Blogbuster

Fa uns dies que ha començat la campanya pel referèndum de l’estatut de Catalunya i com és tradicional la televisió s’omple de petits espai gratuïts de propaganda electoral. (Però que en fons no són gratuïts perquè algú els deu haver pagat, és a dir, els diferents partits politics finançats per impostos i per aportacions dels afiliats). Finalment, avui ja he vist els anuncis dels cinc partits politics i per això els següents dies us en faré la meva particular anàlisis. L’ordre serà els següent: CIU, PSC, ERC, PP i ICV en funció del nombre d’escons al parlament.

CIU

Els anuncis de CIU comencen amb imatges de l’any 1979 acompanyades d’una bonica música com si d’un episodi de Cuéntame es tractes. I de sobte apareix el lema de la campanya en forma de pregunta: 1979 o futur? A continuació és quan apareix Artur Mas a la vora del mar parlant amb una altre persona sobre el nou estatut. Curiosament no mira la càmera. Serà que no s’atreveix a mirar-nos a la cara? Quan l’Artur ja ha dit la seva intervé Josep Duran i Lleida parlant amb una altre persona (en aquest cas més baixeta que ell) sobre les virtuts de l’estatut. Aquest sí que mira la càmera un moment, com per accident. Finalment apareixen tots dos xerrant amb el vent que despentina lleugerament l’Artur Mas i lentament sobre la seva imatge apareix la senyera que es va tornant de color taronja i així donar pas al lema final: Sí al futur, a l’estatut, a Catalunya.

Sí, jo també he caigut en la temptació i he vist el Codi da Vinci. Però sense pagar res com ja porta sent habitual des de fa un temps. Aquest cop no va ser el dia de la preestrena sinó el de la estrena als cinemes de Diagonal Mar a les 19:00 de la tarda. Em van tocar dues entrades però amb tan mala fortuna que estaven separades per les escales. Un seient estava al final de la fila i l’altre al principi d’una altre fila. Sort que hi havia llocs de sobra i vam poder seure junts.

I ara uns quants comentaris de la pel·lícula:

-La presentació dels personatges és mínima. No passa res si t’has llegit el llibre. Si no te l’has llegit crec que es troba a faltar.

-M’agrada l’accent francès que li posen al personatge de la Sophie Neveu. Com  molts sabeu tinc debilitat pels accents estranys o fora del normal.

-Em sembla veure el rellotge del Mickey Mouse que segons el llibre porta el Robert Langdon, amb el qual te una relació molt especial.

-Les millors escenes són totes aquelles en què s’explica i es resolen els codis i enigmes plantejats pel pare de la Sophie. També m’agraden les explicacions sobre el Sant Grial (amb presentació tipus power point inclòs).

-Les millors actuacions són sense dubte les de Ian McKellen i les de Paul Bettany. En canvi la parella protagonista deixa bastant a desitjar.

-La pel·lícula és una fidel adaptació del llibre (almenys en les seves línies bàsiques). Ho és tant que es converteix en un simple trasllat en imatges de les escenes del llibre.

En definitiva una pel·lícula poc interessant si ja t’has llegit el llibre ja que no aporta gran cosa de nou. Tanmateix, era difícil que m’agradés perquè encara no he gaudit d’una pel·lícula de la qual m’hagi llegit el llibre abans. No així el reves.

No puc dir el mateix del llibre ja que en tinc un bonic record quan el vaig llegir en el seu moment (curiosament uns dies abans d’anar a París). No per la forma en que està escrita (de lectura amena i senzilla) sinó per la historia que explica en forma de misteri i conspiració religiosa.

Ahir a la nit a Cuatro l’Àngels Barceló feia una programa d’actualitat on entrevistava a una futbolista. Aquesta era la gran novetat: una futbolista dona que jugava tan be com els de primera divisió. Després d’escoltar uns parell de minuts l’entrevista vaig arribar a una conclusió evident per un no gaire aficionat al futbol. Tant és que siguin homes o dones futbolistes. Sentir-los a tots dos em produeix un gran avorriment.

Des de principis d’any que només he pagat per anar al cine un cop.  El divendres 5 de maig ha sigut el segon. La veritat es que no em puc queixar, doncs la pel·lícula em va agradar més del que esperava. Tenia por que aquesta tercera part de la saga de Missió Impossible fos tan decepcionant com la segona. Per sort em vaig equivocar. El cinema escollit per anar-la a veure va ser l’Urgell, un cinema enorme com n’hi ha pocs.

I aquest cop en comptes de fer un petit resum de la nova entrega de les aventures de l’agent Ethan Hunt aniré directament al gra. La petita pluja d’idees que em van venint al cap mentre veig el film: 

-Des de bon principi sembla un episodi de la sèrie Alias, cosa gens estranya doncs el director del film és el mateix: J.J. Abrams. Te la mateixa estructura argumental, apareixen personatges semblants, etc...

-No tarda gaire en aparèixer l’actor secundari fetitxe del director: Greg Grunberg. Ha aparegut en totes les series en les quals el director ha participat: Alias, Felicity, i Lost (Perduts).

-Em sorprèn escoltar la veu d’un dels personatges de la sèrie Alias: el divertit tècnic Marshall, doblant un personatge idèntic al de la sèrie.

-L’escena de les catacumbes del Vaticà em recorda alguns paràgrafs del llibre Àngels i dimonis de Dan Brown.

-Com sempre el millor del film són les escenes on l’equip de l’Ethan Hunt ha de robar algun objecte (ja sigui al Vaticà o a la Xina) o capturar algun personatge pervers.

-Una de les millors escenes de la pel·lícula succeeix a la Xina, saltant pels edificis, i escapant dels dolents per carretera.

-Hi ha un parell d’escenes que semblen extretes d’altres pel·lícules. La primera és l’escena dels molins de vent que em recorda el film Velocidad terminal i la segona és quan transporten al presoner per mig d’unes carreteres enmig del mar. Molt semblants a les de Mentiras arrriesgadas.

-La meva formació acadèmica fa que pensi en el Fons Monetari Internacional (FMI) quan a la pel·lícula parlem de Fuerza Misión Impossible (FMI). 

En definitiva si us va agradar la primera Missió Impossible aquesta nova entrega no us defraudarà ja que es tracta d’una entretinguda pel·lícula d’espies amb una mica de acció, intriga i traïcions.

M’agrada la sèrie Vent del plà que fan els dilluns i els dimarts per TV3. Des del principi que l’he seguit. D’entre tots els  personatges que apareixen a la sèrie n’hi ha un que sempre m’ha cridat l’atenció: el Rafa (Pau Roca). La raó?  Perquè m’hi sento identificat. No estic dient que m’assembli a ell ni físicament, ni psicològicament però hi ha alguna cosa familiar en la seva manera de ser i en les seves situacions. I mai no em deixa de sorprendre que sigui tan bona persona, tan tros de pa i tan just. El personatge del Rafa ha tingut dues novies. Una d’elles és la Mònica (Mar Ulldemolins) i l’altra és la Vero. I d’aquesta última voldria parlar. Te una veu i una manera de parlar sorprenent. Pronuncia les “a” d’una forma tan exageradament oberta que m’encanta. No ho puc evitar. Gaudeixo tant sentint-la parlar. A alguns potser els molestarà aquesta manera de maltractar la llengua però jo n’assaboreixo tots els matisos. Em pregunto si realment deu ser la seva forma de parlar o tot és qüestió d’interpretació.

Avui mentre llegia l'última pàgina del diari ADN els ulls se m'han desviat cap a l'anunci de la pel·lícula Dejate llevar amb l'actor Antonio Banderas, doncs ocupava gran part del full de diari. No em pregunteu perquè (ni jo mateix ho se) m'he entretingut a llegir la llista de cinemes on projectaven la pel·lícula que apareix a sota l'anunci. En gran apareixien els noms dels cinemes de Barcelona i en petit els cinemes de la resta de ciutats de Catalunya. I és aquí on volia anar a parar. Els noms de les ciutats i pobles havien estat traduïts al castellà. Apareixen noms de ciutats com: Gerona, Lerida, Figueras, Playa d'aro, Rosas, San Andreu Barca, San Feliu, Tarrasa i l'últim i millor de tots: Villanueva y Geltrú. Certament lamentable que encara es dediquin a traduir els noms propis quan aquest tros de l'anunci era per l'edició de Barcelona. Potser això és així perquè l'editorial que hi ha darrera del diari és Planeta però l'empresa que es dedica a incloure la publicitat és de Madrid. Insensible a aquesta mena de detalls. Però la veritat no se de que em queixo doncs tot el diari està editat en castellà. És curiós com els únics diaris que introdueixen el català en les seves edicions són els diaris: Metro (del grup suec Metro International S.A.), 20 minuts (propietat del grup 20 Min Holding on el l'accionista majoritari és el grup noruec Schibsted) i el Que (propietat del grup Recoletos amb la participació del grup Godó). Tots ells amb centres de decisió fora de Catalunya. Llavors s'arriba la següent paradoxa: són les empreses de fora de Catalunya més sensibles a l'idioma que les d'aquí.

Cada any per sant Jordi intento passejar pel centre de Barcelona, mirant els llibres de les parades, fullejar-ne algun i si n’hi ha un que m’agrada, comprar-lo. Aquest any m’he decantat per L’ombra del vent de Carlos Ruiz Zafón. N’havia sentit parlar des de l’any passat i finalment avui m’he decidit. A veure si és tan interessant com deien.

Un dels atractius de sant Jordi és veure els autors dels llibres i demanar’l-s’hi que et signin el llibre. Quan he passejat per plaça Catalunya al voltant de les 8:00 del vespre tots els autors dels estands estaven rodejats per un munt de gent fent cua per una signatura al llibre. Tots els autors? No, un autor no tenia cap mena de cua i feia una cara d’avorriment sorprenent: l’Alfredo Urdaci!

I l’altre atractiu de sant Jordi a més dels llibres són les roses de tot els tipus i colors. Però si em permeteu la brometa a mi que no em regalin llibres sinó alguna d’aquestes dues “rosses”:

Fa unes quantes setmanes que m’he aficionat a fer sudokus. Alguns potser us preguntareu: ara s’hi ha aficionat? Quan fa mesos que estan de moda? Doncs sí. M’enganxo a les modes tard.

Tot va començar gràcies a un company d’universitat aficionat al joc (al sudoku s’entén, no és un ludòpata eh) que me’n va ensenyar. Li vaig demanar que m’expliques com es feien els sudokus perquè un cop que ho havia provat no em sortia bé, me’n vaig cansar i ho vaig deixar estar. Només quan em va dir que havia d’anar provant números fins a trobar un (i només un) número assignat per aquella casella ho vaig veure clar. Perquè abans ho feia a l’atzar, sense seguir cap regla i així no hi havia manera d’escriure correctament el numero a les caselles. Un cop descoberta la mecànica del joc va ser tot mes fàcil. Aviat vaig acabar el meu primer sudoku. Actualment em dedico a fer els sudokus dels diaris gratuïts durant el trajecte de metro o tren. Dels dos diaris que es dediquen a posar sudokus El metro i l’ADN m’agraden els del Metro perquè son generalment molt senzills. En canvi els del diari ADN acostumen a ser més complicats encara que posi fàcil.

Si hi ha una cosa que no m’agrada dels sudokus és quan et quedes encallat. Quan no hi ha manera de trobar el número que et permet continuar. Els dels diari ADN et permeten veure la solució del sudoku el mateix dia, tan sols has de girar el diari. En canvi els del diari Metro són més espavilats i te la donen el dia següent. Tanmateix no l’he necessitat mai ja que acostumen a ser fàcils de resoldre. Els que si he necessitat solució algun cop per desencallar-me són els del diari ADN. Però llavors no em produeix la mateixa satisfacció. Perquè la gràcia del joc és solucionar-ho un mateix i amb paciència. El que s’ha de fer quan estàs encallat és deixar-ho aparcat i agafar-ho més tard. Per sorprenent que sembli normalment és més fàcil trobar la solució.

Amb el temps he arribat a deduir quin és perfil de jugador de sudokus. Crec que és gent ordenada (o aprecien l’ordre) i que gaudeixen amb les feines mecàniques. Doncs la mecànica per trobar el número que falta sempre és la mateix.

Per acabar una petita anècdota personal. Sempre que busco el número que falta per omplir una casella compto: 1, 2, 3,4,....8, 9 i 10.

Normalment quan contesto al telèfon ho faig amb un: si? Avui gracies això he estat parlant amb una gravació. La conversa ha anat més o menys així:

-Si?

-Hola, soy (nom de dona que no he aconseguit entendre) de Arcadia. Me escucha?

-Sí.

En veure que no em deia res he tornat a dir sí. Aquest cop una mica més fort. La dona continuava sense contestar. I jo vinga a dir si cada cop més alt. Al tercer o quart si m'he adonat que feia estona la dona m'estava explicant alguna cosa d'un premi de 60.000 euros i que truqués immediatament a un número de telèfon o una cosa semblant. Era una gravació però jo encara no me n'havia adonat. Realment ha sigut una escena absurda quan et pares a pensar. Jo allà cridant si?, si?, si? Mentre una gravació anava parlant.

Això m'ha fet pensar en la efectivitat d'aquest sistema. Deixant de banda els incauts com jo que no s'adonen que és una gravació fins al cap d'uns segons hi ha algú que acabi de sentir el missatge? Personalment crec deu tenir una efectivitat pròxima al zero i que en aquest tipus de feina la intervenció humana es indispensable.

Nota pels lectors Arcadia és una empresa que es dedica a vendre per catàleg, semblant a Venca, tot tipus d'objectes poc útils però que gracies a ells un estiu vaig poder anar a Paris. Em va tocar gràcies a un suposat "sorteig" un viatge molt econòmic de 4 dies a Paris que el meu germà i companyia no vam desaprofitar. Potser algun dia us en parlaré.

Aquest  vespre quan he arribat a l’estació he vist a l’actriu Laura Guiteras, la K del cor de la ciutat. S’estava acomiadant d’una amiga. Quan ha pujat al tren en direcció Barcelona he pensat: baixarà a Sant Andreu? I la resposta és no. Senzillament perquè el tren no para a Sant Andreu. Però no em digueu que no hauria estat bé.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• Aficionat als Petit Suisse
• Conxita
• Llibres de Sant Jordi
• Ca l'Espinaler
• Sèries de perifèria
• Història d’un vocal suplent
• Trobant diners
• Prison Break vs 13 anys...i un dia
• La junta electoral té una carta per tu
• "Política econòmica"

• Personal [21]
• Música [4]
• Anuncis [22]
• Llibres [3]
• Televisió [8]
• Economia [1]
• Polí­tica [3]
• Curiositats [9]
• General [14]
• Viatges [10]
• Gran Barcelona [14]
• Relats [10]
• Feina [5]
• Sabiduria popular [5]
• Cinema [15]
• Universitat [3]
• Teatre [2]
• Meme [4]
• Records [2]
• Blogsfera [5]

• Guillem Carbonell: A mi m'agraden i em cauen bé però també em cansen, en tinc prou...
• Marcus: EvaDoris se que és un pecat però no n'he provat mai de xocolata....
• Laprí: Jo també era de petit dels que me'n donaven dos, o tres, o...
• caraocreu: A mi també m'agraden molt i avegades em fa gràcia veurem amb 23...
• Jordi: Estic d'acord amb tu, em de reclamar el retorn del natural sense...
• ANGEL: Gracies Toni per haver.nos portat a tants llocs del planeta, per...
• EvaDoris: M'acaba de caure un mite!! ohhh! Són formatges? jo pensava...
• Marcus: Jo també vull participar!!! El meu grup candidat és:...
• best: Yes.Thats true.
• EvaDoris: Després d'escoltar "musica de gossos" ja tinc un altre concepte...

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom
• Comentaris recents