Blogbuster

El Blog de l'estiu, de la tardor, de l'hivern i de la primavera.

Desitjos de coses impossibles

Marcus | 22 Agost, 2005 22:28 | latafanera.cat

Per l’Aina.

No puc evitar-ho. M’he enamorat bojament del meu professor. És tan guapo! Ja se que la diferencia d’edat és gran però no m’importa. Me l’estimo. Hi he estat donant voltes i encara no se que m’agrada més d’ell: si els seu ulls, les seves mans o aquell culet tan maco que te quan es gira per escriure a la pissarra. Es tan difícil decidir-se.

M'’agrada molt anar a les seves classes. Abans que vingués ell em passava el dia al bar de la facultat amb les amigues xerrant de les nostres coses. Però un bon dia vaig anar a classe perquè em passessin uns apunts i de sobte va aparèixer per la porta. Des d’aquell dia sempre em poso a la primera fila de les seves classes.

Tothom pensa que dret civil és un avorriment d’assignatura (jo també ho creia) però desde que en Carles dona les classes les hores em passen volant. Quan ens explica algun dels articles de codi civil hi posa tan d’interès i ho amaneix tan bé, amb algun dels seus exemples, que tothom calla i apunta.

El dia que ens va explicar el tema del matrimoni el cor em va donar una volta sencera al confessar-nos que ell no estava casat. A partir d’aquell dia la meva dèria per ell va anar en augment. Fent us del meus contactes no em va costar gaire esbrinar quin era el tipus de noia que li agradava. Quan m’ho van dir el cor se’m va tornar a posar a lloc. No encaixava ni de lluny en el seu perfil. Però el pitjor de tot és que li agradaven les noies intel·ligents. Que fossin critiques amb les idees establertes de la societat actual. Afortunadament no tot eren males notícies. Algun cop quan aixecava la mà per consultar algun dubte veia com els ulls se li anaven cap al meu escot. Encara tenia possibilitats. Només havia de cridar la seva atenció intel·lectual. I se’m va presentar una oportunitat única per fer-ho. A mitjans de curs ens va proposar que li entreguessim un treball per pujar nota. Li podríem entregar com a màxim el dia l’últim dia de classe que coincidia amb una conferencia on assistia com a ponent  Si aconseguia fer un treball prou brillant i li entregava després de la conferencia segur que es fixaria en mi. El que no sabia era d’on trauria el temps per fer-lo. Entre el munt de treballs de les altres assignatures, la feina a casa i la feina els caps de setmana no sabia si ho podria aconseguir.

Els dies van anar passant i finalment el temps per acabar el treball també. Faltaven sis hores per la conferencia i el treball encara no tenia títol. Qui la podria ajudar? La resposta a aquesta pregunta va aparèixer amb forma de fada. Sí, us ho ben asseguro. Em va preguntar: Marta, que puc fer per tu? I ja us imagineu que li vaig demanar, no? Ser una noia increïblement intel·ligent per poder acabar tots els treballs pendents. I sobretot acabar el del meu professor i a continuació poder seduir-lo amb la meva intel·ligència. Lamentablement aquest desig tenia una condició. A les dotze de la nit tornaria ser la noia de sempre. Tot i així, vaig acceptar. Que meravellós era ser intel·ligent! Amb un tres i no res tots els treballs pendents van estar acabats i el del meu professor era el millor de tots. Ràpidament el vaig enquadernar per fer-lo presentable. I igualment jo també em vaig fer presentable. Amb un vestit que el faria bavejar com un infant em vaig presentar a la conferencia.

La meva entrada va ser triomfal. Ell acabava de començar la seva dissertació. El repic dels talons de les meves botes contra el terra van cridar la seva atenció. Caminant amb un somriure al llavis pel passadís central de la sala, amb cadires a cantó i cantó, em vaig acostar cap a la taula. Li vaig picar l’ullet un cop estava asseguda a les primeres files. Ell aprofitant una pausa en el seu discurs em va tornar un somriure.

No era l’única noia de classe que l’havia vingut a veure. N’hi havien unes quantes escampades per la sala. Però no tindrien res a fer un cop li hagués  entregat el treball. Al cap de quaranta cinc minuts la conferencia es va acabar. En el torn de preguntes la meva intervenció va ser la millor. Va ser a continuació del típic jubilat que formula una pregunta sense sentit després d’una interminable introducció. El professor va quedar encantat per la meva qüestió. No era gaire difícil, i a més, li permetia lluir-se davant del públic que tenia davant. Si vols seduir un home no hi ha res millor que alimentar el seu ego, la seva vanitat. Això i portar un vestit tan sensual que deixés poca cosa a la imaginació.

En acabar la conferencia els assistents podien gaudir d’un luxós cocktail amb alcohol i petites exquisiteses pel paladar. Aquest era el meu moment per atacar.

-Hola, professor- vaig dir de forma seductora

-Oh! Hola, Marta –va dir fingint sorpresa.

-Veig que es recorda de mi.

-Com oblidar-la.

-Li porto el treball que ens havia encarregat.

-Ah, perfecte.

El va agafar sense mirar-se’l.

-No em convida a una copa?

-Es clar que sí. Cava?

-Sí.

-Què li ha semblat la conferencia?

-No ha estat malament...

-Oh...

-Però m’agraden més les seves classes.

Després d’aquesta frase i un somriure, el professor ja estava captivat. Per mi evidentment. Amb habilitat el tema del treball va sortir a llum. Moment que vaig aprofitar per lluir-me. Ens vam embolicar en una conversa cada cop més interessant. El nostre diàleg era com un partit de tennis. Ens passaven la pilota de la conversa l’un altre. Anàvem d’un cantó de la pista a l’altre. Gaudint de cada toc de pilota. La gent que deambulava pel nostre voltant no tenia cap importància per nosaltres. Realment la intel·ligència que m’havia dotat la fada era prodigiosa. Tenia l’experiència acumulada de tota una vida en el cos d’una joveneta sensual.

No se si va ser el meu encant físic o la meva intel·ligència o ambdues coses que van aconseguir una invitació per anar a sopar a un dels restaurants més cars i selectes de la ciutat. Quin sopar! Mai havia estat rodejada de tant de luxe i provat uns plats tan ben cuinats. Però el millor de tot va ser la companyia. Realment havíem connectat. Entre nosaltres existia una retroalimentació constant que prometia un gran futur. De sobte mentre estava menjant les postres el professor em va començar a mirar d’una altre manera. Sí, ho havia aconseguit. Acabava de deixar-me de veure com una alumne per mirar-me com a dona. Eren al voltant de les onze. No quedava gaire pel final del termini. És per això que sortint del restaurant i mentre em deixava posar l’abric se’m va ocórrer una idea perquè em portes a casa seva. Amb habilitat vaig fer em convidés a casa seva perquè m’ensenyes uns documents que m’ajudarien a ampliar el treball que li havia fet. Era l’excusa perfecte per emportar-me’l al llit. I així va ser. Després d’un parell de copes i de fer veure que m’interessaven moltíssim els seus documents vam acabar embolicats al sofà. Just quan sonaven les dotze campanades ell i jo estàvem fent la nostra pròpia celebració al llit. Us puc assegurar que va ser una manera perfecte d’acabar el dia. Llàstima que quan van sonar les campanes tota la saviesa regalada es va escampar pels llençols del llit on reposava nua.

L’endemà al mati després de despertar-nos juntets i d’ esmorzar a la seva cuina va voler continuar parlant de les seves coses. Però jo ja no era capaç ni d’entendre el que deia, i menys encara, replicar alguna cosa interessant. Al principi encara el vaig distreure fent-li carícies i altres subtileses de seducció però al final mentre dinàvem es va començar a intrigar pel meu recent estrany comportament. Aquell dinar no el vaig acabar. Quan portaven el segon plat no vaig aguantar més i vaig despedir d’ell. No va entendre que m’havia passat de la nit al dia. Que havia passat? Que se n’havia fet d’aquella dona intel·ligent?

Allò va ser el final de la nostra relació. Tot i el fracàs sentimental com a mínim  n’havia tret alguna cosa: una matricula d’honor. Ah, i no penseu malament. Va ser pel treball no per la nit que havíem passat.

Epíleg

La feina d’una fada bona mai s’acaba. Després del desig de la noia que volia ser més intel·ligent el següent de la llista era un noi. Curiosament anaven junts a la mateixa classe. Del no res va aparèixer a l’habitació del noi.

-Que puc fer per tu noi? Demana’m el que vulguis i se’t complirà.

-Vull que la Marta s’enamori de mi.

-Concedit!

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb