Blogbuster

Recentment  l'Eva i jo ens hem aficionat a veure els caps de setmana un programa que fan el canal SET de Sony a través de TDT. Es diu The Amazing Race, tot i que l'han traduïda com el Gran Reto (certament era una gran repte traduir-la com la cursa sorprenent). Diumenge emeten la final de la cinquena temporada però als EUA ja van per la desena. El concurs consisteix en una cursa per parelles arreu del mon. Cada parella ha d'anar trobant pistes i superar les diferents proves a cada un dels països de la cursa. L'últim parella de cada etapa és eliminada. En definitiva és una gran gimcana arreu del planeta en que agafen avions, cotxes, animals i altres objectes estranys per obtenir un premi final d'un milió de dòlars. No està malament però tal com està el tipus de canvi millor un milió d'euros, no?

Ens vam aficionar aquest programa a mitja cursa durant la seva a Egipte quan ja havien eliminat a moltes de les parelles concursants. I és que les parelles participants és un dels grans encerts. Tenim la parella de models religiosos. Cristians devots que demanen ajuda a Deu per superar les proves. Una de les parelles que fa més ràbia és la parella d'americans guapos, ambiciosos i líders creguts. També hi ha la parella afroamericana. L'home te cara de bo i la dona sembla que mogui els fils a l'ombra. Una parella de bessones rosses, una parella formada per dues mares que juguen a bitlles, unes cosines de les quals una es de estatura reduïda. I finalment una parella de germans "pizzeros". Les altres parelles com que no les hem arribat a veure en acció és com si no existissin.

Una de les coses divertides que té el programa és que està doblat al castellà a sobre de la versió original en anglès. Com aquells documentals de natura i ciència que feien al 33 antigament. Pot sentir com es discuteixen i s'enfaden quan les proves no van bé i a sobre posen les veus amb castellà amb menys entusiasme.

Després de veure uns quants programes he pensat que no estaria malament que TV3 fes una adaptació pels països catalans. Els podrien fer una ruta per diferents comarques de Catalunya, les illes balears, el País Valencià, la Franja d'Aragó i la Catalunya Nord. Que potser no som un país de gimcanes?

Us enllaço el principi de la cinquena temporada per fer-vos una idea del concurs.

Després d'una llarga excursió fins arribar a dalt de tot de la muntanya i contemplar un mar de boira sentim les sabies paraules de l'intrèpid aventurer que ha fet el cim:

Merda! M'han caigut les claus del cotxe! I ara com torno cap a casa? 

 Una altre història de Relats conjunts.

Demà fan el festival d'eurovisió a Belgrad. Molta gent es reunirà per veure el lamentable espectacle del representant de l'estat espanyol  (l'Eva, la meva familia i jo en serem uns d'ells). No us parlaré del Rodolfo perquè no val la pena. El que sí faré serà apostar per un guanyador. O més ben dit guanyadora. Personalment crec que serà la representant d'Ucraïna:  Ani Lorak i la seva cançó Shady Lady.

Mireu , escolteu i després compareu amb el que envia Espanya.

Des de ben petit he sigut un autèntic devot dels petit suisse (en l'actualitat danonino). De fet complia perfectament amb l'eslògan de l'anunci: a mi me'n donaven dos. I sinó me'ls anava a buscar a la nevera. Recordo que d'entre tots els sabors (maduixa, maduixa i plàtan, etc..) m'encantaven els petits suisse naturals sense sucre. Potser alguns de vosaltres no els recordeu o potser no els heu conegut mai. Però és ben cert. Van existir. Ara que jo sàpiga només  se'n troben amb sucre afegit.

Amb el temps van anar apareixent altres sabors a part dels tradicionals i és aquí on vull anar a parar. En l'actualitat fan un pack de 6 petits suisse de tres sabors diferents: maduixa, maduixa-plàtan i fruites del bosc. I aquest últims m'encanten però tenen un petit problema. No els venen en pack de 6. Has de comprar el pack combinat de tres sabors diferents per menjar-te'l.  Es per això que m'agradaria fer una demanda al grup Danone. Demanda entesa com a petició. No els podrien vendre tots 6 sols com ja fan amb els altres dos sabors? I ja posats a demanar que tornin els naturals sense sucre. No?

Una de les altres coses que s'haurien de plantejar els de Danone és canviar l'envàs. Ningú els ha dit que si fan l'envàs amb relleu sempre queden restes a les quals no es pot accedir? És tant frustrant...

I és que aquests petits formatges ensucrats són un dels grans invents de la cuina francesa. Per cert, algú més a part d'un servidor es pensaven de petit que els petit suisse eren com iogurts però en petit? Vaig viure fins al 20 anys sense saber que cada vegada que obria la tapa d'un d'aquells potets m'estava menjant un formatge. Feliç ignorancia.

Fa uns dies l'Eva em va preguntar si coneixia una cançó que sonava per la radio. Estava sonant el senzill Nada que perder de la cantant Conchita. Li vaig haver de dir que no. A continuació em va explicar que era una cantautora valenciana. Va fer èmfasi en el fet que era una cantautora. Uns dies més tard em va entrar el dubte de si realment era valenciana. Més que res perquè no tenia gens d'accent, tanmateix avui en dia això no significa res. L'exemple més absurd és del president Montilla. Un home que parla castellà amb accent català i català amb accent castellà (aquest és el futur del bilingüisme?). Però tornant a Conchita vaig buscar per internet Conxita. Sí, amb x amb comptes de ch. Va ser un lapsus idiomàtic però gràcies a aquest error i al fet que tinc el cercador google configurat amb el català com a idioma principal vaig anar a parar a la web del grup de música en català : Conxita.

Va ser un descobriment formidable. Diuen que canten pop trist. N'havia sentit a parlar per les festes Mercè però no hi havia prestat atenció. Finalment quan l'atzar me l'ha portat fins aquí puc dir que m'encanta. Les cançons parlen de les coses quotidianes però la veu i la melodia de les cançons traspuen melancolia per tot arreu. La tristesa d'un passat millor. Dels vells temps que ja no tornaran.

Després d'haver escoltat gratuïtament totes les cançons del disc "Amb lletra petita" a la seva pàgina web destaco tres cançons: Música de gossos, la tieta Asunción i Al darrera la nevera. Durant un parell de setmanes les vaig tenir voltant pel meu cap sense poder treure-me-les de sobre. En especial aquesta última.
 

Des d'aquí només em queda dir que estic esperant amb il·lusió el pròxim disc. Marxo amb "música de gossos".

P.D. Per cert, si algú ho volia saber Conchita és de Madrid encara que va néixer a Finlàndia.

Cada any per Sant Jordi aprofito per passejar pel centre de la ciutat: Portal de l'Àngel, Plaça Catalunya, Passeig de Gràcia i Rambla Catalunya. Entre empentes i rodolons vaig mirant i fullejant els llibres de les diferents parades i si n'hi algun que m'agrada me'l compro. Aquest any m'he decantat per dos llibres un de narrativa històrica i un altre de narrativa contemporània. En català i curiosament de la mateixa editorial: Proa.

El cabaler de Cerdanya 1844-1875 amb el subtítol cent anys que van transformar Catalunya de Francesc Cabana.

Text de contraportada

"A partir del personatge fictici d'un pagès que arriba a Barcelona cap a la meitat del segle XIX, Francesc Cabana traça un panorama dels anys de l'esclat de la Revolució Industrial d'un gran interès i amenitat. El lector descobreix les claus del miracle econòmic i la transformació de la societat catalana de l'època a través del testimoni actiu del cabaler que abandona la Cerdanya rural i es troba una Barcelona en una ebullició apassionant, tant des del punt de vista social, com econòmic o polític."

Aquest llibre l'he escollit per deformació professional. Com a economista últimament em captiva el tema de la revolució industrial a Barcelona. Tinc curiositat per saber els misteris que hi ha darrera la construcció de l'Eixample i de l'evolució d'una Catalunya rural cap a una Catalunya burgesa. A veure si aquest llibre em satisfà.

I el segon llibre s'anomena: Dormir amb Winona Ryder d'Edgar Cantero.

Text de contraportada

Un aspirant a escriptor que vol reciclar els seus somnis en contes descobreix, per una estranya epifania, que la font de la seva inspiració és una persona que només ha vist en un parell de pel·lícules, que no ha conegut mai, que viu a més de cinc mil quilòmetres i que es diu Winona Ryder. Així el protagonista comença un viatge rere el rastre de la seva musa al llarg d'una cadena de personatges estrafolaris: amics, professors, artistes, punks, creadors de fanzines, una ideòloga feminista, un cantant de heavy metal, un productor, un caçatalents i tot el repartiment d'una road movie sobre amor, cinema i cultura pop. Jorge Luis Borges va establir el 1941 les pautes d'una hipotètica novel·la filosòfica i policial que ara pren cos amb Dormir amb Winona Ryder: una història feta de somnis, pel·lícules i diàlegs insòlits sobre «la recerca d'una ànima a través dels reflexos que deixa en les altres».

Aquest perquè enganyar-nos tan sol l'he escollit per una raó evident el títol. M'ha agradat. Després m'he llegit la contraportada. I he pensat, un viatge cap als EUA real però a la vegada espiritual, pot estar bé. A veure que en surt de tot plegat.

Però sense dubte el llibre que més il·lusió m'ha fet és el que m'ha regalat l'Eva: Si menges una llimona sense fer ganyotes de Sergi Pàmies. Amb dedicatòria inclosa. Realment no es pot demanar res més.

 I ara a gaudir de la lectura!

El petit poble de Vilassar de Mar a tocar de la Nacional II existeix una petita botiga anomenada: Ca l'Espinaler. Una petita taberna estanc on la gent va a fer el vermut els dissabtes i diumenges: patates fregides, una tapeta de conserves de marisc acompanyada de la popular salsa de l'Espinaler i alguna cosa per beure.

Bé, de fet no és l'única botiga. Tenen un segon local al polígon industrial els Garrofets que fa de taverna, botiga de delicadeses i magatzem. Òbviament al estar fora del casc antic del poble s'hi pot aparcar millor. No obstant es troba a faltar aquelles vistes al mar. No té el mateix encant.

I tot això per que ho explico? Doncs perquè fa uns dies em vaig assabentar que la meva àvia és cosina segona d'una de les fundadores d'aquest centenari negoci: la Francisca Riera Fornells. Sí, ja sé que es poca cosa però no deixa de tenir gràcia.

Quan estàvem allà fent el vermut va sortir a llum una interessant reflexió. Perquè no s'ha convertit en una franquícia? És un segment de mercat que encara està per explotar. Tenen tots els ingredients  necessari per expandir-se. En primer lloc tenen una marca: l'Espinaler, una espina de sardina amb un bastó. En segon lloc tenen els productes: conserves de marisc en general o conserves de tot el que et puguis imaginar, i la salseta de la casa. I finalment tenen una imatge de local: de taverna de poble pescador. Al local situat al costat de la nacional -II fan servir uns barrils enormes com a taula. Aquest petit detall es podria aprofitar.

Bé, és això no deixa de ser una petita reflexió. Realment s'hauria d'estudiar molt més a fons. Tanmateix no deixa de ser curiós. Estem tan acostumats a veure franquícies de menjars de marques estrangeres com McDonalds, Burger King, etc..  (però que ara són tan nostrats) que se'ns fa difícil veure possibilitats de franquiciar productes catalans.

Avui us faré partícips d'una petita reflexió que em dona voltes pel cap sobre les sèries d'èxit de TV3. En general estan ambientades en contexts rurals o de barri (Vent del pla, el cor de la ciutat). No estan ambientades en el que podríem anomenar les perifèries urbanes a diferència de les sèries de les televisions privades com T5 o A3. Aida, Sin tetas no hay paraiso, o el Síndrome de Ulises en serien els exemples perfectes. I aquestes són les que tenen més èxit. Per tant el següent pas és pensar que per tenir una sèrie d'èxit tan sols s'hauria de canviar la ubicació? No crec que sigui tan senzill. Em costa de veure una sèrie de TV3 ambientada a l'Hospitalet on els personatges parlessin perfecte català. Se'm faria molt estrany.No trobeu?

Avui  diumenge 9 de març  m'he llevat al voltant de les 7:30 per anar al col·legi electoral on m'havien citat com a vocal suplent. He arribat a les 8:00 al col·legi i ja hi havia força gent.  Llavors al cap de poc temps ha vingut una noia jove, que ha donat dos llistes. Una a un home amb el cap rapat i l'altra a un altre de jove (que quan els he vist junts he pensat mira com el començament de Rec: una noia jove i dos bombers ). Seguidament han començat a cantar noms. Hi havia un tal Jordi Pujol. Un nom que ha fet gràcia entre els que estaven reunits allà. Ha trigat una mica en venir però quan finalment ha aparegut l'home amb el cap rapat ha dit: "Hombre...! Jordi Pujol, por fin".

 Cap al final han cantat el meu. Aleshores he pensat: ja està, el meu vocal no ha vingut. Però no funciona així la cosa. Primer citen a tothom, ens fan firmar. I si es poden constituir les meses als suplents els deixen marxar. I evidentment és el que he fet per venir-vos a explicar aquesta història. I ara que ja ho he fet me'n torno cap al col·legi.

Fa uns quants dies anava de camí a la facultat per la diagonal de Barcelona, molt a prop de la seu social de la Caixa (Parlem?) quan de sobte vaig veure un bitllet de color vermellós al terra. Com que havien caigut quatre gotes el terra estava mullat i fastigós i no s'apreciava ben bé que era. M'hi vaig acostar i certament era el que sospitava. Un bitllet de 10 Euros!

Sense cap mena de mania el vaig agafar del terra. Òbviament estava  xop i  fet un fàstic. El vaig escórrer amb la mà i cap a la butxaqueta de la motxilla va anar.

Però aquest no és el bitllet de més valor trobat per atzar. Un cop me'n vaig trobar un de 20 euros al bell mig del Passeig de Gràcia.  Bé, de fet l'Eva el va veure primer (com sempre) però si la memòria no em falla el vaig agafar jo. Amb aquells 20 euros si ho voleu saber ens van servir per pagar un bona fonde de formatge al Restaurant Gades. On vam brindar a la salut del turista que se'ls va deixar caure.

Suposo que us preguntareu què se n'ha fet d'aquests 10 euros trobats. Doncs han anat a parar a una guardiola. Tenim un pot comú on posem totes les monedes i bitllets que trobem pel terra des les festes de Gràcia del 2007. Actualment  tenim prop de 18 Euros. Heu de comptar que un dia l'Eva i jo vam trobar un bitllet de 5 euros a prop de la parada de Urquinaona enrotllat en forma de canut (no pregunteu perquè tenia aquesta forma).  Encara hem de decidir que en farem (si comprar-nos una segona residència, anar a esquiar, viatjar...) però si fos per mi un bon sopar podrien pagar.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• Àngels
• Cavall
• Ja soc economista
• Vacances als EUA
• Visita a la Torre Collserola
• Pixar
• Crema de iogurt Hacendado (o quan una marca blanca supera a Danone)
• Metròpolis
• Fusió Vueling-Clickair
• Tarda de beisbol

• Anuncis [22]
• Relats conjunts [7]
• Personal [23]
• Universitat [4]
• Relats [11]
• Blogsfera [5]
• Sabiduria popular [5]
• Economia [3]
• Curiositats [9]
• Polí­tica [3]
• Cinema [16]
• Música [5]
• Feina [5]
• Viatges [12]
• General [14]
• Gran Barcelona [16]
• Televisió [10]
• Teatre [2]
• Llibres [3]
• Records [2]
• Meme [4]

• gpehuv: teen anal...
• tnibfamocg: wife satin slips
• conxita: Me gustaria recibir la foto ,de una mesa que salia en un anuncio...
• XeXu: Home, prefereixo que es quedin a l'atur i que no reposin el...
• clarissa.vaughan: ja ni me'n recordava d'aquell programa... que bó! un...
• gicuwnapk: massive gay cock ...
• Marcus: Jajaja. Es ben cert :)
• qdibfo:
• Jordi: amb lo granadets que deuen estar ja no seria a primera vista
• Marcus: Gràcies, guapa!

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom
• Comentaris recents