebaixes
  • Cantar
  • Tenir fe
  • Viatjar
  • Fer un massatge
  • Salvar vides
  • Disparar
  • Jugar amb un nen petit
  • Fotografiar amb una polaroid
  • Tenir una conversa sobre el sentit de la vida una calorosa nit d’estiu
  • Fer un programa de radio
  • Fer un programa de televisió
  • Anar a una estrena cinematogràfica
  • Veure una escena d’acció a càmera lenta
  • Parir un fill
  • Ajudar a algú necessitat
  • Escriure un llibre
  • Tenir un amant
  • Barallar-se
  • Nedar
  • Escalar una muntanya
  • Fer un foc
  • Jugar a golf
  • Conduir un cotxe
  • Caure en paracaigudes
  • Anar a un museu

-Escolta, Laia quantes pagines deu haver

-Ben bé, unes 200.

-Vaig a fer cafè

-Mira aquesta també hi és

  • Fer un cafè
  • Ballar
  • Saltar a la corda
  • Caminar descalç sobre moqueta
  • Estirar-se sobre la gespa
  • Anar a un concert
  • Escombrar
  • Rascar-se
  • Plantar un arbre
  • Fer un puzzle
  • Cosir
  • Jugar a cartes
  • Passejar el gos
  • Esquiar
  • Prendre una copa en un bar del passeig marítim una nit d’estiu
  • Fumar
  • Collir flors
  • Fer regals
  • Olorar un perfum
  • Passejar per la platja
  • Prendre el sol
  • Viatjar en tren
  • Xatejar i/o parlar pel messenger
  • Seguir un teleserie
  • Despullar
  • Afaitar-se
  • Beure alcohol
  • Tocar el piano
  • Regalar roba interior
  • Llegir una carta
  • Xupar-se els dits després de menjar un bombó
  • Acabar una col·lecció
  • Observar la gent sense que aquesta ho sàpiga
  • El silenci
  • Contemplar com es pon el sol
  • Xiular
  • Xiuxejar a la orella
  • Escriure un mail
  • Curar-se
  • Una mirada

 

La Laia i en Ricard van estar tota la nit llegint aquell llibre. Somrient cada vegada que llegien alguna cosa sorprenent, o fent cara de desacord quan veien alguna cosa fora del normal. Finalment van arribar al final.

-Has vist el mateix que jo, no?

-Em sembla que sí

-És l’ultima pàgina. Saps que significa això? Tenim el privilegi d’acabar el llibre i entregar-lo a la Mònica.

-Que posem? Ens hem d’assegurar que no estigui repetit

-Tranquil. Se el que hem de posar:

  • Entregar el “Projecte Mònica” a la Mònica i conèixer-la.

Matices

Marcus | 11 Juliol, 2005 22:40 | latafanera.cat

Sens dubte, el primer blog que em fa il·lusió comentar només potser un: Matices (http://www.matices.blogspot.com/). És el blog de la noia que em va iniciar en aquest món. Em semblaria molt lleig comentar altres blogs sense abans no fer menció aquest blog.

Els que us animeu a visitar-lo veureu com n’és de peculiar. A grans trets es podria dividir en tres apartats:, esbossos autobiogràfics, creació literària pròpia i fragments literaris de grans autors.

Des dels inicis del blog ha anat combinant aquestes tres facetes. Simplement són magnífics tots aquells post d’inspiració autobiogràfica que fan referència a la vida a Barcelona:  Estanques, Barcelona, capitulo 1, Barcelona, capitulo 2: subways, Barcelona capitulo 3: desconocidos, o els del viatge a París: A solas con París (notas de viaje),  Y Paris 2.

Com ja hem dit també dedica una part del seu blog a la creació literària pròpia: ja sigui poesia (lecturas insulares, esbozo de alma, poemas irreberentes ), literatura en forma de petits relats (Querida Aya, Recetas de lo cubista) o filosofia (intento de seriedad y els 7 posts en que es desglossa).

L’últim apartat, el de fragments literaris, sembla ser el que més li agrada. Doncs n’hi ha molts i variats: Cortazar, Kundera, Unamuno, Capote, Einstein, Zweig, entre d’altres.

En resum és un blog que intenta fugir del típic diari personal on s’expliquen les vivències quotidianes de forma biogràfica. Crec que intenta ser un refugi de la literatura, en majúscules, si em permeteu l’expressió.

Espero que us agradi.

Territoris inexplorats

Marcus | 08 Juliol, 2005 19:50 | latafanera.cat

“Em dic John Brigthon i soc internauta. Fa un any el portal de Google em va portar fins a la Blogsfera. Des d'ença he descobert un nou mon ple de blogs sorprenents, innovadors i fascinants. Ara vull mirar endavant i compartir les meravelles que he vist.”

Tot va començar amb un viatge a París. Durant el trajecte de tornada a la capital amb autocar em vaig asseure al costat d’una noia. Vam estar parlant pràcticament tota la nit d’infinitat de coses i una d’elles van ser els blogs o diaris personals. No n’havia vist cap (o almenys no era conscient d’haver-ne vist cap) tot i que feia temps que navegava per internet. Em va donar l’adreça del seu blog abans de acomiadar-nos. Un cop a casa, net i descansat, vaig visitar-lo. Va ser una grata sorpresa, la veritat. A partir d’aquell moment la curiositat per conèixer nous blogs no ha deixat d’acompanyar-me. A partir d’avui us aniré mostrant els blogs que per mi han significat o signifiquen alguna cosa. Espero que gaudiu del viatge.

El cor de la ciutat

Marcus | 07 Juliol, 2005 15:41 | latafanera.cat

Maggi

Les persones que veuen "El cor de la ciutat" saben que abans de començar el serial l'últim anunci que fan és d'un producte de la marca Nestle. Concretament son uns tallatele i pit de pollastre amb verduretes a la vinagreta Maggi Sveltesse. Des del el primer dia que el vaig veure em va agradar. A l'anunci es veu una xef cuinant i una noia jove corrent per la ciutat. Es van alternant les escenes del dos personatges: l'home plega de la feina i la noia continua corrent pels carrers. Finalment acaben xocant suposadament a la sortida del restaurant. I justament en aquell moment enfoquen a la noia sorpresa per l'encontre apartant-se els cabells de la cara. I acte seguit se la veu somrient (està seduint perquè li agrada el que ha vist). Personalment aquesta seqüència del fets em te fascinat. La cara de la noia és senzillament prodigiosa. Capta tan bé l'esperit de la sensació d'amor. Alguns podrien dir que és amor a primera vista. Però per mi aquesta apreciació és indiferent. La mirada de la noia transmet tanta informació en tants pocs segons. És impressionant.

Neveres

Marcus | 06 Juliol, 2005 21:57 | latafanera.cat

 

Anunci neveres Bosch

Recentment he vist un anunci de neveres Bosch que m’ha cridat l’atenció. Un home entra a casa amb una regal enorme als seus braços. L’intenta amagar de la seva dona que corre per casa. Arriba a la cuina i just quan sembla que l’ha descobert arriba el cop d’efecte de l’anunci. L’ha amagat a dins de la nevera. Que se suposa extremadament ampla. Però el que em sorprèn és la pregunta de la dona: Què fas aquí? És que potser li sorprèn veure el marit a la cuina? Ningú és capaç de veure una lectura masclista d’aquest anunci? La cuina no és el lloc de l’home de la casa?

Costa Infinita

Marcus | 06 Juliol, 2005 19:33 | latafanera.cat

El meu nom és Eric i soc escriptor. Però per escriure necessito el sol i la platja del mediterrani com la bellesa necessita d’uns ulls que l’admirin. La sensació de la inassolible infinitat del mar m’inspira per crear les situacions i personatges dels meus relats. Lamentablement visc en un petit poble de l’interior envoltat de rius i muntanyes. Certament és un paisatge idíl•lic i tranquil. Per molts seria un lloc ideal per escriure però a mi no em serveix. Per fortuna existeix internet. Fruit de l’atzar i l’avorriment vaig conèixer la persona ideal en un xat d’escriptors frustrats/periodistes vocacionals. Cire, una noia de nom incert, que després d’una llarga conversa de mitjanit es va oferir per llogar-me una habitació al seu pis de la costa daurada. Era una noia jove, independent i treballadora que havia acabat vivint sola en un petit pis després de trencar amb la seva antiga vida. Amb l’ajut familiar estava posant en marxa un petit negoci d’hosteleria que li robava totes les hores del dia. I com si això no fos prou estava acabant els seus estudis de restauració. A la vista d’aquest panorama i la meva escassa liquiditat monetària li vaig fer una proposta. Si em deixava l’habitació abans mencionada de forma gratuïta a canvi jo li faria totes les feines de la casa: netejar, cuinar, planxar, rentar i tot allò que fes falta. La resta d’hores lliures les dedicaria a escriure. Per sorpresa meva la Cire va estar-hi d’acord. L’endemà mateix després de despedir-me de tot i tothom el tren em va portar cap a la costa. Mentre esperava que la Cire em vingués a recollir a l’estació, tal i com havíem quedat, no vaig poder sinó contemplar el mar durant una bona estona. Ja ho sentia. Les idees s’acostaven com onades a la platja de fèrtil imaginació. En recollir-me es va sorprendre pel meu escàs equipatge. M’agrada viatjar lliure de carregues li vaig dir. La seva cara mostrava sorpresa. Certament era jove, molt més que jo. Els seus vint anys no enganyaven a ningú. Un cop ens vam arribar a casa tot va anar molt ràpid. Per ser uns quasi desconeguts entre nosaltres la nostra coordinació era magnifica. En un no res cadascú feia el que havia de fer. Ella estudiava i treballava molt per posar el negoci a punt i jo escrivia millor que en somnis. La nostra rutina era la següent: em llevava ben d’hora per fer-li l’esmorzar que se’l menjava pel camí. En acabat netejava la casa i feia totes les tasques acordades. Al migdia em preparava un dinar frugal només per mi ja que ella dinava fora molt sovint. Després d’aquests insípids matins les tardes es convertien en el meu paradís. Amb unes xancletes al peus, un banyador, la tovallola a l’esquena i un bloc de notes baixava cada tarda a una petita cala apartada per escriure. Escrivia moltíssim. No us ho podeu imaginar. Pàgines i pàgines senceres per les dues cares del full. I que n’era de fàcil. Tot el munt d’idees que em ballaven desde feia temps pel cap es materialitzaven en els mots més bells i oportuns. Tan difícil que es feia escriure una sola ratlla allà dalt del poble. Escrivia sota el sol fins que aquest decidia tocar l’horitzó. Quan ja no s’hi podia veure recollia totes les coses per enfilar el camí cap a casa. Sovint arribava a la mateixa hora que la Cire, cansada de treballar i d’anar amunt i avall tot el dia. A l’hora de sopar, l’únic àpat que fèiem junts, ens posàvem al dia del que havíem fet al llarg d’aquest. Ella m’explicava com havíem anat les classes i els tràmits del negoci projectat. En general sempre em divertia escoltar com s’explicava. Les meves activitats potser no eren tant interessants com les seves però en satisfeien molt més del que s’imaginava. Al principi d’estar en aquella casa li deia totes les feines de la llar que havia fet perquè sapigués com de bé complia la meva part del pacte. No li volia parlar del que estava escrivint perquè per mi les obres incompletes son difícils d’apreciar. Però amb el temps vaig canviar de parer. M’interessava comprovar la seva reacció davant les situacions materialitzades en paraules. Més d’un cop em va ajudar a desfer els propis nusos o entrebancs que em creava jo mateix. Era una gran col•laboradora. S’ha de dir que no sempre anava a la platja. Hi havia dies que em quedava a casa per rescriure, retocar i eliminar tot allò sobrant en el meu portàtil de segona mà. El millor dia de la setmana era el diumenge. Es va convertir en el nostre dia de lleure. Ella s’oblidava del seu negoci i jo del meu relat. Ens llevàvem tard, llegíem el diari i després fèiem alguna activitat conjunta: excursions, passeigs pels carrers bohemis, visites al cine o al teatre i una llarga llista de coses més. El pacte no escrit que havíem acordat s’acabava al cap d’un mes. Temps suficient per acabar la novel•la que tenia entre mans. Quan va arribar aquell dia una gran tristesa ens va aclaparar. Sembla mentida però m’havia adaptat tan bé aquell paisatge que el trobaria molt a faltar quan estigues allà dalt. Suposo que per això la Cire em va fer un regal de comiat. En realitat eren dos: una ampolla plena d’aigua i una altre plena de sorra de la cala on anava diàriament ambdues acabades de recollir aquell dia. Ens vam acomiadar amb la intenció d’acabar sense llàgrimes als ulls que no vam ser capaços de complir. Havien sigut uns dies tan feliços. Un mes després de tornar a casa el llibre ja estava editat i a la venta als centres comercials i llibreries del país. En tots ells hi figurava una dedicatòria a nom d’ella i el seu tros de paradís del qual en formaven part per sempre més.

«Anterior   1 2 3 ... 18 19 20
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb